Passejant pel bosc de fruiters de la finca d’en Pep Cirer, a Sa Pobla, entens per què la defineix com un lloc on s’hi practica una agricultura natural, que va més enllà dels preceptes bàsics de l’agricultura ecològica. Aquí es cultiva seguint els cicles naturals de les plantes, però també de la terra, dels processos que converteixen l’herba i les fulles en aliment. Parlar amb en Pep és escoltar algú que entén perfectament com funciona tot aquest engranatge, com tot es transforma per donar pas a una altra cosa. Unes maneres de fer, les de la naturalesa, a les quals s’ha adaptat acumulant coneixement, entenent allò que observa. Cuida amb respecte i paciència la pell de la terra, s’ha aliat amb l’herba enlloc de veure-la com un problema i ha trobat la mida de justa d’aigua de la mar que pot incorporar al reg per aportar minerals. Tot això, en una finca que, a més, és un projecte ben dimensionat, un exemple de com fer que la vida de pagès sigui una bona vida, per gaudir-la, per tenir temps per altres curolles. La parada d’en Pep i na Maria Antònia, la seva parella, la trobareu al Mercat Ecològic de Palma, un projecte del qual en varen ser uns dels pioners.
Com et feres pagès?
Venc de família de pagesos, quan hi neixes ja tens molt guanyat. És una feina dura i és bo si de petit ja t’hi acostumes. Als vuit o nou anys ja feia feina. De més petit era una cosa més bucòlica, jugava, però ja tenia el contacte amb la terra. I aquest contacte ja no el perds mai.
I aquella família de pagesos, la teva, com era?
S’hi dedicaven mon pare i ma mare. Tenc una germana a qui no li ha interessat la terra, però jo hi vaig quedar. Vaig fer feina amb els meus pares fins als vint i tants d’anys. Ells feien una feina molt sacrificada, amb ma mare sempre veia que l’esforç no era recompensat, quan sopàvem sempre la veia passar pena, la sentia dir que les coses no anaven bé. El sistema de produir aliments en aquell moment era a petita escala. Aquí, a Sa Pobla, hi havia molts horts i molts pagesos, però a mesura que els majors s’han anat retirant no se n’han fet de nous perquè els joves no volien fer una feina tan dura. Ara bé, així com es va anar mecanitzant la feina, o industrialitzant la producció, en varen sortir de joves a qui els agradava, sobretot, la feina amb maquinària. Si no hi hagués maquinària no sé d’on menjaríem, la mecanització ha perllongat que hi hagi persones que continuïn produint aliments, però ens ha dut a un creuer de camins, si continuam fent feina amb aquest sistema, amb grans màquines, totalment industrialitzat, estam perdent terra, perdem fertilitat i necessitam aportar-li cada vegada més per produir. L’altra de fer, l’ecològica, és més sostenible i saludable, tant per la terra com per les persones, però la producció decau molt, sobretot al principi, i sempre es dubta sobre si seria suficient per donar menjar a tot el planeta si tots féssim feina d’aquesta manera. Seria l’ideal, però el món no viu del que és ideal, sinó del que és pràctic, i hem de veure com fem aquesta transició. No es pot eliminar de cop el que és l’agricultura convencional, però el que sí que s’ha de fer és tenir més coneixement de la terra i cada pagès ha de poder triar de la manera que ho vol fer. Saber que si se segueix amb el sistema convencional la terra acabarà sent totalment improductiva, esterilitzada. Hi ha sistemes que no són tan agressius, és ver que són tornar un passeta enrere, tornar al contacte del pagès amb la terra, que potser és allò que agrada manco, però si hi ha aquesta estima cap a la terra i cap a una feina ben feta, que dona menjar i salut, crec que aquesta consciència pot inspirar altres pagesos. És important mostrar que els que als que feim feina en ecològic ens va bé, perquè si no donam exemple la feina no té cap sentit.
