La música acompanya a l’ésser humà en moltes tasques artesanes, i per ventura el medi agrari és on s’ha desenvolupat més, per ser la més antiga i la més estesa. Les Balears han estat eminentment agrícoles fins fa seixanta anys i no és estrany que s’acumulàs una diversitat i riquesa que li aportaven un caràcter únic. Ben entrat el segle XXI, aquesta música i aquestes lletres ja ens cauen enfora, i si bé comprenem el sentit que tenia, ens costarà fer-nos una idea del caràcter litúrgic que significava pels qui les cantaven. Eren cançons destinades a mantenir l’ànim, a cercar la poètica de la feina, a retenir informació, a demanar pietat als elements baix dels quals no tenien més remei que treballar. No és estrany que s’acudís a totes les fórmules. A les cançons de batre el pagès que sega vinclat espera clemència en forma de niguls i oratge. A moltes s’implora pluja i una anyada esperançadora. Aquestes cançons són la nostra versió local del mateix càntic panteista de regions africanes, asiàtiques i de moltes cultures abans de ser conquerides.
Un sacerdot franciscà de Sant Joan, el pare Rafel Ginard, va escometre la ingent tasca de recopilar tot el cançoner popular de Mallorca a la dècada dels cinquanta (hi va dedicar quaranta-cinc anys, agafant d’exemple les rondalles de mossèn Alcover). Als quatre volums de l’editorial Moll hi ha el text d’unes vint mil cançons, el que dona idea de la importància del cant que tenia aleshores. Hi ha de tot: cançons sobre el senyor, sobre el sementer tan llarg, sobre fer tres durets per comprar un xotet, sobre robar pels horts, i molta gent amb una festejera rabiosa, clar.
Una cosa similar va ser el que va fer Alan Lomax, etnomusicòleg nord-americà, que va viatjar a molts racons del món per, no només transcriure texts musicals, sinó per enregistrar les cançons a discos. En Lomax va ser un pioner, va gravar presidiaris de Texas o Louisiana, cants a l’Índia, Romania, Irlanda, etc., va ser el primer a gravar mites del blues com Leadbelly o Muddy Waters, o en Woodie Guthrie, el referent d’en Dylan. I també va venir aquí, cosa que deu xerrar bé de la nostra singularitat, almanco fa mig segle. Us recomanam que escolteu les gravacions fetes a Formentera, increïbles, i les del pla de Mallorca, els pagesos cantaven admirats i cohibits perquè un senyor americà s’interessàs per ells amb un magnetòfon que era tecnologia puntera. Són cants arcaics, d’influència àrab, amb les faus de fons i exclamacions dels altres, una joia. (Convé citar aquí la tasca de Baltasar Samper, compositor també, que elaborava el Cançoner Popular de Catalunya, i va enregistrar cançons de les illes, però tot el material es va perdre durant la guerra civil).
Un altre enregistrament genuí de cants de gent pagesa és el disc “Tonades i músiques de llevant”, l’any 82. El protagonista és l’amo en Toni Fai, llaurador llorencí de molta anomenada -encara que també hi ha altres convidats de la zona, tots salats i vitencs- que, una vegada abandonat el cant sobre el tros no li va saber greu pujar a cadafals per deixar constància del patrimoni musical que coneixia. El disc està gravat dins un estudi, sense arranjaments artificiosos, i també és una meravella, eixut i càlid, on transmet l’esforç de la tasca amb el temperament de la gent d’un temps.
Per ventura, el darrer disc amb ressò popular de caire agrari va ser el de l’estrena d’en Tomeu Penya, “Canta a la Vila”. El rector de Vilafranca el va ginyar perquè gravàs les cançons que tocava aquí i allà i el projecte fou un fracàs total, gairebé totes les còpies van quedar a la rectoria. És ell amb la seva gran veu, la guitarra, algunes castanyetes i poc més. Xerra de les possessions del terme, dels cultius i la ufanor que tenien, reprodueix algunes gloses de gent gran, i en general, és una mirada nostàlgica d’un món que s’esvaïa davant seu encara que ell no era pagès -“i matances com aquelles ja no les veuré pus mai”-.
De llavors ençà la resta d’intents per parlar de quan Mallorca i les Balears eren pageses s’han recreat en l’estereotip i la recuperació fada, sense aportar cap element innovador. Els pocs pagesos que queden, a més, avui cantarien tots sols, demanant en lloc de gra, bons preus, i en lloc de senyors comprensius, funcionaris àgils.
Els únics que ho han sabut transmetre amb una espurna vertadera són els Ánimos parrec, de Sant Joan, que fan un rock combatiu en lloc de folklòric, que reparteix culpes, conscients de les contradiccions de la nostra idiosincràsia.
