Acaba un any complicat en molts sentits. El sector dels transformats eco ha sofrit com ningú les conseqüències econòmiques de la pandèmia mundial. Aprofitam un dematí assolellat de desembre per conversar amb na Bàrbara Mesquida, del celler Mesquida Mora de Porreres. Feim una copa de Tirspol, un vins negres que elabora, i repassam la seva vida. Tot i que ha estat sempre lligada al vi i a la terra, l’any 2012 començà el seu projecte personal que manté amb força i molta il·lusió.
Des de petita has volgut dedicar-te al vi?
Quan tenia 11 o 12 anys vaig connectar molt amb la meva professora de català i vaig acabar estudiant filologia catalana. Però sempre m’havia fet molta il·lusió tenir un celler petit. Petit, perque supòs que veia el celler de ca nostra molt gran, jo era petita i els dipòsits eren molt grossos
Vares partir a fora a estudiar la carrera? Trobes que és important partir?
Ma mare m’insistia molt perquè estudiés a fora perquè passava pena que aquí no acabés la carrera i em posàs a fer feina al celler de casa. Estic molt contenta d’haver pogut estudiar filologia a Barcelona i també d’haver pogut tornar. Vaig tornar, per raons familiars, segurament abans del que hagués volgut. A na Bàrbara, la meva filla, també li insisteixo en que ha de partir, com ma mare va fer amb jo. Mallorca és ideal i fantàstica, però és una illa. Partir et dóna perspectiva per tornar i ser molt conscient que no només ens hem de mirar el llombrígol. A Mallorca feim moltíssimes coses fatal, algunes bé i ca nostra és molt guapa, però ens l’estam carregant.
Al web de Mesquida Mora posa: “en un moment on no tenia ni SÒTIL ni TRISPOL vaig decidir emprendre el meu nou camí”. Va ser quan vas tornar?
Vaig tornar al 2004 a gestionar el celler familiar, que era Jaume Mesquida, per raons de salut de mon pare. El vaig gestionar fins al 2012. Sempre dic que vaig trobar-me una mena de transatlàntic que anava a la deriva i quan vaig aconseguir marcar-li el rumb vàrem tenir unes desavinences amb mon pare. Una d’aquestes històries familiars molt dures. Aquí va ser quan no tenia ni trispol ni sòtil; i quan jo i el meu germà vam tancar el celler familiar. Però jo vaig decidir que volia seguir fent vi. Perquè és la meva passió. Gràcies a ma mare em vaig poder establir aquí, perquè tenia aquestes terres. Gràcies a ella som com som i estam aquí.
Arribes al 2012 aquí. On som?
Ara estam a s’Hort sec. Aquí venia de petita amb mobylette amb el meu padrí. M’encantava, però ho fèiem d’amagat perquè ma mare mai m’ha deixat anar amb moto. (Riu). Teníem vaques i veníem a cercar llet i després anava al forn de davant ca nostra a comprar qualque dolç per berenar. Les vaques les tenguérem, supòs, fins a finals dels anys 80 com la majoria de vaqueries de Mallorca. Després d’uns anys en desús, el meu tio va tenir-hi cavalls – que és el motiu pel qual seguim tenint la pista que fa la volta a tota la finca- però va sofrir un ictus i la finca va tornar a quedar aturada. I va ser just en aquest moment quan jo necessitava un lloc per establir-me.
I que hi vares trobar?
Quan vaig arribar vaig trobar un hort “deixat”, sense gairebé cap arbre ni cap flor. Em vaig trobar trenta mil metres en blanc per poder somiar el meu petit univers. Com a viticultora i pagesa em sent molt responsable de mantenir i salvar el paisatge. A tots ens agrada veure un garrover gros, les oliveres mil·lenàries o una figuera i en s’estiu gaudir de l’obra: però si són aquí és perquè algú els va sembrar. Cada generació té la responsabilitat de tornar a sembra arbres perquè tornen vells com nosaltres i es moren. I per això, en aquest espai sempre estic sembrant arbres i és el lloc que em dóna la possibilitat d’anar-me imaginant un món fantàstic. Mesquida Mora no només és el vi sinó aquesta visió, si vols un poc romàntica, de granja. De poder viure del que creix aquí i oferir-ho a la gent. La granja és el que en Rudolf Steiner defineix com l’organisme perfecte. Sempre dic que això es pot fer amb temps o doblers, perque sembrar arbres grossos és molt fàcil, el compres al viver i el sembres i això val una doblerada; com que això no ens ho podem permetre hi ha una altra opció que és veure-ho créixer. El millor d’això és que cada any veim com canvia, poc o molt la fisonomia de l’espai.
