En Jaume Seguí combina la seva feina com a biòleg amb la pagesia. Es nota, per l’entusiasme amb què xerra, que el que de veres l’omple és estar per foravila i trescar. Té la mirada d’un infant que explora amb curiositat i el coneixement d’una persona que ha passat i sobreviscut a l’acadèmia. A Es Capdellà, hi ha un petit reducte de pagesos que mantenen les seves terres, unes terres supervisades per l’imponent Galatzó. Les ovelles són les seves eines principals en un paisatge de muntanya. El bosc, amic i competidor per l’espai agafa aire i a cada bocí cultivat. En Jaume és un dels responsables de mantenir intacte un paisatge construït amb les mans, tot i que és massa humil i segur que no acceptaria mai una descripció així.
Tu ets biòleg de formació, però també fas de pagès. Com és això, et ve de família?
La meva repadrina tenia moltes terres, i clar, es van acabar repartint. A la meva padrina, per ser dona, li van donar dues finquetes, i un altre on viure. El seu home, el meu padrí, va fer sempre de camioner i feia viatges d’aigua. I la seva, era una família de comerciants d’Es Capdellà que duia l’estanc del poble. Ell va acabar cuidant del camp obligat, per dir-ho d’alguna manera. I la meva padrina li deia: “si tenim camp, has de posar animals”. Així vàrem tenir porcs, gallines, ovelles, oques… bé, de tot! I això va passar quan ja estaven a punt de jubilar-se; van mudar-se del centre del poble al camp, i el meu germà i jo vàrem fer de peons.
En tens bon record?
Jo m’he criat amb ells des de petit, perquè ja m’agradava molt el camp i m’ho passava molt bé. Tots aquests garrovers els vaig sembrar amb ell, perquè aquí, abans, hi havia sobretot vinya i olivera, i ell anava replantant amb garrover. Record estar al remolc, manguera, i anar regant. I mira, si ara els veiés que ja tenen tota aquesta garrova… És a dir, que no venc de família pagesa, érem tres novatos: el padrí (que no era cap expert) amb els dos nets petits mantenint la finca. A mi m’agradava molt la naturalesa i el que em va enganxar del camp eren els animals, perquè allò era un popurri de bitxos meravellós. M’ho passava pipa. Jo era l’encarregat de dur les ovelles d’allà on vivien ells a les altres finques. Eren uns tres quilòmetres i feia estratègies per guiar-los per camins. M’encantava. El que no m’agradava tant era fer nets els sestadors o collir la garrova (riu).
Tu no vares agafar el relleu tot d’una. Volies fer una altra cosa?
Tot i que jo mai he estat molt d’estudiar, mon pare volia que anéssim a la Universitat, perquè ell n’és professor. I quan va arribar el moment de triar, tenia clar que si havia de fer una carrera, seria veterinària o biologia. Com que m’agradaven els animals i mirava molt els documentals d’en Fèlix Rodríguez de la Fuente, volia ser un manescal o algú com en Fèlix. Per una dècima no vaig entrar a veterinària. Ara, amb perspectiva, estic content d’haver fet biologia. I això que en un principi va ser un poc decebedor, perquè zoologia era una sola assignatura molt genèrica, però al final em va acabar enganxant. Tot i que no m’agradaven gens les plantes, m’avorrien, m’he acabat fent botànic. És curiosa la vida, al final allò que no t’agrada t’acaba captivant. Sobretot va ser arran d’estar dos anys a Salamanca, amb un gran professor, que ens va dur per la península i a mi em va descobrir la gran biodiversitat de flora, fins a deixar-me flipant en colors. Això també va influir en la meva visió sobre el camp.
Quan vares agafar la finca, finalment?
La finca sempre m’estirava. Però la carrera em va dur a deixar-la en un segon pla, perquè m’he mogut molt. Després de Salamanca vaig voler fer investigació i se’m va ajuntar amb la tesi, que em va dur a Tenerife i a Xile. Aquí tenia un ramat d’ovelles, que bàsicament aprofitava i vivia del bosc i l’alzinar. Jo feia el que podia quan venia. En acabar la tesi vaig topar amb la realitat de la investigació: si volia seguir havia de partir a fora i tornar després de molts anys a lluitar per tenir una plaça aquí. No era per jo aquella vida. Vaig decidir tornar. I vaig trobar feina a l’Ajuntament. Va ser quan vaig tenir l’oportunitat de poder agafar la finca ja seriosament, que era el que sempre m’havia fet ganes.
Com va ser l’inici?
