Xavier Moratinos, Blat net: “Els cerealistes tendrem futur si teixim comunitat”

31 · gener · 2023

Per a molts pagesos, treballar la terra és una forma més d’amor a les seves arrels, al seu lloc al món. En Xavier Moratinos és un cerealista de Sant Joan i n’és un bon exemple d’això. Va agafar les terres de la família per tenir-les vives, actives. Com molts de la seva generació va compaginar durant anys la seva professió amb horabaixes i caps de setmana de feina a foravila. Ara, ja jubilat després d’una vida de mestre/pagès, la seva principal dedicació és obtenir farina neta. Neta de productes químics de síntesi i de trampes per al consumidor. Les varietats locals són més que llavors per a ell, són tradició, cultura, identitat. Parlam del seu projecte durant una treva de les pluges de gener.


Quin és el teu lligam amb la terra? Et ve de família?

Sí. No érem pagesos, però bé, d’abans dels meus padrins ja teníem aquí i allà un parell de finquetes petites. I clar, el temps passa i es van anar descuidant. Jo feia de mestre d’escola, tot i que ara ja estic jubilat. Però deu fer uns vint-i-cinc anys que duc un poc les terres de la família. Sobretot per veure-ho cuidat i per mantenir-ho.

Quins cultius fas?

Teníem ametlers, garrovers i alguna finca de cereals. Ara els ametlers es moren i només pots treure la llenya, molta. Em dedic només a cereal. Vaig començar amb el blat xeixa, que és una llavor molt estable. I així com el blat mort o el florenci pot ser els has d’anar seleccionant més perquè van degradant-se, de blat xeixa fa vint i pico d’anys que en sembr sempre la meva llavor. He fet algunes proves amb altres blats antics, però fins enguany no havia afegit una varietat més.

Quina?

He sembrat blat barba, que sí que és un blat clarament identificable. He fet un parell d’entrevistes a pagesos de per la zona i em van comentar que antigament era un blat que s’utilitzava per pa, fins i tot més que la xeixa, que s’usava habitualment per a altres preparacions. Tot i que jo, com molta gent, faig pa amb farina de xeixa i m’agrada molt, tradicionalment no era el més habitual.

Segurament feien pa amb allò que tenien… Hi ha gent que conta que fer mescles de farines era el més comú, no?

Sí. De fet, jo crec que és una bona idea això de mesclar. Un pic vàrem anar a parlar amb en Gomila, el fariner de Montuïri i ens ho explicava. El forner li deia “a aquesta li falta un poc de força”, idò n’afegia una mica més d’aquella, o “el gust no m’acaba de fer”, idò una mica més d’aquella altra. En el fons, això és el que ens ha duit als blats moderns. Aquelles farines que donaven millor resultat, quant a aspecte i rendiment, eren les que feien els pans que el client triava més i el forner demanava allò al moliner, i aquest li deia al pagès que en sembrés més. I així el canvi ha estat imparable. Per això, moltes farines que un temps es consideraven de força, ara un forner et dirà que no en tenen tanta. Aposta aquestes varietats són més digeribles, perquè ,tenen manco gluten.

Tu has fet algunes entrevistes als pagesos més majors. D’on et surt aquest interès?

Som del parer que, a part de les llavors, s’ha de mantenir també la cultura que hi ha al darrere. Quin blat sembràveu, com el sembràveu, quan donava, quines tècniques empràveu o com en feien la farina, com el pastaven, etc. Són preguntes poderoses. Si només tens la llavor i no sap res de tot això altre, et falta una part important. Si guardes les llavors en un banc, passat dos-cents anys necessitaràs aquesta informació. I bé, hauré gravat a tres o quatre pagesos grans. 

I que en faràs d’això?

Idò hi ha altra gent que també ha fet o fa aquesta tasca. Seria interessant veure com ho podem agrupar. Clar, jo ara ho tenc dins uns discos, però hauríem d’esporgar-ho un poc i treure el més rellevant per difondre-ho, perquè si no és com una llavor que tu guardes. Si no l’escapes, prest o tard aquesta llavor es perdrà. I és ver que hi ha molta cosa que ja hem perdut. Queda poca gent que et pugui donar detalls.

Personalment, què hi has tret d’aquestes entrevistes? O què n’has après?

Jo ho he fet perquè trobava que falta un poc tot això, que fos més pública aquesta cultura. També és ver que m’agrada xerrar amb la gent gran. Et mostren amb goig les eines, el forn… Trob que és un reconeixement cap a ells. Escoltar per mantenir, per aprendre, i perquè un dia també t’escoltin a tu, a lo millor també és un poc això. He après que al final no és que tinguessin amor per una llavor. No eren massa romàntics els pagesos de per aquí. Més que romanticisme era supervivència. El que volien era mantenir la família, viure-hi i no haver-se’n d’anar a Amèrica. Però bé, al final això sí que va generar un amor a la terra i al lloc que sí que transmeten.