Un dels vostres trets diferencials és la biodinàmica. Que vol dir això i de quina forma vos hi vàreu acostar?
Quan vaig arribar al 2004, tenia 24 anys i havia acabat d’estudiar filologia i un cicle superior d’enologia. El celler era a mitges amb el meu germà, que estava estudiant biologia a Barcelona. Li vaig dir que no es preocupés que li donava el mateix temps que jo havia tengut per formar-me i que durant uns anys jo assumiria tota la gestió. Quan vaig arribar em vaig trobar unes terres on no hi havia cap herba i, a més a més, hi havia uns reguerols de coure importants. La persona que feia feina a les terres em va explicar com ho feia i a mi no em va encaixar. No podem tenir una guerra permanent amb la natura quan nosaltres hi formam part. El primer pas just en arribar va ser començar a fer producció integrada, eliminar els herbicides i reduir l’ús de pesticides al 50%. Vam decidir que començaríem a fer agricultura ecològica tan bon punt el pagès que teníem fent feina es jubilàs. Mentrestant el meu germà va haver de fer un treball a la carrera i va consistir en com fer la transformació d’una vinya convencional a biodinàmica. Aquí vam descobrir un home que es diu Rudolf Steiner i ens varem entusiasmar els dos.
Deveu ser uns dels primers amb implementar-ho a Mallorca.
En aquella època era una cosa super estranya, quasi esotèrica. El 2007, després d’un any de míldiu terrible vam decidir que passàvem a fer agricultura biodinàmica. Però no vam fer el pas intermedi de fer primer agricultura ecològica. Simplement el meu germà em va demanar que havíem de fer. Jo vaig respondre que el cap em deia que ho provàssim primer a una hectàrea, però el cor que ho féssim tot. I em va dir: “No convendria que començàssim a pensar més amb el cor?” i bé, l’endemà ens hi vam posar.
Per què feis biodinàmica?
Ens va parèixer un camí a través del qual poder establir un diàleg amb la natura, prendre un punt d’observadora atenta i intentar recuperar la fertilitat dels sòls per deixar a les futures generacions terres en millors condicions. Potser hauríem acabat trobant la permacultura o algun altre variant, però va ser la biodinàmica. Aquesta dimensió filosòfica i espiritual et dóna un marc en el qual poder fer feina. Després les coses es van instrumentalitzant molt i agafes una rutina. Amb la consciència que no canviaré el món ni ho pretenc, però si puc canviar 20 hectàrees. Ara bé tothom pot fer alguna cosa per millorar. Per exemple, comprar és un acte revolucionari. Pots decidir on van els teus doblers i aquí els destines.
Pel que fa al maneig de la finca que suposa la biodinàmica?
Fins a l’any passat hem estat certificats amb Demeter i enguany ja no perquè m’estim més dedicar aquests recursos econòmics a coses de la finca; crec que és més biodinàmic fer això. Però seguim fent absolutament el mateix. Bàsicament feim la poda i embotellam amb la lluna descendent, utilitzam els preparats 500, 501, etc. i els tractaments de sofre o coure que feim cada vegada els anam reduint i acompanyat d’infusions i plantes aromàtiques. Intentam fer els tractaments amb ortigues, coa de cavall o calèndula en moments determinats. En definitiva, utilitzam la farmaciola que ens brinda la natura. Pel que fa al compost sí que en compram una mica, però no és fàcil accedir a fems de vaques ecològiques i això ho hem acabat substituint per adobs en verd.
Que teniu sembrat?
A Mesquida Mora només feim vi amb el raïm que produïm nosaltres. Tenim vuit parcel·les amb sòls i profunditats molt diferents, entre Porreres i Felanitx. Tenc la sort de ser la filla de la primera família que va sembrar varietats foranes a Mallorca i tenc un poc de tot i vell: cabernet, merlot, syrah. Et dic sort i al mateix temps et podria dir “o desgràcia” perquè estam en un moment on el que crec que hem de reivindicar són les varietats autòctones que és allò que realment ens pot diferenciar. Per tant, no és que ara es tracti de donar cadena a tot allò francès que tenim sembrat, sinó d’entendre que tot és un cicle de renovació i que quan s’arrabassa una vinya hem de sembrar varietats autòctones. És cert, que segurament sense aquestes varietats foranes sembrades fa quaranta anys la viticultura a dia d’avui a Mallorca no seria la mateixa. Segurament s’hauria abandonat o hauria agafat un altre caire. Per això, ara mateix tenim varietats foranes i autòctones velles i autòctones joves. Aquesta diversitat de sòls i varietats és un trencaclosques que et permet jugar molt. Llavors tenim formes de conducció: tenim vinyes velles en vas, vinyes postmodernes amb espatllera i vinyes joves, de nou, en vas; que és al que crec que hem de tornar com a viticultors perquè tenim un deute amb el paisatge d’aquí. Si defensam un model no excessivament mecanitzat, que no sigui intensiu i amb un alt valor afegit, el que té sentit és tornar a les vinyes en vas, al policultiu i als arbres enmig de les vinyes quan hi ha faltes.
