Entram de ple en el món de l’apicultura amb maneig ecològic a ca nostra. Aquesta és primera entrevista a un apicultor de la sèrie d’entrevistes mensuals als socis d’APAEMA. Per això hem parlat amb en Gori Lladó, uns dels pioners de l’apicultura eco a Mallorca. A més, és impulsor, amb el membre de la Junta Juanma Vergara, del Grup d’apicultura ecològica de l’entitat. És el grup més nombrós i un dels més actius de l’associació. En Gori està situat a Campos, com ho han estat tots els seus avantpassats i combina la seva feina de formador amb les oliveres i les abelles. Aquests animalons, que en un moment vital complicat van servir-li de bàlsam, ara li mantenen un somriure de ferro durant tota la conversa.
Quin és el teu lligam amb foravila?
Vaig néixer en aquesta finca que és petitona, té quatre quarterades. Mon pare i ma mare eren néts i fills de pagesos. Tots els meus avantpassats, fins on he pogut saber, eren de Campos i pagesos. Més arrelats a la terra impossible. Els meus pares van tenir vaques de llet, quan a Campos hi havia el boom de la frisona i també una granja de porcs i gallines. Anaven lluitant.
I tu quin camí has fet?
En acabar l’EGB no volia estudiar i em van posar a fer feina a la finca. Vaig veure que valia la pena estudiar qualque cosa més. Primer vagi estudiar a l’escola agrària de Palma, però per fer el cicle superior (no es feia aquí a Mallorca) vaig anar tres anys a València, internat amb una beca perquè sense no ho podia pagar. Després de fer la mili, ja vaig anar a fer feina a Palma i, a l’any, va sortir una plaça de mestre de tallers a un centre per discapacitats. Vaig treure l’oposició i des de llavors he fet feina al que ara és l’IMAS. Trenta-set anys fent tallers i donant formació, relacionats amb agricultura i jardineria. Com que allà tenc un horari de docent, amb l’avantatge que això suposa, sempre, des del primer dia, he compaginat la feina i això.
Quina ha estat l’evolució de la finca?
Quan vaig fer el primer grau a Palma, l’any 78, ja vam veure que les vaques a finques petites no tendrien futur. Per això férem el primer hivernacle. Els meus pares van anar llevant els porcs i les gallines i van quedar-se les vaques (fins al 87) i els hivernacles. En aquells temps n’hi havia pocs a Mallorca. Mon pare es va especialitzar exclusivament en domàtiques. Teníem la possibilitat de fer una collita molt grossa i dur-ho a Mercapalma, però per això necessitaves comprar un camió. Nosaltres teníem 20 i pico de botigues, tendes i restaurants a Campos que ens compraven. En vers de fer una gran producció fèiem domàtigues els dotze mesos de l’any. Això era molt difícil. Fins i tot hi teníem estufes de llenya per als vespres, perquè aquí fa fred. D’ençà que van posar l’estació meteorològica hem pogut comprovar que és dels llocs més freds de Mallorca.
I les oliveres i els fruitals que teniu?
Dos anys després de tenir la finca buida i només fer hivernacle, va venir La Caixa de Catalunya i ens va proposar ser una finca experimental on veure la resistència de certes varietats d’arbres a la salinització. Van fer plantacions de figueres, palmeres, oliveres, xiprers, vinya, ginjolers, pistatxos, entre d’altres. Van ser 5 anys de recollir dades i dur el maneig que ens marcaven. Quan va acabar ens van dir que féssim el que trobàssim amb allò. Les pruneres, per exemple, van patir molt i les vam llevar. Mon pare va compaginar la producció de domàtiga amb els arbres i ja va sortir a fer mercat. Des dels noranta 90 fins al 2004, quan es va jubilar. l bé, devers el 99 la família va decidir que jo quedaria a la finca, però feia feina a Palma i només venia els horabaixes, els caps de setmana i les vacances. Tot d’una vaig veure que a la finca faria fins on pogués, no podia anar a vendre al mercat la fruita per exemple, ja tenia molts trulls.
Com vas arribar a l’agricultura ecològica?
