Hi ha tants camins per arribar a l’agricultura com persones que s’hi dediquen. A algunes els ve de família i d’altres hi troben un refugi. Na Marta Mas és, amb el seu pare, la persona que hi ha darrere “Oli novembre”. Un producte fet al 100% amb oliva arbequina, on es prioritza la qualitat per sobre de la quantitat. Des de fa uns anys van decidir tirar endavant un projecte col·lectiu amb dos productors més i així va néixer la marca “Reis de Mallorca”; enfocada a l’exportació. Parlam amb ella de la seva marca destinada al mercat local, dels canvis que han notat amb el canvi climàtic i de les voltes que dóna la vida.
Quina és la història de la finca?
És una partió de la finca original del Compte Mal. La casa senyorial era Son Sant Martí i nosaltres en tenim una part del que era la finca de Son Elsèbits, on es feia el vi fins a la fil·loxera. Llavors la meva família ho va comprar i ho van tenir amb amitgers, que sembraven cereals i tenien vaques. Finalment, això va acabar passant a mon pare, que era un empresari de tota la vida i no s’havia dedicat mai a la pagesia, tot i que son pare sí.
Com així va decidir-se per les oliveres el teu pare?
Es va entendre molt bé amb l’agrònom que en aquell moment duia la finca d’Aubocassa, i amb el propietari, amb qui tenia una relació molt cordial. En un principi la idea era que nosaltres faríem el mateix que Aubocassa, i ells ens ho comprarien tot. Era com un augment de la seva producció. I clar, d’ençà que vam sambar fins que vam tenir la primera producció van passar tres o quatre anys. Va sembrar 7 hectàrees d’oliveres. Nosaltres pensàvem que només seria una part de la finca i van ser 2500 oliveres, que són moltes. Com que en un principi ho havia de dur tot Aubocassa pensàvem: “bé, mon pare s’entretindrà, li comprarem un tractor, el passejarà pel mig de les oliveres i això serà la seva jubilació”. Però quan va venir la primera collita ell ja començava a dir que perquè no ho provàvem de fer nosaltres. Clar, nosaltres som 5 germans i cap que s’hagi dedicat mai a res que s’assembli, ni de prop ni d’enfora, a la feina al camp. Jo he fet publicitat, màrqueting i disseny gràfic, la meva germana és advocada, la meva altra germana és pedagoga, el meu germà és arquitecte i el meu germà petit és enginyer… o sigui, res de res. [Riu]
I perquè t’hi vas involucrar tu?
Durant aquells anys, devers el 2009, la meva vida va fer un canvi radical. El meu home es va morir. Quan la vida et dóna una coça d’aquestes… Vaig decidir que m’havia d’enganxar a qualque cosa. El món de la publicitat és un món extremadament irreal, vens fum, no hi ha res al que et puguis aferrar. M’adonava que aquella vida no m’interessava i va ser en aquest moment quan mon pare em va dir: “Marta, perquè no ho agafes?” i li vaig contestar “perquè el màxim que he sembrat és un gerani” [riu]. Jo pensava que no era una idea massa brillant, però després vaig veure que podia a ajudar en la part de vendes que és un terreny on jo m’hi sent còmode.
Quan vàreu fer la transició a ecològic?
Sempre he considerat que havíem de ser ecològics, però mon pare és d’una certa generació que per a ells això de l’ecològic els sonava a quatre hippies penjats. A força d’insistir i arran de conèixer en Carlos Feliu, que ja no era ecològic sinó biodinàmic, mon pare va veure que sí que hi havia maneres de poder-ho fer ecològic. En Miquel Fullana, d’Es Verger, un dels pioners de l’olivar eco, també ens va donar un cop de mà. Vam veure que és ver que perdies una part de producció, era evident, i a més la controlaves molt menys perquè no tenim tants d’elements de control, això no obstant, el punt que el va acabar de convèncer va ser una qüestió de mercat. Jo li vaig fer tota una sèrie d’estudis de mercat on es demostrava que així com la demanda d’oli ecològic hi havia un augment constant, a l’oli convencional no.
I va ser realment així?
La veritat és que d’ençà que ho som, mon pare no només ha vist això sinó que també ell s’ha adonat que si tu tens una terra, en treus un fruit i fas feina amb la teva filla i tens 12 néts, al final allò que vols deixar ha de ser bo. No només has de deixar la marca o la finca en condicions. Amb la transformació a ecològic hem perdut amb quantitat, però hem guanyat amb qualitat. És ver que et duu més mals de caps, més mà d’obra, més feina, però la satisfacció és major. Quan l’any passat a Biofach ens van donar el premi, mon pare no hi cabia dins ell. Dins l’ecològic tens una sèrie de recursos comercials que no tens dins convencional. Els convencionals no tenen una Biofach, ja han d’anar a Alimentària o similars, que són monstres, on petits productors com nosaltres no hi tenim cabuda. En canvi, Biofach és una fira on hi ha monstres de l’alimentació, perquè tens el Carrefour o Nestlé, i després hi tens gent com nosaltres, productors petits. És molt agradable que se’t tingui en compte independentment de les hectàrees que tenguis sembrades.
Quantes persones feis feina a Oli Novembre?
Tres persones. Mon pare, un home que l’ajuda a la finca i jo.
I per recollir?
Feim quadrilles i contractam personal. Cada any intentam que sigui els mateixos, però es tema aquest és molt complicat, perquè clar, la gent va i ve al millor postor.
Parlem del vostre oli. Com és el vostre producte?