Feis un vi per parcel·la?
No. Com et deia això és un trencaclosques. Mesclam, feim i desfeim. És com desplegar la paleta de pintor: hi ha molt de colors. Més o manco sabem com ha de ser el quadre, però hi ha anys que surt més impressionista i d’altres que surt d’una altra manera.
I d’aquí surten 7 vins.
7 més 2. Però el corpus són 7 vins. Per un costat feim “Sincronia”, blanc, negre i rosat que estan fets amb les varietats locals més joves i un poquet de les varietats foranes més velles. El nom de Sincronia és perquè és un terme que s’utilitza en lingüística per descriure una llengua en un moment determinat. Una llengua s’estudia des d’un punt de vista sincrònic o diacrònic. Tiràrem sincronia perquè són les coses que passen al mateix temps. Al mateix temps que feim Sincronia feim els altres vins: Acrollam, Trispol i Sòtil. Tornant al Sincronia, cada etiqueta té una imatge. El negre té un far, el rosat una estrella de la mar i el blanc un vaixell. Jo venc de lletres, però tots ens encanta que ens contin històries, a mi m’encanta que em contin coverbos. El negre té un far, que és per no perdre el rumb i saber d’on venim. L’estrella de la mar és perquè quan perd una cama es regenera molt ràpid i és una metàfora de la vida. I el vaixell és per explorar nous camins, per emprendre.
A banda del Sincronia feim l’Acrollam blanc i rosat. Acrollam és Mallorca al revés. L’Acrollam blanc està fet només amb premsal i giró. És un vi que a mi m’agrada que tengui anys per damunt. Vivim a un món, bé, fins al passat mes de març vivíem a un món que al gener ja havies d’haver tret la nova collita perquè si no eres un desgraciat. Jo amb això no hi he estat mai d’acord. Pens que els vins necessiten el seu temps i segons quins en botella guanyen molt. És el cas de l’Acrollam blanc que es fa amb premsal i amb Giró, sense sulfurós afegit. A l’etiqueta hi ha una dona que es tira a la mar i que no té por a les ones. L’Acrollam rosat, en canvi, està fet només amb varietats foranes: cabernet i merlot de les vinyes velles. Són un poc el yin i el yang. A l’etiqueta hi ha un dibuix d’un globus que mira el món des d’una altra perspectiva.
Llavors tenim el Trispol i el Sòtil. La idea del Trispol és un assemblatge de tres varietats: callet com a varietat local, syrah com a varietat mediterrània i cabernet com a mundial. És un viatge de Mallorca al món o del món a Mallorca. Tres varietats com tres rajoles hi ha al mosaic de l’etiqueta i són les rajoles de cals meus padrins que és on vaig aprendre a caminar. El Trispol és un vi més terrós i amb més contundència i sense ser un vi pesat. Per jo és important que els vins siguin frescos, estan fets a una illa càlida, però hem de donar protagonisme a l’embat mediterrani que ens refresca les temperatures. El Sòtil, que és el sostre, és un callet oficialment, però segurament hi ha algun gra de fogoneu o mantonegro perquè són vinyes velles que estan en coplantació de vinyes amb albercoquers enmig. Això seria el corpus.
I aquests dos més?
Ara hem afegit Terna. Que feim conjuntament amb el pare de na Bàrbara i dos amics més, que és un vi blanc, de premsal i giró fermentat amb les seves pells. Vendria a ser el que feim amb l’Acrollam blanc però fet completament diferent. I, ara just estrenam un monovarietal gorgollassa dels monjos que és una vinya que jo l’havia sembrat el 2005 i la vam rampellar el 2014 de gorgollassa amb mudes de Can Majoral. Des de 2015 fins a l’any 2020 vaig fer proves que no m’acabaren d’encaixar fins a enguany que ha sortit una gorgollassa que a mi m’agrada molt i hem decidit embotellar-la tota sola.
