Article

Son Ravanell: “El Mercat eco de Palma ens va salvar”

Na Petra, en Joan i ara en Jordi són una família agroecològica que han creat un precedent. Viuen de l’horticultura sense comprometre la salut dels seus clients ni de l’entorn. Tot i que conren un parell de finques a Manacor el seu projecte rep el nom d’una d’elles: Son Ravanell. Després d’intentar diverses formes de comercialització, per fer viable el projecte, trobaren al Mercat eco de Palma el seu raconet. La seva paradeta és una de les que més temps s’ha mantingut i que molts de clients valoren per la seva diversitat de producte propi, cosa que els duu molta feina a la finca. El seu tarannà és tranquil i senzill. Els visitam un dematí de boira a Sa Vall de Manacor, un petit oasi sense cobertura on el temps pareix suspès i el futur un camp ple de possibilitats.


Els dos veniu de família pagesa, no? 

Petra: Sí. Mon pare va fer hortalissa per Son Fangos, però no anava a vendre, ell ho feia i s’ho enduien. Es va dedicar més al cereal i als animals; duia ovelles i porcs negres.

Joan: Mon pare de jove sí, a temps complet. Després va ser conductor i va fer-ho a temps parcial.

Com vàreu començar vosaltres?

J: Jo vaig començar fa prop de trenta anys. Abans vaig fer feina per l’administració, fent camins nets de muntanya, però des de llavors he fet de pagès. Primer sembràvem amb uns amics, com a hobby, i a poc a poc vàrem anar passant a eco. Sempre havia tengut inquietuds per l’ecològic, i vaig conèixer en Joan de Sa Teulera, que va ser qui em va iniciar en aquest món. Bé, realment va ser ella que em va espavilar més. (Riu) Quan tens una família, ja tens més responsabilitats i t’ho agafes més seriosament. 

P: Jo abans feia feina a hostaleria i quan vaig quedar embarassada d’en Jordi, el gran, ho vaig deixar. Vàrem estar un parell d’anys a començar. Mentrestant jo vaig fer feina al forn de Sa Teulera, embarassada d’en Jordi i na Laura. Quan ja teníem els dos petits començàrem. Vàrem pensar que si no ho fèiem ja, no ho faríem.

Com varen ser els inicis?

J: Durs. Molt durs. Ens costava vendre el producte. No trobàvem la manera de fer-ho rendible. Començàrem fent caixes a domicili i abastint qualque grup de consum. Després vàrem formar part d’una cooperativa, però no va anar bé el projecte. 

P: I més tard ja vàrem entrar al Mercat eco de Palma. Bé, de primer va entrar-hi la cooperativa, que anava rotant i cada dissabte hi anava un soci diferent a vendre. I quan vàrem deixar la cooperativa vàrem decidir entrar nosaltres, deu fer 8 o 9 anys.

Com va ser el canvi?

J: El Mercat eco de Palma ens va salvar econòmicament. 

P: Es feien moltes vendes perquè hi anava molta gent al principi. Quan els al·lots ja foren més grans hi vaig començar a anar jo, que degué ser quan el mercat es va ampliar als dimarts. Això va suposar més flexibilitat en les vendes i més ingressos. Si ho venies, clar (Riu). També érem més placers. Sempre he pensat que com més parades, més cridam a la gent. El que passa és que ara ve poca gent. Així com els placers han minvat, també els clients. I si d’avui per demà fóssim molts, no sé si seria rendible.

Per mor de la pandèmia, això?

P: Abans de la pandèmia ja havia començat a baixar el nombre de clients. És ver que durant el confinament va anar molt bé perquè la gent per sortir era capaç de fer el que fos. En aquell moment jo hi anava tota sola i a vegades veia unes coes… que com que ho havia d’agafar tot jo, pesar-ho, etc., era feixuget. També han obert molts d’establiments que tenen coses eco en aquella zona. 

J: Ara estam en un punt delicat, hem de cuidar el Mercat perquè no desaparegui.

Només comercialitzau al Mercat Eco de Palma?

P: És la nostra principal via de venda. Per això feim tanta varietat de productes, a plaça ho valora molt el client. Tot té el seu que, fer manco coses és més fàcil, però després ho has de vendre. Si fas més productes pots jugar una mica més, però duu molta feina aquí.

J: A part d’això, ara fa uns anys que un client del Mercat ens va proposar ser proveïdors d’una escola de Marratxí. I ara, de cara al pròxim curs volem organitzar una mica més això, que no és fàcil. La idea és sembrar allò que necessitin amb antelació. 

Com vos organitzau la feina de camp?

J: Aquí generalment ho duc més jo i a Son Ravanell ho duen ells. 

