Xisco Llompart, Purgatori: “Els animals són la millor maquinària per a la regeneració del sòl”

30 · novembre · 2021

En Xisco Llompart va començar el segle fent camí tira-tira però sense remei fins a convertir-se en un ramader eco professional. De la seva formació artística en va aprofitar l’observació i l’ha aplicada sempre a la finca familiar de Purgatori. Aquí en els darrers anys està implementant el maneig holístic de la seva guarda d’ovella roja mallorquina. Ara, és el president del CBPAE, membre de la junta d’APAEMA i de la cooperativa Pagesos Ecològics de Mallorca (PEM). Tothom que el conegui sabrà que parlar amb ell és un no aturar d’obrir portes a anècdotes, reflexions, dubtes i petites obsessions que indueixen a dolces converses. Aquí llegireu un resum (injust, com totes les entrevistes) d’una d’aquestes converses d’un parell d’hores.

Com vas acabar fent de pagès?

Vaig estudiar Belles Arts a Barcelona i en acabar vaig fer un any d’Erasmus a Berlín. Però vaig tornar a Barcelona per una oferta laboral: la gestió cultural de l’Espai Mallorca. Tenia clar que professionalment volia tirar per la gestió cultural o l’educació. Després de dos anys vaig tenir la necessitat de tornar a Mallorca i concretament de venir aquí, a Purgatori. La finca en aquell moment la tenia el meu padrí jove, que ja era major i no estava bé de salut. La gestió la duia un pagès que era un desastre absolut. Jo volia venir de retir a pintar, un poc en pla hippie. No venia a fer de pagès. Però en ser aquí vaig haver d’involucrar-me. Feia 50 anys que ningú invertia res a la finca.

Quina és la història de la finca?

Fa més de tres-cents anys, des del segle XVII, que ha estat de la família de ma mare, però cent anys abans que jo nasqués es va perdre la finca per una qüestió de doblers, com a tantes altres finques de Mallorca: crisis agràries, deutes acumulats, famílies que vivien per damunt de les seves necessitats. Però la varen recuperar els repadrins, van fer una plantació d’ametllers i aquí va començar un periple familiar poc amable. La següent generació només va liquidar els beneficis En resum la vida que van dur els seus propietaris va ser de liquidar els beneficis.

Com van ser els inicis aquí?

Arrib a una finca descuidada que ja arrossegava un rendiment que havia baixat. Només venien a sembrar mínimament uns tractoristes per fer pastrura. Antigament, es treia carbó, llana i els mens, engreix de porcells i fins i tots els forners a fer la garriga neta. Com que hi havia un pagès jo vaig posar-me a fer un poc d’obra a la casa, que sempre dic que estava més decent que la finca, tot i que no tenia ni aigua ni llum. De l’estiu fins a principis d’any vaig estar tot sol i va ser uns dels moments més importants de la meva vida.

I després vas passar a fer de professor?

Fer de professor va passar a ser un pla A. Amb viure de la pintura ja no hi creia. Hi ha gent que necessita pintar per viure i jo no. Gaudesc molt de l’art, però com a pintor ho pas molt malament. En aquesta vida n’hi ha que no hem vengut a patir. La pintura i foravila són dos estats mentals i espirituals completament antagònics i he tengut la sort d’aprofitar-los tots dos.

Dius que tu no has vingut a sofrir a la vida i et vas ficar a fer de pagès.

Jo al principi tenia una visió de la vida del pagès més naïf del que puc tenir ara. Em feia enveja. Sempre havia notat que la natura em feia falta. Necessit espai per viure, és fonamental per jo. Necessit tenir verd, ensumar un taronger. L’únic moment que vaig enyorar-me a Barcelona va ser en passar per un jardí d’uns franciscans on esmotxaven uns tarongers. L’olor em va fer plorar dels records. 

Quan vas començar a fer de pagès idò?