Nosaltres el 100% de l’oliva la destinam a fer oli. No feim olives de taula. I l’oli que feim és sense mesclar, només arbequina, cosa que també pot ser un petit problema perquè l’arbequina té una durada més curta de vida, s’oxida molt aviat. Lo seu seria fer-li una petita mescla de piqual, però com que no en tenim de nostra tampoc ho podem fer.
Hi ha un boom de productors d’oli?
Hi ha un boom de marques d’oli. A un espai limitat com és Mallorca no pots tenir 92 marques. El problema comercial és sobretot aquest. Crec que és més intel·ligent els models com els de la cooperativa de ‘Fet a Sóller’, que treuen una sola marca: “Oli de Sóller”. La gent es pensa que si ho comercialitzes tu tot sol guanyes més, i pot ser que sí, però la inversió també és més alta. Jo entenc que quan ho fas per a la teva família i els teus amics està molt bé, però si fas 1000 botelles i només en consumeixes 300 amb les que et sobren voldràs fer qualque cosa, perquè t’ha duit una feina i has gastat uns doblers. I li voldràs posar un nom. Així es crea una espècie de micromercat que és molt mal de gestionar. Per altra banda, hi ha aquelles 5 o 6 marques que dominen el mercat, o perquè ho fan millor o perquè tenen més recursos econòmics, però les altres 80 no són ningú, per tant, atomitzar tant el mercat és dolent per al mateix mercat. No sé si podem parlar d’excés perquè si tots els mallorquins consumissin només oli de Mallorca, no ens bastaria amb el que feim aquí.
Perquè no consumim oli local?
Pel preu.
Però es podria fer oli més barat?
No arribarem mai al preu d’Andalusia, per exemple, és impossible. Es podrien abaratir costos, sí, però mai fins a arribar als preus més baixos del mercat. Perquè hi ha algunes zones de l’estat que estan molt ben subvencionats, els productors. Mallorca no. Aquí a més tenim tarifes de turisme. Jo no puc pagar la mà d’obra que paguen en algunes zones d’Andalusia; primer perquè em cauria la cara de vergonya i després perquè hi ha molta demanda de mà d’obra per part del sector turístic i has de pagar bé perquè si no no vendrà ningú. I, a més, ens ho han de dur tot de fora, tenim molts de costos afegits. Quan em diuen que el meu oli és car jo sempre dic que s’haurien de demanar perquè hi ha oli tan barat.
Quina opinió tens de les subvencions?
Crec amb les subvencions en moments històrics determinants on és qüestió de salvar un sector. Jo crec més amb la potencialització de la comercialització. Un exemple?, que només es donàs permís per instal·lar-se a Mallorca als grans supermercats si tenen un 10% de producte mallorquí. Si el teu producte no està als lineals de les grans cadenes, la gent no té ni tan sols l’oportunitat de comprar-lo. Seria més necessari apostes valentes per l’ajuda a la comercialització que la subvenció directa a la terra. Em pareix bé és que es donin ajudes per potenciar l’agricultura ecològica, però un temps determinat, la gent s’ha d’espavilar i no es pot generar dependència de les ajudes. Perquè si no passa que el teu producte és el que menys t’importa. Una idea que crec que seria molt més eficient que ajudes directes és que des de les institucions es promogués un segell als restaurants que demostrin per traçabilitat que tot el producte que usen és local.
Les denominacions d’origen (DO) i els segells no són tan importants pels consumidors com pels productors?
En un principi la DO d’oli de Mallorca va ser una bona idea. Perquè era un moment on la gent pensava que l’oli dels satirins de plàstic que compraven les padrines era oli de Mallorca. Què passa? Que quan tu crees una DO tu no t’inventes les normes, ve de la comunitat europea, i has de jugar amb aquestes normes. És com un dinosaure, és extremadament farragós fer modificacions. Avui dia, no ho veig tan clar, crec que per al consumidor no és tan evident que sigui un segell de qualitat ni que triï un producte per la denominació d’origen. A nivell local no crec que tengui gaire importància, però internacionalment sí.
Heu notat els efectes del canvi climàtic?
Ho hem notat, sí. Hem passat de collir l’oliva de dia 15 de novembre a collir-la dia 4 d’octubre, amb 11 anys. Tenim botons de floració al mes de febrer i hem tengut l’oliva preciosa a punt de recollir i les tempestes d’octubre ens han tirat mitja producció enterra. És brutal. I no veig el que podríem fer per adaptar-nos a això. El desbarat amb les temperatures ens duu molts de problemes de plagues també, i això serà mal d’arreglar.
Com valores la feina de l’entitat?
APAEMA ens ha ajudat molt a nivell de formació. Estic molt contenta de com funciona, i consider que totes les persones que hi ha dins ho fan tot molt fàcil. El que no m’agradaria és que es perdés dins la burocràcia com li pot passar a altres associacions, i això a vegades sí que ho he vist. També em sobra una mica la divisió dels dos espais de decisió, el tècnic i el “polític” diguem. Jo crec que els tècnics hauríeu d’estirar el carro i quan s’haguessin de prendre decisions de direcció associativa, convocar una assemblea, basar-ho tot en l’assemblearisme i no tant en representativitat. També m’agradaria que APAEMA invertís una mica més amb I+D+I, i amb projectes col·lectius perquè som un sector que si no entenem que funcionam per sinergies, no funcionarem. Com més forts som en grup més forts som individualment. Al ser una associació de productors hauríem de potenciar més aquestes coses, mesclar-mos més. APAEMA ens ajuda moltíssim individualment, però estaria bé potenciar la col·laboració entre els productors. També soc conscient que hi ha coses que no es fan per falta de temps i això potser en alguns moments resta proactivitat, sempre que ho necessitam està allà, però a vegades faltaria un punt de proposició.