La importància de les plantes per la humanitat continua essent fonamental, tot i la distància actual amb la natura i la incorporació dels materials sintètics i derivats del petroli. No fa tant que tot sortia de la natura. Quan necessitem abastir-nos ara el més habitual és anar a la botiga o a l’apotecaria, i sembla que aquesta sigui l’única forma de fer-ho. Fins no fa gaire no disposàvem d’aquesta possibilitat i havíem de saber utilitzar els recursos disponibles de l’entorn immediat per aquest menester. Normalment els trobàvem a les plantes. Les plantes encara hi són, el que ja no perdura són aquests coneixements llavors tan bàsics.
És, per tant, molt necessari recordar aquesta relació entre home-natura en un món on la innovació (originàriament positiva) s’ha convertit en el contrari, posant en perill l’estabilitat de tot el geoecosistema, inclosos el sòl, l’aigua i l’aire.
L’etnobotànica es defineix com a l’estudi de les relacions entre una comunitat, una societat humana concreta i el seu entorn vegetal. Això permet evocar aquestes antigues pràctiques vinculades al territori, d’èpoques en què el món vegetal es trobava a cada racó de la nostra vida. Una ciència que beu de l’antropologia, l’etnologia, la història, la filosofia, la botànica, la biologia, l’ecologia, el paisatgisme, la medicina i moltes altres disciplines.
Des de la camamil·la o el romaní fins als boscos on habiten els esperits. Plantes curatives, aromàtiques, ornamentals, farratgeres, verinoses… Cada una complint la seva funció, algunes amb el paper de centre de rituals, perquè, als pobles, encara es conjuren trencadures davant un arbre a l’estiu, s’agafen i es guarden les herbes a la primavera o, senzillament, les famílies s’agrupen a la calor de la llenya a l’hivern.
L’etnobotànica posa de manifest aquesta relació de la societat tradicional amb l’entorn i, sobretot, recalca el coneixement minuciós que l’agricultor, el pastor, els homes i dones del món rural antic mantenien amb el medi que els envoltava. No l’hem de confondre, però amb el turisme rural o agroturisme emprats per les administracions com a reclam turístic, però sense cuidar-se perquè es mantenguin i s’estudiïn en profunditat. Es venen les paraules tradicional, artesà, integral o ecològic, però el desenvolupament rural d’una zona demana partir del que hi ha d’autèntic i no de les etiquetes.
El camp de recerca de l’etnobotànica estudia una gran diversitat d’aspectes pràctics de la vida quotidiana: plantes medicinals, plantes alimentàries, plantes per a l’artesania o plantes ornamentals, entre d’altres. Això sense deixar de banda la mitologia, la religió, els contes, els jocs, els cants populars i l’art en general. També ens dona una visió sobre l’evolució que han viscut aquests usos i la seva relació amb les espècies i el paisatge; antics cultius i treball de la terra, manteniment i ús dels marges i els boscos, explotació i extinció de certes espècies botàniques, etc.
Aquesta labor de recerca i estudi l’exerceix gent apassionada, moguda pel respecte i la fascinació cap a totes les tècniques i les històries que amaguen tantes espècies vegetals diferents.
Reconèixer les plantes silvestres i les cultivades del nostre entorn és la primera passa. Per fer-ho hi ha diverses eines molt útils que estan a la nostra disposició i només cal saber utilitzar. La següent passa és saber quines són les parts que ens interessen i aprendre com i on recollir-les de forma correcta i segura. I seguidament saber la millor forma de fer-les servir, de preparar-les o emmagatzemar per un ús posterior.
Les plantes són, en general, poc conegudes i alhora indispensables i fascinants. Ens vinculen amb una etapa prèvia a la seva domesticació i amb els nostres ancestres. Moltes persones no han tingut la possibilitat de rebre aquesta herència cultural, moltes vegades transmesa oralment i correm el risc què es perdi amb el pas del temps.
Plantes avui oblidades podrien ser un recurs important en el futur. Una planta inesperada pot convertir-se en el punt de partida per un desenvolupament local.
Recuperar i revalorar l’ús i l’elaboració de productes artesanals, és un patrimoni que no s’ha de perdre i gràcies a l’Etnobotànica i a les persones que l’exerceixen ens assegurem que perduri.