Vaig posar-me a fer de professor com a font d’ingressos, però també molt emocionat i implicat. Foravila era secundari fins que va partir el pagès. Llavors em vaig fer càrrec de la guarda de les ovelles. Tenia la intuïció o el coneixement (d’haver sentit a dir) que era bàsic tenir animals per mantenir la finca. A l’estiu de 2005, a un sopar amb amics on decidíem quines places agafàvem, ho vaig veure tot clar. I vaig dir que agafaria només mitja jornada a l’IES Antoni Maura entre moltes altres opcions. Davant les cares de tots vaig anar argumentant al moment perquè havia d’agafar mitja jornada només. Així podia accedir a l’ajut de jove agricultor. Després les condicions van canviar i no sé si hauria estat igual. Bé, el 2006 ja estava sembrant 2000 arbres. Vaig estar 10 anys fent mitja jornada i fent feina a la finca. Després de tenir el meu segon fill vaig agafar any sabàtic i fou quan vaig decidir dedicar-m’hi a temps complet.

Per què fruit sec i no un altre cultiu?

Volia posar oliveres, i uns amics em proposaven fer vinya per crear un projecte col·laboratiu. Però no ho veia gens clar, perquè els coneixia massa (riu). Després d’estudiar-ho molt vaig veure que l’únic arbre que tenia resiliència i era capaç d’aguantar la sequera era el garrover. A més, tenia alguns contactes que em deien que tendria un augment de preu. Els anys anteriors (inicis dels 2000) havia pujat i després havia baixat de cop. Amb la informació que tenia vaig sembrar 2000 garrovers de cop, amb un amic biòleg que em va ajudar a fer el planter. Una locura de feina. En vers d’anar al cereal, que era el que estava ben pagat a la PAC, vaig reduir els ingressos per hectàrea a la meitat amb els arbres. Sabia que agronòmicament, a Llucmajor i en aquesta finca és poc realista fer cereal.

Vas tenir bona vista.

Sempre he tengut una mirada de futur. Vaig decidir-me sobretot pensant amb què no sempre els fills estan disposats a fer el que han fet els pares. Vull un futur on tot sigui més fàcil, sense deixar un deute de feina als meus fills. I l’olivera, l’ametlla i la vinya duen molta feina. En canvi, amb el garrover (que no tenia l’expectativa econòmica que té ara), veia que una vegada establerts i amb combinació amb les ovelles, a la llarga, duria molt poca feina.

En Xisco fa una pausa i obrint els braços diu arrossega una paraula:

Però… em passava el dia passant els cultivadors i traient pedres. Després de la feinada dels garrovers que vaig haver de regar molt, quan sembrava no tenia la sensació que estigués sembrant. Tenia la sensació que venia a treure pedres. I aquí arriba un altre gran canvi a la meva vida.

Quin?

Després d’observar els animals, veure que no acabava de funcionar, reflexionar molt, parlar amb el veïnat i que em digués que aquí es feia més menjar tot sol que a moltes finques de Llucmajor on se sembrava vaig trobar en Darren J. Doherty. Vaig conèixer l’agricultura regenerativa, que es basa en no llaurar, no passar els cultivadors. Però això implica comprar una sembradora directa i fer un canvi de maneig. I era una inversió que no vaig fer. No hi havia cap experiència per aquí. I tot i que ho tenia clar, vaig seguir igual. Tenint tres mesos els animals a un bocí per sembrar l’altre i que, en moure-les, en tres setmanes no quedés res d’aliment. Fins que en el 2014 vaig convèncer a amic per fer la inversió de comprar la sembradora directa i compartírem maquinària. Vaig al·lucinar perquè vaig passar de fer 60 hores de feina a 10. Una locura. Un canvi de vida! Va ser un canvi brutal de la gestió. Ma mare sempre comentava que el meu padrí no va tenir tractor aquí, en raó! Això de sembrar per als animals era un desbarat perquè només hi guanyaven els magatzems agrícoles.

Venim de deixar uns reixats a un costat de la finca amb la pic-up (“on tot hi cap”, diu en Xisco). I passam per una zona amb uns ullastres molt ben arreglats i aquí m’explica la feina de gestió de les zones més poc domesticades.