Vens d’una família que feia feina en convencional i tu fas ecològic. Com has anat definint la teva manera de fer?
Hi havia aquests dos camins, agafar-ho de manera industrial, amb maquinària, o una altra manera, més a petita escala, amb maquinària petita per no trepitjar tant la terra i conservar més la vida del sòl . Quan vaig agafar aquesta finca de mon pare la vaig canviar radicalment. Em vaig anar informant de com fer-ho. No sabia com acabaríem i, realment, quin sistema aplicaria, però a mesura que fas feina t’adones que moltes lluites que han estat guiades per costums i creences i no s’acabaran mai si no afrontam els problemes d’una altra manera.
Posa’m un exemple d’aquesta altra manera de fer.
Per exemple, amb l’herba, jo cada vegada en tenia més perquè el meu sistema no contemplava eliminar-la amb pesticides o herbicides. El que vaig fer va ser aliar-me amb ella a partir del coneixement de com funciona la terra. Sabia que necessitava part de carboni i nitrogen si volia fertilitat. El nitrogen el podia aportar amb adobs verds, lleguminoses, però això no implicava el carboni. Si tu plantes lleguminoses obtens nitrogen, però no carboni, que és l’energia que sustenta la terra. El nitrogen és necessari per a l’engreix de les plantes, perquè es puguin desenvolupar, però el carboni és gairebé més important per la producció de fertilitat. I per això vaig anar emprant l’herba. El sistema compta de tres parts: deixar-la créixer al màxim, fins que sigui ben gruixada, i així extreu el màxim de minerals de la terra. Una vegada que els has tret de la part inferior de la terra, on normalment no arribam amb les arrels del que sembram, desbrossar i deixar un llit perquè la microbiologia ho recicli. Tota aquesta matèria, que és carboni i minerals, s’integra en el sòl, humidifica i dona fertilitat. Una vegada fet això, faig l’aplicació de l’adob verd, perquè el nitrogen desapareix més aviat, el carboni dura més temps. Amb l’adob verd faig el mateix, quan comença a fer floració, que té el màxim de nitrogen que ha pogut aconseguir la planta, faig una desbrossada, la deix reposar, les arrels em queden a dins, on la lleguminosa ha extret el nitrogen atmosfèric, i la part aèria em serveix com carboni. Després sí que faig una passada a cinc centímetres de profunditat, ho capol. Per poder sembrar la terra ha d’estar grumosa, i aquí faig la plantació d’allò que m’interessa. Quan el planter és petit sí que l’herba s’ha de fer a mà, però després de llevar la que fa la competència al planter, aquest pren més força i l’herba que creix la deix per a la pròxima etapa del seu aprofitament. No es prenen els nutrients perquè la planta que vull aprofitar ja té força i li basta per créixer, i quan arrabàs el producte per dur-lo al mercat, l’herba s’acaba de fer. I tornam començar. En convencional, l’herba simplement s’ha d’eliminar.
Aplicar tècniques com aquesta suposa canviar el plantejament sencer de la finca. Com ha estat el procés?
La normativa és clara. Tu pots passar qualsevol terra de convencional a ecològica, però hi ha un procés. Són dos anys. Llavors, podries ser ecològic canviant els insums i continuar fent feina amb la mateixa maquinària, però jo he anat a un sistema completament natural. Podria emprar adobs, fins i tot hi ha herbicides amb certificació ecològica, podria continuar emprant la mateixa maquinària, i encara seria agressiu. Pots ser ecològic i no ser natural. La meva agricultura és la pròpia de la naturalesa, va més enllà que les normes de certificació. No som capaç de tirar coure, ni sofre… són productes que si jo no me’ls pos a la boca i no els pos damunt una planta. Ho vull totalment natural i que el producte sigui totalment net.
Fem una descripció de la finca i de com l’has concebuda.
