Article

Toni Feliu: “s’ha de veure clar quin producte és fet a Mallorca, no s’ha d’enganar a la gent”

En Toni Feliu és un niu d’històries. Aquest pagès agroecològic sense terres, ara mateix, és membre de la Junta d’APAEMA, ramader de “ME ecològic de Mallorca” i president de l’Associació de Varietats Locals, entre d’altres. També és una de les poques baules de la cadena de transmissió d’oficis de padrins i padrines fins als néts i renéts que no es va rompre. Mentre la majoria de joves de la seva generació abandonava foravila per dedicar-se a altres sectors en alça, com el turisme, ell no va poder rompre la seva connexió amb l’agricultura; que més que una forma de guanyar-se la vida és una manera d’estar al món, l’única possible per a ell. Home de bona conversa, amb pocs minuts ja se li veu tot això. Aquest tarannà de coneixement popular transmès generació a generació, amb un punt crític i punyent ple de reconeixement i admiració pels majors que li ensenyaren tant, el complementa amb una mirada al futur, on la pagesia ha de recuperar bona part de la seva esplendor.


Qui sou?

Som una empresa totalment familiar. La meva dona és la que duu la part més comercial, juntament amb les menudes, les nostres filles i després tenim un nebot que se’n cuida molt en tema de productivitat. Ma mare també hi és per tot, per fer llavor i dur el maneig. També tenim dues persones fent feina amb nosaltres. Som pagesos fora terra, jo som l’amo però no som propietari de res. Noltros no tenim cap tros de terra. El dia que mos n’hàgem d’anar… (riu) mos n’anirem amb les mans damunt el cap, me pareix. No tenim res. Ja ho eren així els nostres padrins i jo he seguit igual.

Ets pagès de soca-rel, idò.

És la meva gran passió. És la meva vida foravila, m’agrada molt. A mi no em donis estar dins una casa i fer unes feines tancat, perquè no m’agrada. A mi m’agrada dur trull. La feina sempre m’ha de passar per damunt, no li he de guanyar mai a la feina. És una forma de vida.

Que produïu?

Tenim animals i hortalissa. Bé, procuram tenir de tot. A mi, abans que se’n xerrés tant, sempre m’ha agradat ser autosuficient. Si em tanquen per tot, i només puc anar a les meves finques jo m’he d’abastir totsol, no he de menester ningú per sobreviure. Per això sempre he tengut animals, que fan fems també. I també crec amb les races autòctones perquè són les més resistents, les més fortes, són les que s’adapten millor, tant d’hortalissa com d’animals. No entenc un hortolà sense cap animal. Foravila s’ha d’entendre tot en el seu conjunt. Avui en dia la gent s’especialitza en moltes coses i jo pens que el ventall ha de ser més gros. Et diuen que si no ets especialista no ets bo, i no és vera això; en Leonardo Da Vinci era molt bo i feia de tot. És vera que fas de tot i no ets súper expert de res, però de per tot replegues, com les formigues. I a més no ho tens tot jugat a una carta, que és el més important. 

Ho feis amb ecològic des dels inicis?

Si no hi hagués certificació ecològica, crec que faríem el mateix. Noltros vam fugir de Sant Jordi perquè no podíem regar perquè les aigües eren molt xereques, als anys 70/80. Després anàrem a la finca que es diu Can Rabassa i allà hi havia un regadiu nou i fèiem molta hortalissa, teníem 12 quarterades d’hortalissa per vendre a altres majoristes, i clar, t’exigien molt. I a dins ca nostra, que no teníem màquina d’esquitxar i l’havíem de comprar a mitges si la volíem, però noltros, sobretot les meves germanes deien: “però perquè hem d’esquitar una cosa que no sabem de què està feta? i si diuen que és tan dolent, als primers que ens afectarà serà a noltros, i si no ho volem per noltros perquè ho hem de voler per una altra gent?”. I aquí va ser quan vam decidir no esquitxar. Que es morirà? Idò que es mori. Ho intentarem fer amb el que tenim, el més natural possible. Jo m’hauria fet ecològic des de fa molt i segurament hauria estat dels primers, perquè estava a l’aguait i veia com anava. Però això de pagar per no contaminar… Això és el que em returava més, no ho podia entendre. I la gent que hi havia al principi, no vivia de l’agricultura, eren com a hippies, i dèiem: “Uep! amem si això serà flor d’un dia”. Vaig esperar un poc però llavors ja vam decidir fer-ho en ecològic. I així va ser, no ens van haver de convèncer de res. 

