En la presentació de resultats anuals de Mercadona de 2024, el seu president, Juan Roig, declarà el següent: “Lo dije y lo mantengo: a mitad del siglo XXI no habrá cocinas”. Afirmava que l’augment de la demanda de plats preparats i la pèrdua d’interès per cuinar convertiran la cuina en un objecte prescindible a les cases. Aquest anunci no és només una provocació mediàtica, sinó que encarna una tendència emergent de desplaçar gradualment el consum alimentari del producte fresc preparat a casa cap a l’aliment industrial llest.
La idea pot parèixer exagerada, però cada vegada pren més força, també, en cercles de disseny i arquitectura: les noves cases podrien construir-se sense cuina, o amb espais reduïts i gairebé simbòlics. El Financial Times parlava recentment de la tendència del “quiet luxury” en disseny, és a dir, cuines invisibles, que s’amaguen darrere panells i es confonen amb la sala d’estar. No és només qüestió d’estil, ja que algunes promocions immobiliàries a grans ciutats ja plantegen la cuina com un extra opcional, un mòdul addicional. Si la majoria de gent no cuina, per què dedicar-hi metres quadrats?
Aquestes idees connecten amb un canvi d’hàbits documentat. Segons un estudi de Griffith, Jin i Lechene (2022), la preparació de menjar a casa ha anat davallant de forma constant a Europa i Amèrica del Nord, substituïda per processats i serveis de restauració ràpida. A l’estat espanyol, la producció de plats preparats ha augmentat un 40% en una dècada. També, informes de tendències de consum detecten que el futur passa per “àpats més simples i flexibles”, amb menys ingredients i menys temps als fogons. La vida moderna ens està conduint a eliminar coses i accions que fins ara eren quotidianes (i a generar necessitats noves, que fins fa poc eren impensables). D’exemples n’hi ha ben a voler. Sabem que els primers en experimentar aquests canvis són els que viuen en ciutats del Primer Món. Llavors, arriben als pobles i zones rurals. Fins fa relativament poc, era impensable no fer pa cada setmana, o no fer matances un pic o dos l’any… Ara, qui en fa?
Pot passar això a les Illes Balears, que desapareguin les cuines? Quines repercussions tendria això per al sector primari, per al territori i la nostra sobirania alimentària? Quan una societat deixa de cuinar, també deixa de comprar productes frescos. L’horta, la fruita, les verdures i els productes de temporada perden mercat. En un territori com el nostre, això suposaria l’estocada definitiva a la pagesia, que ja depenen d’un mercat fràgil i poc protegit davant la competència global. El mosaic agrari, amb finques petites i produccions variades, desapareixeria. La terra cultivable tornaria garriga en pocs anys (bono, ja està passant). El canvi també afectaria el teixit econòmic local: els mercats i les botigues de proximitat depenen de consumidors que cuinen. Si això s’atura, desapareix aquest ecosistema comercial, substituït per grans cadenes de distribució centralitzades. Vos sona?
Hem de pensar que cuinar no és només una funció pràctica. És cultura i identitat col·lectiva. Les Illes Balears són cuina. Si la pràctica culinària esdevé anecdòtica o purament festiva, quedarà relegada a folklore, a un determinat tipus de restauració o a programes d’IB3. Implica també una pèrdua de nexes d’unió, de comunitat, de sociabilitat. Cuinar és salut per als nostres. I, sobretot, dependència. Dependència creixent d’empreses de fora cada vegada més grosses que controlen cada vegada més àmbits de la nostra quotidianitat. S’hi pot fer alguna cosa? Pensam que sí. Davant aquesta tendència urbanita, podem reaccionar a les nostres comunitats i a ca nostra. Primer, agafant-nos el temps necessari per cuinar. Si tenim temps per mirar sèrie de Netflix o per fer scroll a Instagram, en tenim per fer un tumbet,
