Als darrers anys la societat va essent més i més conscient del paper rellevant que poden tenir els ratpenats en el control de plagues. Estan passant de ser unes criatures estigmatitzades per una cultura popular que les demonitzava i relegava a la foscor literal i figurada, a tenir una creixent acceptació social. Interessada si es vol, però que és un reflex dels canvis en la sensibilitat ambiental que viu la nostra societat. Anem doncs reprenent consciència d’un fenomen que ja els antics coneixien, tal com es reflecteix en la Història Natural escrita per Plini el Vell al segle primer dC, on en referir-se als ratpenats, conclou literalment “…i és d’agrair que mengin mosquits”.
Aprofitar el potencial de la natura per regular els ecosistemes. Aquest és el fonament del control biològic. Intentarem exposar aquí en quins casos i en quina mesura podem comptar amb aquests aliats naturals en la regulació de plagues als nostres cultius.
Els factors que converteixen els ratpenats en reguladors de plagues són la seva voracitat (mengen fins a un 50% del seu pes en aliment cada nit); la dieta variada; la capacitat d’adaptar-se a multitud d’hàbitats diferents i el fet que estan actius durant els mesos més càlids, quan també hi ha la major part de plagues. Estudis recents demostren la importància econòmica a gran escala que tenen els ratpenats. Concretament al conjunt dels EUA caldria invertir uns de 22.000 milions de dòlars en pesticides cada any per mantenir les plagues a ratlla si desapareguessin els ratpenats. Altres estudis posen en relleu la seva contribució a la seguretat alimentària. Només a Tailàndia els ratpenats proveeixen seguretat alimentària a unes 26.000 persones a l’any. Fins i tot pel que fa als mosquits, s’ha comprovat que la presència de ratpenats redueix de forma significativa el nombre de femelles que dipositen ous.
A escala més local, al Delta de l’Ebre, els signataris d’aquest article, hem pogut comprovar com els ratpenats fan baixar les poblacions del barrinador de l’arròs per sota del llindar de tractament, estalviant un mínim de 40 € per hectàrea només en tractaments. El més rellevant d’aquest cas particular és que té lloc en unes parcel·les de cultiu, a l’Illa de Buda, on la densitat de plaga era elevada i on les maresmes circumdants actuen, teòricament, com a reservori de la plaga, fent molt improbable a priori que s’arribi a una regulació natural. Sis anys després que es col·loquessin a la zona unes 80 caixes refugi per a ratpenats, ja s’hi havia instal·lat uns 3500 ratpenats, que són els responsables de mantenir a ratlla el barrinador de l’arròs.
La integració dels ratpenats en altres cultius, siguin llenyosos o anuals, implica comprendre quines condicions d’entorn i de refugi són les òptimes per aconseguir que s’estableixin ratpenats en els medis agrícoles, i per conèixer en quina mesura els ratpenats són capaços de depredar sobre les diferents plagues. En aquest sentit, sabem que algunes de les arnes més problemàtiques són consumides pels ratpenats. Entre elles la carpocapsa o la grapholita, per citar-ne dues que ocasionen importants mal de caps als agricultors.
Qualsevol agricultor, sobretot de llenyoses o d’horta, es pot beneficiar de l’efecte dels ratpenats sobre els seus cultius si aconsegueix que s’hi estableixin poblacions, millorant-ne l’hàbitat i facilitant-los refugis adequats, com caixes-niu. Amb tot, com a complement de la lluita biològica en un context productiu on l’agricultura ecològica guanya terreny dia a dia, tenir en compte els ratpenats es planteja com a una opció molt enraonada.
Xavi Puig