Això era un desert. El desert d’Atacama. Tenir animals sense moure m’havia compactat la terra i tot eren albons. Però trobar una finca degradada i castigada em va motivar molt a anar recuperant-la a poc a poc. Tot i que som botànic, la meva tesi és més d’ecologia i això va fer que m’interessés per la relació entre les espècies. Vaig veure aviat que el camp és ecologia aplicada. Em va entusiasmar. Perquè quan investigues, després de la feina de camp, són anys d’analitzar dades i escriure papers científics… i no m’agradava aquest part. Aquí el temps passa volant, i vas fent proves i veient resultats. Bé, això devia ser l’any 2016. De tot d’una, quan vaig estar estabilitzat aquí, vaig tenir clar que havia d’inscriure la finca al CBPAE i fer un tipus de maneig dirigit a recuperar-la.
Tens de veïnat en Xesc Sans, ramader i pagès eco, que és família teva. Ha estat un mentor també?
Clar, he tengut molta sort de tenir-lo a prop. Jo tenia alguns coneixements i volia fer les coses bé, però no he estat mai bon pagès. Des de ben jove ell m’ha anat ensenyant cosetes. Ell em deia: “t’ensenyaré a fer un marge, el farem junts, però només te n’ensenyaré a fer un”. A vegades també hem fet tractes, com que jo l’ajudava dues hores i ell una. Perquè a part d’ajudar-me, em donava coneixements, com amb els empelts, per exemple. Començar ha estat una mescla d’aprenentatge, molta experimentació i errors. M’agrada molt provar coses, he fet molts de manejos diferents a bocins per veure realment el que funciona.
De fet, una pregunta que m’han dit els nostres tècnics que t’hem de fer és, si recomanes o no llaurar els garrovers.
Jo veig clar que no. Als ametllers, com que no ho veig clar, m’agrada fer una cosa intermèdia: llaurar-los una part, a la zona d’absorció, però deixar tires fora llaurar. Amb els ametllers joves, sens dubte sí, s’ha de llaurar, però a les línies d’enmig no ho faig i així també hi ha pastures pels animals. En garrover, en canvi, veig claríssim que van millor sense llaurar, perquè quan ho feim els llevam tot el mantillo vegetal. És un arbre que el que fa és regenerar-se ell mateix el seu sòl; amb tota la fullaraca que tira i les garroves. Aquesta cobertura li fa bé, perquè manté la humitat.
La teva finca seria un exemple de finca tradicional de muntanya?
Sí. Faig els tres cultius llenyosos tradicionals i cerc un equilibri entre els tres. Perquè, per exemple, si davalla el preu de la garrova i no tens res més estàs molt compromès. Els cultius els reparteixo segons la tipologia del terreny. A les terres primes tenc els garrovers, a les més fondes només hi he posat ametller. I no he sembrat mai oliveres, perquè ho faig per empelt. Allà on surt un ullastre, si m’agrada, l’empelt i faig els voltants nets. Això ho vaig aprendre d’en Xesc, que ho fa igual. També tenc un parellet de figueres, mantenc zones d’alzinar i els animals, clar.
Abans m’has contat com la teva padrina no entenia foravila sense animals. Tu, ara, penses el mateix?
Jo primer les tenia perquè m’agradaven molt. I quan va morir el meu padrí, el fet de dur jo la guarda, també em motivava. Després ja he anat aprenent que és una eina de feina increïble, però depèn de com facis el maneig. Si les duus bé, fertilitzen, milloren el sòl i fan net. A més, a una finca de muntanya són molt importants perquè no pots llevar a mà totes les tanyades d’ullastre, per exemple. Però com deia abans, quan vaig estar temporades llargues a fora, feien mal. Al final només quedaven les herbes que no es menjaven. En definitiva, ens fan estalviar molt, no hem de fertilitzar, lleven hores de feina i combustible. Sense animals, almanco a finques així, no podem fer una agricultura rendible, i a més donen molta vida.
Què és el que et va interessar del maneig holístic?
Jo vaig descobrir el maneig holístic a partir d’un llibre, que em va dur a investigar més, fins a arribar a autors com en Savory, i ja vaig veure que volia implementar-ho. El que em va atreure era que amb un bon maneig dels animals pots incrementar molt la fertilitat de la terra. En el meu cas això suposa que els arbres siguin més productius, que és el que em fa guanyar doblers o almanco empatar a final d’any. Quan va venir en Gonzalo Palomo a fer el curs que va organitzar APAEMA, no m’ho vaig perdre. És dels cursos que més m’ha agradat fer, perquè no era només teòric. Consistia a fer un disseny pel teu cas real, a la teva finca, i a més després ens venia a fer una visita per resoldre dubtes o trobar idees de com implementar la teoria a la nostra realitat. Un temps després vaig rebre una telefonada per formar part de PASTURE +, com a botànic, i vaig dir que sí una mica sense pensar. Perquè així com està el món de la investigació creia no ens ho donarien. I mira, aquí som (Riu). Ha estat molt intens, però molt profitós.
Parlem idò del projecte Pasture +, els nostres socis ja el deuen conèixer. Però per ventura ens pots avançar la teva valoració del que duim de projecte.