La finca té dotze mil metres quadrats. Vaig anar plantant arbres i guanyant terreny per a la producció d’hortalisses i verdura per abastir la parada del mercat. Afegia vint o vint-i-cinc arbres cada any i anava aprenent a mesura que creixien. Així, si se’n morien, no eren gaires. He fet com un bosc de fruiters, el més paregut a com funciona un bosc en la naturalesa. No tocar el sòl, que hi hagi sempre un llit de matèria orgànica. La combinació d’arbres de fulla caduca amb arbres de fulla perenne fa que sempre hi hagi ombres, i parts on hi ha més fulles que es reciclen. On no hi ha tantes fulles hi ha més herba que després es desbrossa i adoba la terra… hi ha un equilibri de matèria orgànica. La terra sempre queda coberta. Nosaltres podem viure perquè tenim una pell, qualsevol insecte ha de tenir una closca, els animals tenen pell, plomes… la terra també és un organisme viu que necessita una pell. Quan llauram, li treim la pell, quan la removem, i llavors mai arriba a agafar un equilibri. Amb l’agricultura convencional no podem aprofitar aquests avantatges i després venen els problemes, i jo els volia evitar i haver de fer el mínim d’intervencions. Problemes de fongs en tenc pocs, també poques malalties bacterianes, l’únic que tenc són els vectors que em venen per alt, les mosques que piquen la fruita, tant la carpocapsa com la ceratitis. Però malalties ara ja n’hi ha ben poques. És important saber, però, que quan passes una finca de producció convencional a ecològica al principi hi ha una davallada de producció brutal, els dos primers anys encara vius de rendes, encara hi ha nitrogen, hi ha fòsfor… tot el que s’hi havia posat. En dos o tres anys s’acaba de liquidar. El problema arriba el quart any, llavors no hi ha producció perquè encara no has aconseguit per altres vies el carboni que la terra necessita per regenerar-se. Del quart al sisè any són els pitjors. Quan hi ha pocs microorganismes beneficiosos, els dolents sempre es fan més forts perquè no tenen competència. Per això és molt important donar vida a la terra, quan més microorganismes hi ha els que són patògens no tenen capacitat per convertir-se en plaga. Els que són beneficiosos també són molt territorials i els van arraconant i els mantenen en tan poca quantitat que realment no són perjudicials. Tot això t’ho has d’agafar amb molta calma.
Com ho vares fer per subsistir mentre passava tot això?
Llavors tenia més hort i podia sembrar més. Ara, fins i tot, he deixat de fer patates perquè ja em costa ocupar-me de tota la resta i em centr a fer més hortalissa, més fruita… com que he d’abastir la meva parada, la patata la compr a altres pagesos que també fan ecològic i així no gasto tant terreny i puc diversificar. Al mercat ecològic de Palma tenc un marge que em permet dur producte ecològic de fora i tot sumat em manté.
Per què vares apostar pels fruiters i com afrontes que cada vegada estiguin més mancats de les hores de fred anuals que necessiten?
Sí, estan afectats per la manca d’hores de fred, però no tots igual. Ho noten més els caducifolis, la prunera, l’albercoquer, el melicotoner, el paraguaià… a aquests els costa més acabar-se d’adormir quan toca, si les temperatures altes s’allarguen aguanten la fulla més temps i clar, tot això per l’arbre és una despesa d’energia. Els arbres són molt eficients i aquí s’havien adaptat a un clima d’hiverns més crus, quan realment s’adormien i l’arrel mantenia una mínima activitat per conservar el sistema operatiu. Ara, les temperatures més suaus fan que l’arbre no s’adormi, que no pugui descansar, es manté actiu, hi dedica energia. Llavors, quan ha de florir i donar fruit, està dèbil.
Quins són els arbres que ho estan aguantant millor?