Hem fet molta feina de gestió amb els ullastres. Però amb un pic o dos està ja fet. Només és qüestió de passar-los de petits arbustos a arbres que donaran ombra i que fan de rebost alimentari en altura. Si l’any és magre feim uns mesos de tallar rama i els animals disfruten. I no és res que jo m’hagi inventat, perquè aquí hi havia molts d’ullastres gossos que jo sabia que els havien construït entre els humans i els animals, una col·laboració. A part de treure llenya tenc un rebost i no he de comprar garba. L’any passat, que va ser tan magre, vaig estar cinc mesos fent rama. A més de la fulla, els animals menjaven olivó també i com que tenien altres herbes la dieta era prou completa.

Aquest canvi de maneig ja està totalment implementat?

És una implementació progressiva. Entre el 2016 i el 2017, vaig començar a tancar tota la finca, però ben fet. Perquè fins aleshores ho havia fet de manera molt rudimentària. Va ser quan vaig contractar un treballador. Ara estam fent aquesta parcel·lació. Any a any anam parcel·lant més. Això em permet fer un maneig holístic que consisteix a tenir les ovelles molt controlades. Durant molt pocs dies, moltes ovelles dins un mateix lloc. L’equació del maneig holístic que va descobrir n’Allan Savory i que n’André Voisin ja havia vist. Però en Savory ho va adaptar a un territori de cicle sec/humit com pot ser el nostre. És una concentració màxima d’animals en poc temps. No vol dir només un dia, poden ser tres dies, i si han de ser cinc idò cinc. El sistema holístic no és lineal sinó que cada any t’has de replantejar el disseny i com més tanques veus que el rendiment vegetal et puja. La sanitat també, perquè hi ha diversitat a la pastura. I la fertilitat de la terra millora molt ràpidament.

Tot gràcies als animals idò.

Llaurar la terra té avantatges immediats. Desenterres minerals i desbarates l’estructura fent que passin a estar més biodisponibles per la planta, que a més rebrà més oxigen. Aquí el concepte d’explotació ramadera és encertat. Explotàvem el recurs orgànic com els miners exploten els recursos minerals d’una muntanya. L’agricultura regenerativa consisteix en incrementar el recurs bàsic per formar aliment, la terra, el sòl. Els animals són la millor maquinària per a la regeneració de la terra. Fan de “cosetxadora”, segadora, abonadora i fins i tot d’aspersor (riu). A l’estiu duen la poca humitat que hi ha des dels seus bevedors i la reparteixen per tot el sementer. Pot semblar un doi, però en aquesta zona, sobretot a finals d’estiu, aquesta busqueta d’humitat potser de gran utilitat.

Estàs implicat des de l’inici amb el projecte de promoció ME ecològic de Mallorca i la cooperativa Pagesos Ecològics de Mallorca. Per què són importants per a tu?

Amb aquesta campanya volíem revaloritzar la carn de me de les finques eco. Els ramats d’ovelles a Mallorca baixava amb picat i des de l’agricultura ecològica era alarmant. Òbviament, aquests animals tenen un valor afegit, primer nutricionalment, perquè no els donam pinso i són aquests els que espenyen no només l’aroma sinó el greix que passa de ser poliinsaturat a monoinsaturat. Però també és imprescindible per l’aprofitament agrícola de recursos que els humans no podem aprofitar i per segrestar carboni atmosfèric i fixar-lo a la terra. Ens hi va el futur. Amb aquesta línia treballam. Volem difondre la marca com un segell de qualitat i millorar el maneig a les finques perquè sigui de cada vegada més beneficiós. 

També ets membre de la junta d’APAEMA, que en destacaries?

Sens dubte la comunitat. Compartir coneixements i un horitzó comú que decidim i construïm conjuntament i que per fer no esperam a què les institucions ens avalin. També l’oferta formativa que està demostrant que anam cap a la professionalització del sector i cap a uns manejos que ja van més enllà de no ser gens contaminants, sinó de millorar la salut ambiental.


En Xisco Llompart té una fitxa al Directori d’APAEMA on pots trobar tota la informació per comprar els seus productes. Només heu de fer clic al botó gris d’aquí abaix.