Sí, ja es nota la millora. Anam pel bon camí. A Mallorca som dels que més finques experimentals tenim, i clar, cada finca és un món. Per algunes ha suposat un gran canvi i d’altres ja feien una cosa similar. El que passa és que són canvis que van molt a poc a poc. Al projecte miram mètodes d’accelerar aquestes millores, però la natura necessita el seu temps. Per exemple, les pastures perennes van colonitzant, però no és d’un any per l’altre. Aquests tipus de projectes, que duren més, són importants perquè fan que molts ens acabem tirant a la piscina, no és un estudi puntual, sinó que durant quatre anys estam fent feina i canvis de forma conjunta i amb assessorament.
Què és el que més t’agrada del projecte?
Poder tenir temps d’enregistrar tots aquests canvis. Perquè al final jo, i tots, veim canvis, però no tenim temps d’enregistrar-los perquè ens menja la feina. Això és una bona oportunitat perquè tots els pagesos duguin aquest registre. I no només això, sinó que compartim una única metodologia de recollida de dades, tots iguals, i això serà clau per demostrar l’eficiència d’aquest tipus de maneig per millorar el sòl i obtenir millores de productivitat. No per poder d’escriure articles sinó per tenir certesa que ha anat bé i que els pagesos que vulguin fer-ho tinguin dades i imatges que l’ajudin a decidir-se per aquest maneig. Crec que tendrà un impacte molt important.
Com podem millorar la biodiversitat des de l’agricultura?
A vegades, en el Mediterrani, no som conscients de la biodiversitat que tenen les finques agràries, i quan importants són per conservar-la. Quan vaig començar la carrera pensava que seria ideal que la Serra Tramuntana fos tot d’alzinars i boscos. Després t’adones que seria molt pobre en biodiversitat. Cal mantenir el paisatge mosaic, és a dir, que hi hagi bons boscos, brolles, pastures i bones zones de cultius. A més, és molt útil per controlar els incendis. I per qualsevol grup d’animals, veus que tots necessiten aquests espais oberts. Amb les aus això és claríssim. El problema més gran que tenim ara és que s’estan tancant, i si abandonam les zones agràries, perdem una biodiversitat increïble i empobrim els ecosistemes. Almanco a la Serra, al Pla per ventura és tot el contrari i allà es necessiten crear illes de zones espesses.
I com incrementam la biodiversitat a les nostres finques?
Mirant de cercar aquest equilibri. En el meu cas particular, evidentment la part d’alzinar no l’he tocat ni se m’ocorreria, però tenc una zona de garrovers que era un pinar. Vaig llevar dos-cents pins gràcies a un ajut de recuperació d’agrícola; i crec que són ajudes importants pel que parlàvem ara. M’ha duit una feinada, però per millorar la biodiversitat aquí el que s’ha de fer és mantenir els espais agraris perquè al final el bosc va colonitzant i va avançant. I tu has de fer un control. I quina eina hi ha millor que els animals? Quan vaig llevar els pins vaig tenir durant dos anys dues someres per ajudar-me a fer net, ara ja ho puc dur amb les ovelles.
Teniu molt de problema en aquesta zona amb les cabres?
Hem tengut problemes. Alguns veïnats més que jo, però basta que te n’entri una durant unes hores i ja et fa un desastre. Fa poc em va passar i es va menjar un munt d’ametllers joves, en un moment tota la feina que has fet se’n va norris. Jo si en veig una és com veure el dimoni.
Que és el més t’agrada d’APAEMA?
He fet formacions que m’han ajudat a millorar moltíssim. L’oferta que fa és molt bona i aterrada, crec que ha estat clau per molts que hem començat. L’altra cosa que m’agrada molt és que es posi en contacte entre persones que tenim una mateixa filosofia de fer feina. Jo crec que quan més s’aprèn és quan coneixes pagesos, vas a les finques i veus que han fet una cosa i agafes idees. L’agricultura té una cosa guapa i és que no hi ha una sola manera de fer ses coses, sinó que n’hi ha milions. Si no estigués a APAEMA, només coneixeria als meus veïnats i no sabria que fan per Llucmajor o Capdepera, perquè ja som socis de per tota l’illa. Et sents part d’un tot, recolzat i si tens cap problema sempre tens a APAEMA que et donarà una mà. Amb PASTURE + he après molt de tots els companys i ara ja són amics directament. A més, així com van les coses si no estàs agrupat, no tens força.
Què queda d’aquell nin que volia ser com en Fèlix, quan ets a la finca fent feina?
Pas molt de gust de la tranquil·litat d’estar aquí fent feina. La gent no enten que m’agradi estar tants de dies agafant garroves. Però per ventura, mentre faig feina veig una aranya d’un color fosforescent que no havia vist mai, aixec el cap i veig un munt d’aus diferents, estic en un entorn privilegiat on em sent en pau. Aquí som conscients que la biodiversitat és una locura. Ja et dic, a mi el que m’agrada és la biologia aplicada.