Els de fulla perenne, com poden ser l’alvocat, el taronger… sense aquesta temperatura baixa mantenen l’activitat i la microbiologia també, i encara que sigui a un ritme més lent, hi ha un engranatge que va funcionant. Els alvocats engreixen més el fruit, el tenen més temps… si les temperatures en hivern fossin més baixes ho paralitzaria tot, tant els de fulla caduca i els perennes.
Quina capacitat d’adaptació tenen els fruiters al canvi climàtic?
Els arbres s’han adaptat el clima que havien viscut fins ara i la seva adaptació serà molt lenta, un pic els has sembrat mantenen la genètica durant tota la vida, a l’horta els cicles de vida són més curts. Potser, amb el temps, amb els planters i amb el fruit, es podran anar adaptant a aquest clima, però als que estan sembrats els costa molt adaptar-se.
Hi haurà fruiters que desapareixeran?
Hi ha varietats que es perdran. Arbres que teníem aquí, ametllers, garrovers, figueres… abans no ens costaven res cultivar-los, els sembraves i te n’oblidaves. Potser havies d’escapçar els ametllers i els garrovers, la figuera no tant… clar, només havies d’anar a collir, ni els regaves, ni els posaves adob… Avui en dia això és impensable, si no els poses degoteig no aguantaran ni el primer any. Actualment, hi ha temporades massa seques, no hi ha humitat al sol i es moren. Així que has de fer un pensament, fer ametlles té un cost que abans no tenia.
Quines són les alternatives, els fruiters que sí que podran donar rendiment?
Si vas a un supermercat veus molta fruita que abans no hi era. Els pagesos han pensat que ara poden plantar fruiters que amb el clima d’abans no es podien cultivar, fruites tropicals. Poden anar bé mentre no es torni a posar a fer gelades. Mangos, papaies… són molt delicats. Els alvocats o la xirimoia s’han aclimatat bé, altres no tant. Ho pots plantar, però t’exposes a què vengui un hivern cru i perdre la collita.
La manca d’aigua ha esdevingut un problema greu. Quines eines aporta la teva manera de fer a aquesta qüestió?
Els arbres els reg el mínim. En hivern, o a partir de l’octubre, ja no els don aigua fins al març, la humitat que tenen els basta i, després, són tongades de quinze minuts cada dia. La poca aigua que els pos és eficient perquè no s’evapora gràcies a la coberta vegetal. Això també suposa estalviar del motor que treu l’aigua del dipòsit o la despesa d’empènyer el goteig.
Parlant d’arbres que es van fent comuns parlam de fruits que abans sempre venien de fora i que ara són, almanco en part, de producció local. Som en camí de canviar la llista del que es considera producte local?
No és el mateix que sigui sembrat aquí que què sigui varietat local, això ja és una altra història, varietats certificades que duen determinat temps cultivant-se aquí. Però, en origen, el 95% del que menjam no era d’aquí, hem anat duent productes de fora i hem mirat d’aclimatar-los. De tomàtiga de ramellet hi ha tantes varietats com sembradors hi ha, cadascú té la seva. Això vol dir que s’ha plantat durant molts anys i s’ha modificat el genoma. Hem anat escollint el millor del millor. I, a part del clima, també hi ha la terra de cada lloc, les varietats locals estan molt localitzades. Això afavoreix que una varietat sigui local perquè l’hem adaptada a un context particular. Què passa amb les varietats locals antigues? Per elles el clima també ha canviat, potser deixen de ser-hi simplement perquè no el poden aguantar.
Anem a l’horta. A la vegada que patim els problemes d’adaptació dels fruiters em trob que a moltes parades veig molta lletuga en estiu que abans no hi era.
Lletuga n’hi pot haver tot l’any, hi ha varietats que són més resistents a la calor, però no se sembren perquè la gent no els coneix o no són la seva preferència. El tipus romana, per exemple, era molt típic d’aquí, però ara no és el sant de devoció de la majoria. Hi ha sis o set varietats que aguanten bé l’estiu, però que no tenen demanda i, clar, un no sembra allò que no ven. A més, produir enciam en estiu suposa regar més, un ombreig, fer més feina… es pot fer, però has de mirar costos i valorar si convé o no.