Des que vaig estudiar a València vaig estar bastant al dia bibliogràficament. A principis dels noranta van començar a aparèixer els primers llibres d’agricultura ecològica, i ja vaig veure que una agricultura tan intensiva i tan química no tendria futur. Tot d’una que vaig saber que es faria un màster d’agricultura ecològica a la UIB, el vaig fer. Era un màster de 500 hores, dos anys, que organitzava en Jaume Vadell. Vaig poder posar en pràctica, a ca nostra, tot el que allà em deien. Al mateix temps, en Jaume Vadell, que és fill de pagesos i té una finca a Felanitx va fer una plantació grossa d’ametllers i em va dir que volia posar abelles a la finca, amem si en posàvem els dos i així ens ajudam un amb s’altre. Al 99 vam comprar les primeres tres caixes. Crec que ell ara no té massa més i jo no puc dir el mateix (riu).
En Jaume Vadell és el responsable d’enganxar-te a les abelles, idò!
L’apicultura va servir-me com a teràpia en un moment personal complicat. Llegia molt i era la manera de tenir el cap ocupat. Els dos primers anys vaig fer apicultura convencional, perquè a l’Associació Balear d’Apicultors (ABA) m’havien dit que si no feia tractaments, se’m moriren les abelles. Aquí feia agricultura ecològica i pensava que l’apicultura també ho havia de ser. Però no hi havia tractaments. Fins que vaig sentir que hi havia el Timol, que es venia a les farmàcies, i aquí hi havia un parell que en sabien d’abelles, com en Tomeu Gual de Petra, i gràcies a això ja vaig començar a fer apicultura eco.
Ara fas de professor i tot.
El meu objectiu era aprendre més i més. Amb cursets, seminaris, viatges, etc. Llavors, en Jaume Vadell va fer uns cursos de postgrau i em va dir de fer un apartat d’apicultura. Ell s’encarregava de la teoria i jo donava la part pràctica. Un dels alumnes que feien el postgrau va ser en Juanma Vergara, que havia fet Biologia i li interessava molt l’apicultura. Ens vam entendre tot d’una. Després per casualitats de la vida, la meva companya de la feina a l’IMAS va deixar la plaça i en Juanma es va presentar i la va treure. Idò ja està, tot quadrava. Fèiem feina el dematí junts (fins al dia d’avui seguim) i els horabaixes anàvem d’abelles. Vam fer un apiari a la UIB, i després la conselleria va demanar-nos si podríem fer cursets per a la gent en general. Amb en Toni Martorell que estava a l’IRFAP vam començar a muntar els primers cursets d’apicultura d’iniciació. Devia ser l’any 2004 o 2005. Als primers cursets ja vam incorporar en Juanma. Ell està més especialitzat en tema de mels i floració apícola per mor de la seva formació en Biologia. Jo m’he especialitzat més en maneig.
Com va néixer el Grup d’apicultura d’APAEMA?
L’IRFAP va deixar de fer cursos i vam pensar que a l’ABA havíem de fer una secció d’apicultura ecològica. Però no va quallar. Per muntar una associació només per la paperassa que duu ni ens ho plantejàvem. En Jaume Vadell ens va dir d’anar a APAEMA i ens van rebre amb els braços oberts. A partir d’aquí, no hem aturat. Vam començar sent dos i ara ja som més de 90. El grup més gran dins l’associació.
A totes les entrevistes demanam que faceu una valoració de l’entitat.
El suport que ens ha donat ha estat brutal. Perquè a en Juanma i jo ens agraden molt les abelles, però la paperassa… ens fa al·lèrgia total i absoluta. APAEMA ens ha solucionat totes aquestes coses i s’encarrega de l’organització dels cursos. Nosaltres només anam allà i feim el curs. Posam la cirera al pastís. Per part nostra, procuram que la teoria estigui bé i aquí tenim un apiari a la disposició dels alumnes. Una altra cosa que sempre hem fet és estar disponibles per qualsevol dubte que tenguin els socis i alumnes. Això, ara a ho feim a través del grup de WhatsApp, i va molt bé. S’ha convertit en un grup on tothom diu el que va fent o demana dubtes i es comparteix el coneixement.
