Sempre passa, una modalitat sense cap motiu concret ni impulsors definits, de cop troba un espai dins el corrent popular i es fa més coneguda que la branca mare d’on prové. Probablement, és un fenomen present a tots els àmbits, però no deixa de ser sorprenent. A Mallorca tenim un antecedent amb l’agricultura natural, quan en Masanobu Fukuoka, un japonès de vuitanta anys, va venir a exposar un estil agrícola de zero intervencions i les bolles d’argila, que van calar dins part de la població que ni li van ni li venen aquests temes.
En realitat, què pregona l’agricultura regenerativa i per què és un concepte recurrent? La primera pregunta la sabem respondre, la segona no. Bàsicament, l’AR sosté que la base de la vida vegetal és la matèria orgànica i que la fertilització no pot descuidar de cap manera les aportacions orgàniques. Els seguidors de l’AR difonen aquelles tècniques que signifiquen acumulació orgànica i es mostren crítics amb les accions que acceleren la mineralització. En termes generals, estam d’acord amb aquestes premisses. El reglament d’agricultura ecològica parla des del principi del manteniment de la fertilitat com a base fonamental de la producció de cultius i de la MO com la base d’aquesta fertilització. Qualsevol recomanació tècnica per alimentar una plantació eco passa per aquí, és un aspecte que ni es discuteix.
Ara bé, quan una idea va cap a convertir-se en dogma és quan hem d’anar amb precaució. Ben igual que la permacultura o la biodinàmica, defensables ambdues, hem de saber quines limitacions compareixeran amb elles i no comprometre la salut del cultiu a curt termini en pro d’una causa que ens sembla més noble. És una qüestió de velocitats. El cultiu té uns requisits que van en funció de l’època de l’any per anuals i també de l’edat per plurianuals que s’han d’atendre, sabent que una mala producció pot fer inviable el projecte. Els tempos per dotar de nutrients (recordem que les plantes no mengen matèria orgànica o carboni, no els fa falta perquè el fabriquen; en canvi, necessiten minerals) són estrets i poden no coincidir amb l’alliberament produït per la matèria orgànica. Per fer una analogia, la matèria orgànica ens fa el rebost més gros i carregat, mentre que els minerals és com tenir la taula parada. Així que hem de conèixer els requisits minerals i el moment i quantitat a aportar en eco, en paral·lel a l’aplicació orgànica.
Per altra banda, podem topar amb dificultats externes, com no trobar fems i similars, o que el preu està disparat perquè de cada vegada hi ha menys ramaderia, o no tenir una eina per escampar-ho en un moment donat. Els adobs verds, cobertes vegetals, restes de poda o cultiu picats, restes compostats de tafona o trullada, etc., són fonts orgàniques disponibles; en aquells casos que no sigui suficient, hem d’aportar minerals.
Un altre aspecte essencial, el principal element de tot ésser viu és l’aigua. Hem vist algunes vegades descuidar això (per exemple, no tenint la terra cultivada i amb herba competidora) per no voler accelerar la mineralització de la matèria orgànica que ocasiona la maquinària. La preocupació és legítima, per descomptat, a les illes hem abusat del treball del sòl, hem mineralitzat massa la terra i l’hem exposada a l’erosió. Ho hem de saber sense renunciar a millorar les condicions pel cultiu que en aquell moment volem fer fruitar. Mallorca està feta de terra prima, si no treballam sobre la poca humitat que s’hi acumula ens quedarà poc espai d’on obtenir aliments.
En realitat, el pagès sempre ha hagut de combinar l’activitat productiva amb la conservació dels recursos. El problema ve quan l’enfocament no és equitatiu, la gent del camp n’ha de viure sense caure en la faceta més extractiva ni tampoc en la massa conservacionista.