Produir en aliança amb la natura també és una oportunitat per a la sostenibilitat econòmica?
Sí, perquè entres en les sinergies naturals, respectes els cicles de producció natural. Ens hem trobat el sistema en marxa, a mesura que l’hem anat desmuntant han vingut els problemes. Si per ella mateixa funciona tu te n’has de poder aprofitar. Aprofitar el sòl, les plantes que neixen encara que no siguin les que vols, tot allò que et ve, sense haver de fer res, de manera natural… és de beneïts no aprofitar-ho, és perdre doblers. Per exemple, antigament no posaven fertilitzants sinó els fems de les moltes granges que hi havia. Era una matèria orgànica que afegien. Però costava uns doblers, hi havia un transport… no era de franc. Ara, pràcticament ja no hi ha granges i han de estirar fertilitzants sintètics. Haver de perdre l’energia que la terra mateixa et pot donar no és intel·ligent, jo l’aprofit, tot aquest carboni que m’entra, les sembrades de nitrogen, amb això ho tenc completat, només em falta dur una mica d’aigua de la mar. Amb això, tot el que venc sempre està per damunt del preu de cost, perquè em costa poc, i li puc donar més rendiment. Amb poc espai puc treure més rendiment i a la vegada ser més competitiu amb els preus.
Conta’m això de l’aigua de la mar. Com la fas servir?
L’aigua de la mar té un tipus de mineral que extreim cada vegada que sembram. Si no n’afegim perdem l’equilibri. Per això vaig fent aportacions d’aigua de la mar, que a més també té fitoplàncton, microorganismes que tenen bastant de nitrogen, i tot aquest material orgànic que té l’aigua de la mar incorporada a la terra reequilibra la terra de minerals.
Això vol dir que vas a omplir bidons d’aigua de la mar i la incorpores al reg?
Sí, però no ens podem passar. Per anar bé, com a molt, en posam un 1%, potser un 2%, però no més, perquè per efecte osmòtic deshidrataríem la planta. Si ho ajustes bé, és beneficiós, mai se m’ha cremat una planta.
La sensació que tenim és que dels pagesos joves que comencen n’hi ha molts que trien la producció ecològica. És així?
Per començar, ara tens tots els avantatges. Primer de tot, si ets jove ja tens un incentiu de l’estat, no entres amb les mans buides. Començar de zero o amb una ajuda econòmic és molt diferent, és un reclam que s’ha establert el món rural s’està despoblant. La PAC et dona una ajuda segons la categoria que puguis tenir, l’edat, la superfície de terra o la maquinària que necessites. Pots tenir una ajuda de cinquanta a cent mil euros per ser un agricultor jove. Els doblers no t’arriben de cop, però ho van fent amb uns anys. Això sí, et demanen una afiliació de cinc anys en què tu has de fer feina a la terra. Així i tot, es veu que com incentiu no basta, perquè el camp es continua despoblant. Així mateix, s’ha d’explicar que, sobretot, allò que es va retirant és el pagès de petita escala. D’una banda, a la terra ja no se li dona el valor que se li donava com terra productiva i sovint se li dona un altre ús, per a parcs fotovoltaics, producció en hivernacles… fins i tot el sector privat inverteix a comprar terres i ja veurem quin rendiment els donaran. Perdem la pagesia familiar i aquestes terres potser es destinaran a algun tipus d’agroindústria o en monocultius. És tornar a l’agricultura més agressiva que hi pot haver. Estem en un impàs i està per veure com acabam els pagesos petits. Sempre hi haurà parts interessades en fer-hi doblers i amb l’agricultura en faran, amb tot mecanitzat, a gran escala. Es defensaran, tendran avantatges fiscals perquè els grans productors sempre tenen més avantatges que els petits.