Un dels atractius d’aquest grup és l’oferta formativa tan potent que teniu.
Aviat vam pensar que un ha de saber on és el seu límit. Jo he intentat llegir molt i anar a cursos, congressos mundials, però hi ha moltíssima gent que en sap molt i sobretot té una altra visió. Per això vam decidir que només donaríem els cursos d’iniciació i els cursos avançats els donaria gent de fora. Perquè també era necessari que comencéssim a conèixer gent i crear xarxa. Així va ser com vam conèixer alguns referents com en Jaume Cambra de la Universitat de Barcelona, en José Manuel Flores de la Universitat de Còrdova, en Gilles Fert, un reconegut criador de reines a escala internacional, entre altres. Sempre hem intentat tenir un lligam amb els professors.
El grup es va conformar el 2014. Quina valoració en fas dels resultats?
Crec que ara comencen a sortir els fruits d’aquesta feina de formigueta. Un dia xerrant amb en Jaume Cambra, em deia que canviar els apicultors majors i convencionals a eco és una tasca molt difícil. Que és millor treballar amb els qui comencen de bell nou. Això és el que hem fet. S’ha incorporat molta gent amb curiositat i jove aquests anys. N’hi ha que han passat pels nostres cursos i ara són un referent. Per exemple en Martí Mascaró que ja guanya concursos internacionals de mel. També hi ha gent que ho fa a nivell més petit i per autoconsum i és molt conscient que la mel l’hem de mantenir com un producte el més pur i natural possible amb els menys contaminants possibles. Dels que fan els nostres cursos i acaben sent nous apicultors ja ni es plantegen cap maneig que no sigui ecològic. Estam contents en aquest sentit.
Si has llegit fins aquí, deus haver notat que això s’acaba i no tendrem temps o espai per parlar massa de la feina que fa en Gori amb les seves pròpies abelles. En vam parlar, clar que sí, però haurem de repetir l’entrevista perquè ho pugueu llegir.
L’apiari de can Gori fa goig. Quan el visitam és prest, fa fresca i el sol no pega del tot. Les abelles encara no s’han deixondit. Les caixes estan situades en un passadís format per dues tirades de Gleditsia triacanthos, un arbre que fa una espècie de garrova molt plana. El planter és fet seu i els va sembrar amb una lògica concreta. En Gori explica que la vegetació apícola que té sentit posar a 500 metres de les caixes és aquella que produeix pol·len, és a dir proteïnes i aliment per a les cries. Perquè tanmateix les abelles agafen el nèctar de tres quilòmetres a la rodona. Aquests arbres tenien l’avantatge de proporcionar aquest aliment i a més tenen un creixement sorprenentment ràpid i suporten molt bé l’aigua salada. A més treuen fulla i més prest que altres arbres i la perden dels primers i això proporciona sol i ombra just quan és necessari. La resta d’arbustos i flors que hi ha estan posats de tal manera que, gràcies als volums, es creen petits circuits perquè les abelles no es perdin. Així s’evita que vagin a altres caixes i baixa molt la incidència de la varroa, aquest paràsit asiàtic que fa anys que treu de polleguera els apicultors.
Per acabar. Quina és la teva visió de cap on ha d’anar l’apicultura a Mallorca?
Ha de ser una apicultura més respectuosa i a petita escala. De km 0. Perquè la producció de mel estigui el menys contaminada possible hem de fer qualitat i no quantitat. Si fas analítiques de les mels, surten uns llistats que fan feredat de les substàncies que tenen. Les tres o quatre primeres són les que hem posat els mateixos apicultors sobretot per combatre la varroa. Però els podem evitar, això sí, el cost serà major. Les illes són molt deficitàries en la producció de la mel. Tenim també el problema greu dels pirates que venen mel, sobretot de la Xina (on no sabem com la fan), i que l’etiqueten com a mel de Mallorca. Serà molt interessant per al futur alguns estudis que estam fent tant de mel com de l’abella balear gràcies a la col·laboració de diverses entitats, universitats, conselleries, etc. Queda molta feina!
Abans de partir en Gori ens fas un parell de recomanacions de lectures. Dues sobre abelles i dues sobre apicultura.