Amb l’etiqueta de la dona que es tira a la mar brava sense por, et sents identificada amb aquesta imatge? Ets una de les primeres dones al capdavant d’un celler. Has trobat alguna deferència per aquest fet?
Totalment identificada. Realment la primera dona que es va incorporar va ser na Pilar del celler d’en Miquel Oliver; perquè per edat és més gran que na Mireia Oliver de Can Majoral i jo, i segurament em deix algú pel camí. Però com a dona sí que sóc la primera que he emprès un projecte nou, tot i que és cert que venim del món del vi. Això ho parlam molt amb na Mireia Oliver. Jo mai m’he sentit menystinguda, menysvalorada, menyspreada, qüestionada o el que vulguis, pel fet de ser dona. O si algú ho ha fet no me n’he adonat o no ho ha fet amb la contundència suficient. Sí que és cert, que a Mallorca, totes les dones que s’hi han dedicat al vi és perquè els venia de casa seva. No hi ha hagut cap dona fins ara que hagi decidit emprendre un projecte personal que surti d’ella.
Com veus foravila avui dia?
Veure terra abandonada em fa mal al cor. No puc entendre com avui en dia molta gent no s’ho planteja com una opció de feina. Aquí durant un temps hem apostat per la construcció o el sector serveis com a forma prioritària. Ara veim que el sector serveis trontolla i que la construcció és limitada perquè som a una illa. Però la necessitat de menjar i beure és il·limitada. Per això la feina a foravila s’ha de dignificar i deixar d’estar estigmatitzada. El que sí que es veu és la incorporació de nous pagesos, però solen ser gent que volen fer coses perquè tenen terres. No hi ha tanta gent jove que vulgui ser pagès. També passa que la universitat no és per a tothom. S’ha venut el missatge que tots havíem d’anar a la universitat i crec que aquest món necessita més tècnics preparats amb inquietuds i interessos i no tants universitaris.
Ara que parlam de turisme. Els qui feis transformats ecològics heu patit molt les conseqüències d’aquesta crisi. Sobretot els de vi i l’oli.
La percepció que segueix tenint molta gent sobre el vi mallorquí és que és car i dolent. Aquesta etiqueta ens la van posar fa trenta anys i no hi ha manera de què ens la llevem, quan els nostres vins han guanyat molta qualitat i alguns tenen preus molt més competitius que vins de fora. Partint d’aquí ja és difícil. A més, entre cometes, som els pagesos “fins” i tenim un fals glamur i després que no tenim una imatge tan potent com un pagès a punt de jubilar-se amb un menet damunt els braços, clar… ho tenim complicat. Hi ha hagut una resposta molt guapa i que no s’ha de perdre, sinó fer-la perdurar, i és consumir producte fresc ecològic mallorquí. Però els que transformam hem estat els més damnificats. S’ha seguit consumint vi però no vi d’aquí. Era vi barat de fora. Sí que hi ha hagut gent que ens ha tengut en compte i que és d’agrair, però aquestes vendes no han bastat ni per cobrir despeses. Però el sector de l’oli ho té més complicat perquè la conservació del producte no és tan bona com amb el vi.
Com aguantareu?
Al març demanàvem ajudes per assegurar la verema d’engany, però la natura ha estat més sàvia i ens ha enviat una plaga de míldiu com mai i a nosaltres se’ns ha reduït la producció a un 50%. Per tant, el 2021 haurem de vendre allò que no s’ha venut durant el 2020, amb la sort que són vins fets amb raïm d’òptima qualitat de molt baixa producció per hectàrea amb biodinàmica i això els dóna una vida més llarga que un vi convencional. L’objectiu del 2021 és trobar un equilibri i no tenir més pèrdues i confiar amb el 2022.
Que t’agrada i que milloraries d’APAEMA?
A diferència d’altres associacions de les quals form part estic contenta de pertànyer d’APAEMA. Així com d’altres podria donar-me de baixa demà mateix, pas gust de pagar la quota. Sempre hi ha algú a l’altre costat del telèfon i la relació amb els tècnics és molt propera. També és una associació molt receptiva i atenta a les necessitats del sector i l’oferta formativa és molt bona. Per ventura estaria bé actuar més com a lobby de pressió. Fer-nos sentir més i ser implacables, no mossegar-nos la llegua, ser més crítics i aconseguir ser una veu solida.