D’on surt el nom del teu projecte, Blat net?

És un poc aquesta curolla ecològica de veure que cada dia anam a pitjor i que hem de fer qualque cosa. Quan tu compres un quilo de farina ecològica de quilòmetre zero, compres també una participació, una ajuda a aquest projecte comú de salvar el món, que duu molt mala mar. L’agricultura eco no és només perquè té més bon gust, o perquè el padrí ho feia, no. És una lluita que entre tots hem de mirar de guanyar, perquè si no, malament.

Per tant, en quin moment vas decidir fer la producció en eco?

Jo vaig començar amb un tractor vell als anys 90 i mai he tirat res. Ni herbicides ni adobs químics, res. Les finques estan netes de tot això. Al blat, només hi hem fet tractaments de coure, i són uns pocs grams en total per nou quarterades aprox. Poquíssim si ho comparam amb el que s’usa a la vinya, per exemple. I això ho feim per prevenir la mascara, que és un fong. No n’he tengut mai, però si l’aplegues no volen el gra ni els animals.

D’on et neix aquesta sensibilitat ecologista?

De jove, la llengua, el país, l’ecologia… tot això era indivisible. Els nostres referents eren els joves del 68. Aquí a Sant Joan hi havia un grupet potent, més major. Quan nosaltres teníem quinze anys, al 75, ells ja havien vengut de la universitat, de Barcelona, i a la plaça del poble contaven batalletes i xerràvem. De qualque manera ens van inocular aquest virus, aquesta curolla. Vas creixent i veus que si vols millorar has d’avançar. Jo pensava que sempre pujàvem un escaló, a millor. Ara, no ho sé, tenc la sensació que reclamam coses a les que ja havíem arribat o fins i tot un d’un escaló més avall. Efectivament, les coses no sempre pugen sinó que a vegades també baixen. Realment és una cosa que va sortir de dins. De conèixer d’on venim i saber cap on volem anar. 

Quina importància li dones a formar part de projectes col·lectius?

Si no feim feina en grup, no guanyarem. Hem d’anar junts i aprofitar sinergies, amb la llengua, l’ecologia, l’alimentació, la salut mental, la comunicació entre persones. 

Com valores tu el conjunt del sector cerealista?

No estam massa coordinats, les coses com són. Però sí que s’han iniciat projectes que escenifiquen que hi ha interès, per una part, que això millori. Un exemple és el projecte de Sa Porgadora, de Sineu. Fa quatre anys que funciona, i serveix per posar en comú un sistema de neteja de cereals, una maquinària que una persona tota sola no pot assumir. I pens que hauríem d’anar cap aquí, a partir de certes necessitats que tenim tots i que col·lectivament podem resoldre, ajuntar-nos. A la llarga també haurem de trobar una política comuna de comercialització que ens permeti viure dins aquest món capitalista sense caure, o sigui, trobant un equilibri. Els cerealistes tendrem futur si teixim comunitat.

Bé, tornem al teu projecte. Quin maneig duus a les teves finques?

Com que jo no tir fems, el que faig és adob verd. Pens que la terra sempre ha d’estar en marxa. Per això no faig guaret. Com més activitat té el sòl, més vida crea. Quan no tenia tanta demanda, dividia les finques: una meitat era per a adob verd i l’altre per a blat. Ara la demanda ja no m’ho permet, però sempre tenc alguna finca en adob. Entre sembrada, a l’agost faig cultiu intermedi, que també incorpor, favó normalment. La palla no me l’enduc, tampoc, la capol i la torn a incorporar. Això amb els blats antics duu una mica més de feina, perquè són més alts i has de fer un parell de passades. 

Un pic has collit. Quin procés fas fins que vens la farina?

Quan l’he passat per Sa Porgadora, ve directe aquí. El tenc fora de la càmera de fred fins que el temps m’ho permet. Devers el març ja va dins per evitar que el fraró li envesteixi. La farina la vaig fent segons la demanda, és fresca. Si necessita més neteja, el pas pel “triarvejones” i, després, per una màquina que gràcies a l’aire tria segons el pes. I llavors ja al molí de pedra a mesura que es va venent.

Com ho comercialitzes? 

Aquí, a Sant Joan, a una botiga, a la Cooperativa de Petra, a Manacor a Es Sinfí, tenc un distribuïdor de Porreres i alguns forners que elaboren amb la meva farina. També faig venda a particulars, qualsevol persona que en vulgui ens en pot comanar.

Què és el que més valores de formar part d’APAEMA?

Actualment, APAEMA té projectes de gran importància per al sector. Pens que, de qualque manera, fa d’aglutinador d’aquestes individualitats. És imprescindible per disposar d’una comunitat més forta que pugui dur a terme aquests projectes conjunts. També és una associació necessària per fer que l’agricultura ecològica sigui al lloc que mereix, i fins i tot ajudar a millorar-la.