Anem al teu cas, la teva realitat de pagès petit. Com és la teva rutina laboral?
Està molt marcada. Vaig dos dies al Mercat Ecològic de Palma, dimarts i dissabte, i no en puc fer d’altres perquè no tenc més dies per fer feina a l’hort. El dia abans del mercat he de collir la producció i preparar-la per dur a la parada, mig dia cada vegada. Això sumen tres dies que el mercat em té ocupat. Els altres tres dies i els he de dedicar a produir, a fer herba, a preparar la terra, a adobar, a podar els arbres… tot l’any tenc aquesta feina. Aquesta finca em demanda tota la meva dedicació perquè com que hi ha molta diversitat de producció també n’hi ha molta de tipus de feina. Abans de començar, la gent em demanava si estava segur del que feia… incentius no ens tenia de ningú, molt manco de mon pare i ma mare. Fer feina en ecològic els pareixia una petitesa, per la majoria de gent del meu entorn la pagesia havia de consistir en fer bones sembrades, molta feina… la meva filosofia era viure d’això, però una vida en què pugui gaudir. Si he de sacrificar aquesta vida no m’interessa com a feina. De tot d’una em vaig plantejar que volia viure d’això però tenint espai i temps per fer altres coses. Si el capvespre me’l puc agafar lliure, me l’agaf. I el diumenge descans.
Fa quinze anys que va néixer el Mercat Ecològic de Palma. On eres tu en aquell moment?
Començava a fer mercat ecològic als pobles i vaig muntar una botiga. APAEMA em va avisar de què cercaven pagesos que tenguessin finca i que fessin horta per dur producció al mercat que havia de néixer. Ho vaig trobar interessant, però és cert no ho veia gaire clar amb Palma, pensava que allà no quallaria. Però com que ja s’havia establert una associació de consumidors i APAEMA en tenia interès, vàrem convocar una reunió. Érem bastants pagesos, però finalment al mercat s’hi apuntaren una dotzena i de producció bastant diversificada. Hi havia gent que duia pastissos, formatges, n’hi havia un parell que duien pa, i els altres eren de fruita i verdura. Tots érem novells, n’hi havia que acabaven de començar, igual que jo, havíem d’anar assolint experiència, amb el temps vàrem anar entenent les necessitats de la gent i vàrem anar adaptant les sembres. Hi havia coses que se sembraven molt a sa Pobla que no tenien sortida a Palma, els hàbits alimentaris d’un poble no són els mateixos que els d’una ciutat. A sa Pobla teníem un cultiu molt temporalitzat, sabíem que havíem de plantar les colfloris per Sant Antoni, la col per tal altre moment… anava molt per tradició gastronòmica, les sopes les fèiem en hivern i era quan havíem de tenir la col i la colflori, després havíem de tenir les bledes per l’hora de fer l’espinagada. La cultura gastronòmica venia dictada per la varietat que plantàvem a cada temporada. A Palma ho volien tot durant tot l’any. És clar, hi havia coses que no podíem tenir, en hivern ningú tenia tomàtigues, potser algú provava de fer-ne en hivernacles, però començàrem a dur tomàtigues de la Península perquè hi havia una demanda. Al final ens hem adaptat tant com hem pogut, per exemple, fonoll, remolatxa, colinap, coriandre… ara en sembram i jo mai n’havia sembrat. Aquesta adaptació a la demanda actualment està més o manco equilibrada, però és cert que la gent es guia molt per la recepta i poden demanar coses que en aquell moment no tenim. Abans era a l’inrevés, la recepta s’adaptava a allò que donava la terra.
Amb tot això, com has vist progressar la consolidació d’un públic al Mercat Ecològic de Palma? Quins són els perfils dels fidels?