I ara deus ser uns dels pagesos ecològics més grans de Mallorca…

(Titubeja i riu una mica). N’hi ha de més grossos!

Quines formes de comercialització teniu?

Anam al mercat eco de Palma els dos dies, llavors anam a Valldemossa i venem un dia a la setmana a ca nostra. I també repartim. Intentam diversificar al màxim perquè no vull concentrar tots els esforços només a un mercat. 

Com ha evolucionat el consumidor aquests darrers anys?

Hi ha hagut un canvi, però és difícil arribar a molta gent. Hi ha gent molt poc informada. És vera que la gent jove està interessada en sabre d’on venen les coses, però s’ha perdut l’ensenyament de què és el menjar agrícola, que és com l’abecedari, i el que abans ningú pensava ara ho has de pensar. Hi ha gent que no sap ni com es cuinen els ciurons. Hi ha un bot generacional bastant gros. Darrere un producte hi ha gent, i quan vas a comprar a un supermercat és una cosa despersonalitzada, és simple rutina. Hi ha una història darrera un producte. Aquesta gent que no compra als pagesos això s’ho perd, és una cosa que és un luxe. 

Quin és el principal problema de foravila?

El problema que tenim és que entre noltros no ens entenem. I ara, que en aquesta situació ha passat que ara ens hem ajuntat tots un poc més, si no ho acabam de fer ara ja no ho farem mai. Hem de pegar un cop damunt la taula, tant a la part comercialitzadora com per tot. Hem de pensar que els pagesos que tenim ara són els millors. El que quedam som el millor que té aquesta comunitat. Perquè no en queden d’altres i perquè ser pagès avui a Mallorca, és que tot et peguin bufetades.

Les institucions ajuden o posen bastons a les rodes?

De tota la vida jo he pensat que voldria que hi hagués un canvi, perquè són negatives nostres i sempre ens poses obstacles i prohibicions o problemes. Hi han d’esser, però t’han d’ajudar i només et peguen i et diuen que no ho fas bé. Noltros no feim mai res bé quan en realitat són les grans empreses les que emmerden la societat. Per això, les institucions són les que haurien de reconèixer i ajudar-mos un poc. Ara s’ha vist, que els únics que hem quedat han estat els pescadors i noltros. No queden sabaters, ni ferrers, ni fusters. Només quedam noltros. Idò que ens donin un valor afegit, perquè després tothom vol veure el paisatge cuidat però qualcú ho ha d’haver cuidat això.

Com milloram tot això?

Primer de tot ens hem de donar a entendre entre tots. I llavors pegar el cop damunt la taula, tant a les institucions com les societats. Ara, amb això, s’ha vist que no tots els ous han d’estar dins el mateix paner. Es xerra molt del turisme però, tothom menja aquí. El que s’hauria de fer és que tot el producte que és fet a Mallorca s’ha de veure clar i que la gent ho sàpiga, si llavors és ecològic, una altra etiqueta, i si també és de varietats locals, idò una més. Però una cosa és fet a Mallorca i s’altre és fet amb varietats mallorquines. Hem de dir les coses pel seu nom, no hem de dir mentides. Si tu fas una síndria que és una varietat híbrida no és el mateix que si jo faig a Mallorca una síndria de pinyol blanc. No s’ha d’enganar a la gent, és així de simple.