Potser recordau que ara fa poc més d’un any, al maig i juny, va ploure terra roja bastants de dies. El cel estava enxalocat, no es veien els cims propers, la sensació d’humitat era molesta. Després descarregava sense gaire força, a vegades sense advertir-ho, i ho deixava tot empastifat de pols pitjada: corrals, ramellers, cotxes, vidres. Si vos va tocar grenar deguéreu veure que així mateix hi havia un gruix de pols a la pala, que hi ha un dipòsit significatiu. La pregunta, llavors, és si aquest material té qualque influència per la terra i les plantes.
Quan plou terra roja, es tracta d’una pols en suspensió que prové del Sàhara occidental i central i també de les muntanyes de l’Atles del Marroc, en castellà conegut com a calima, que puja a grans altituds i en contacte amb corrents freds, precipita.
Al llibre de l’antropòleg australià Jared Diamond, “Col·lapse”, sobre l’auge i desaparició de civilitzacions, xerra de la importància que tenen les pluges de fang per aquelles regions més empobrides o aïllades, com són les illes de Pacífic. En concret, parla de l’illa de Pasqua, però també ho esmenta per al Japó, Corea i altres. Allà explica que una part de la fertilitat de les terres prové de les deposicions durant segles i mil·lennis de pols de ben lluny.
En el nostre cas, poden ser uns tres o quatre mil quilòmetres. Hem cercat estudis per l’arxipèlag balear i es xerra que cauen quantitats de 5,3 a 35 g per metre quadrat. Això venen a ser 53 kg per ha i fins a 350 als casos més extrems i rars.
Si obviam la molèstia de la brutor que pot suposar quan agafam el cotxe al matí i les persones amb problemes respiratoris, els efectes són tots positius, encara que intangibles i minsos.
El primer és que ajuda a contrarestar l’erosió de terra fèrtil, tot i ser en ben poca quantitat. No és possible fer una mitjana de la quantitat de terra que perdem a l’any per efectes de les pluges i mala gestió agrícola (no tenir coberta vegetal, erosió mecànica per les eines del tractor, no seguir les corbes de nivell, etc.), una capa fèrtil que desapareix de forma irremeiable a la mar i que tarda generacions a fer-se. Per la xarxa parla de 0,5 t/ha, però això és massa poc. Probablement, ens movem al voltant de 3-5 t anuals. Si ploguessin uns 100 kg de terra roja, devers un 2% es reposa. És poc. Però pensem en el benefici que seria no tenir erosió i rebre aquest afegit durant dècades, en unes quantes generacions s’acabaria notant.
Quant a minerals, suposa una aportació de fòsfor interessant (el mineral més difícil de reposar si no hi ha ramat), seguit de potassi, calç, sofre i magnesi. Matèria orgànica es pot dir que no en té. Dins la textura predominen els llims. El color vermell indica òxids de ferro, també interessants, insolubles al principi, a l’espera de quelatizar-se amb l’acció dels microorganismes de la terra.
Pel que fa als cultius que embruta, hem de remarcar que deprecia comercialment fulla i fruita de forma molt puntual. En canvi, aquesta brutor a l’estiu ajuda a protegir la planta de l’excés d’insolació i baixar petites humitats, un efecte molt semblant al que cercam quan tractam amb caolí.
En resum, la terra roja que pugui caure, bona és, suposa un complement a altres aportacions menudes naturals (rostollades, deposicions d’animals i insectes), emperò de cap manera ens ho podem agafar com una solució als problemes derivats per mala gestió de la terra, com la sobremecanització, la desprotecció en èpoques de més pluges o la falta de reposició orgànica.