P: Perquè sembram a dos llocs. Aquí a Sa Vall, que és una hectàrea i mitja, i més a prop de Manacor, a Son Ravanell, que són devers dues hectàrees. Quan feim les sembrades grans o feines feixugues ens ajuntam els tres.

A Sa Vall teniu unes condicions peculiars, no?

P: Fa molta calor i molt de fred. A més, hi ha una hora manco de sol. I tenim més limitacions amb l’aigua que a Son Ravanell.

J: Tenim un microclima aquí, que darrerament ens ha afavorit. Perquè amb les calorades dels darrers anys ho hem notat. Però també ho patim amb les plagues. S’allarguen les temporades on poden fer mal i és criminal.

P: L’escarabató de l’alfals, per exemple, abans començava pel setembre i durava unes setmanes. I enguany, l’altre dia encara en vaig veure. No és normal. Si el fred no arriba i els mata, avancen. I els estius, són molt complicats, fa dos anys que no tenim tomàtiga.

Com triau les varietats d’hortalissa que heu de sembrar?

P: Les vendes, vulguis o no et fan triar. Allò que un any t’ha costat molt vendre, el següent ja en fas un poc manco. 

J: I això no vol dir que no facem varietats locals. Perquè n’hi ha que són molt atractives comercialment.

P: La tomàtiga de cor de bou a mi m’agrada molt i, per sort, té sortida. Les albergínies, o els pebres també. En canvi, la carabassa de cabell d’àngel a mi m’agrada molt i en voldria fer més, però costa de vendre. Anam regulant així i no ens tancam a res.

J: Hi ha certes varietats que sí que sembram perquè no es perdi la llavor; una mica per romanticisme. Coses tan xocants com la carabassa de fregall, que la feim cada un parell d’anys. De varietats locals sobretot feim tomàtigues, perquè hi ha varietats que són molt bones, com la de Valldemossa, i albergínies i pebre blanc també.

A petits productors com vosaltres, com vos està afectant que la burocràcia sigui cada vegada més complexa?

P: Sembla que has de fer moltes quarterades d’una mateixa cosa. Nosaltres feim vint o trenta productes en només una quarterada. Què hem d’especificar, el que feim línia per línia? És molt complicat i molta més feina. Veig que no tenen en compte la gent com nosaltres. 

J: I ara tot s’ha de fer digitalment, i nosaltres no tenim aquesta facilitat. Jo personalment ja no m’hi vull adaptar. 

Vos queda corda per temps?

J: Encara ens queda temps per retirar-nos. Però si fos per jo, aviat ho deixaria (Riu). Ajudar en Jordi a arrancar amb força i ja està.

P: Quan ens toqui ho deixarem estar clar. Però encara falta. Supòs que anirem amollant a poc a poc, perquè el cos ja ens diu que hem d’aturar un poc. 

El relleu generacional era una cosa que vos preocupés?

P: A jo gens. Sempre els he dit que havien de fer el que volguessin. En Jordi ho ha volgut intentar i ben contents, però si no no hauria passat res. Tampoc som d’aquests que no volen que els fills s’hi dediquin. Un ha de fer allò que li agradi. La sort que ell trobarà manco problemes que els que comencen de zero, sense terra, sense experiència i algú que els pugui ajudar.

J: Ell ara ja està d’alta com a jove agricultor i va pel seu compte, de fet, fa uns mesos que ven els dissabtes al mercat d’Esporles; i n’està content.

Per què sou socis d’APAEMA?

J: Perquè és una manera de defensar de manera comunitària els interessos dels productors eco, i per ser més forts davant les administracions, per exemple. Hi ha molta bona voluntat a l’equip tècnic. Per ventura falta més implicació dels productors.

P: També es vera que els productors anam molt de bòlit.

J: Sí, però això avançarà en la mesura que els productors ens impliquem més. I aquí fallam. No ho hem de delegar tot.

A moltes entrevistes acabam xerrant que a Mallorca ens costa mantenir estructures col·lectives. No sé si és per mor del caràcter…

J: Ho he pensat moltes vegades això del caràcter. Els mallorquins, o els productors, som una mica individualistes, o egoistes. I també hi ha un punt de comoditat. I mira que si ens movem tots, hi guanyarem tots.

P: Jo crec que també és qüestió de desconfiança. Tots som autònoms, pareix que tots som empreses ara. I molts som precaris, això et fa passar pena de segons que. I la manca de temps, també, quan fas una cosa en deixes de fer un altre.

Com heu vist l’evolució del sector ecològic d’ençà que vàreu començar?

J: Al principi tots ens coneixíem. Ara si anam a qualque trobada, o a la Diada hi ha molta gent que no tenim ni ubicada. L’evolució ha estat brutal.