Primer de tot, en general hi ve gent que sap allò que vol. Després, els perfils són molt variats. En principi es deia allò de què seria un mercat de hippies, i no en té res d’hippie. En general, és gent molt conscienciada i que per menjar allò que vol consent pagar una mica més si és el cas. La clientela més conscienciada són estrangers que han sortit dels seus països amb una cultura més arrelada del producte ecològic. La seva fidelitat ens ha permès consolidar el mercat. La clientela local l’hem haguda d’acostumar. Ara tenim gent del veïnat que no venia al principi, abans pareixia que el producte ecològic era un poc tabú. Hi ha gent que considera que li prens el pèl, i altres que pensen que no hi ha gaire diferència entre l’agricultura ecològica i la convencional. Al final són excuses per no consumir ecològic. És cert que hi ha coses que quan no són de temporada són més cares, però moltes coses estan al mateix preu. Els preus s’han anat anivellant.
A partir de quin moment el Mercat va ser una oportunitat real de subsistència per a tu?
El primer mig any varen ser pèrdues. Per sort la meva dona feia una altra feina en aquell moment i anàvem subsistint. Després dels primers mesos es va estabilitzar i hi havia un públic potencial. A partir del 2010 hi va haver com un boom, es va inaugurar el mercat i veníem d’una crisi en què la gent es va desil·lusionar del sistema i creia que hi podia haver un canvi de consciència, que aniríem cap a maneres més artesanals, a coses més segures quan tot era volàtil, i la terra era un lloc segur. Bastants pagesos decidiren fer feina en ecològic. Des de llavors, hem anat ajustant producció i vendes i el mercat s’ha anat mantenint, amb els seus alts i baixos. Ara no és la millor època, molta gent ni volent esser conscient pot dedicar els seus recursos a un menjar més saludable.
Quines millores li faries al mercat?
Crec que està ben ubicat, el problema està a haver de competir amb altres superfícies on venen aliments, en aquest sentit ho tenim malament, perquè obligam la gent a venir a un lloc concret a una hora determinada dos dies la setmana. Avui dia hi ha molts llocs on pots anar a comprar allò que necessites en qualsevol moment. Ara està ple de botigues de fruita a totes les barriades. Sabem que la gent ha de fer un esforç per adaptar-se als nostres horaris i dies. I també és cert que actualment hi ha més llocs on pots comprar ecològic i l’activitat del mercat s’ha relaxat. Hi va haver moments en què pensàvem que hauríem de tenir una persona només per vendre i nosaltres centrar-nos a produir, però ara s’ha relaxat. Ara som dos i alguna vegada basta un. Però podem dir que ens va bé?
Seria important incorporar més oferta al mercat? Què hi hagués més paradetes?
Això és el dilema. No sabem si ve manco gent perquè hi ha manco parades (ara són una dotzena) quan arribarem a ser-ne quinze. També hem perdut diversitat, abans teníem tres forners i ara en tenim un, teníem una parada de formatges i ara només n’hi ha una. De fruita i de verdura més o manco hi ha els mateixos que hi ha hagut sempre, i el producte ara no l’acabam mai. Això vol dir que no fa falta més verdura. El forner més o manco ha equilibrat la producció amb la demanda. En general, potser l’oferta no és tanta com fa uns anys, però la demanda tampoc és tanta. Si ara sumàssim més placers suposaria una davallada per a tots, no sé si ens convé perquè realment allò que volem és mantenir-nos. Hi ha qui diu el contrari, que com més parades hi hagi més gent vendrà, però la realitat és que no falta producte, al contrari. El que crec que sí que seria beneficiós és que hi hagués més diversitat, fins i tot s’ha parlat d’afegir parades d’artesania, però de moment això no es farà, està estipulat que som un mercat d’alimentació. El que sí que crec que hi hauria d’haver és oferta per poder menjar alguna cosa allà mateix. I més presència d’elaborats, seria interessant tenir més ajudes per transformar els nostres excedents i poder oferir productes que et trobes als supermercats, com les salses, i que venen de fora.
De quina manera la manera de consumir i el llenguatge comercial afecta la pagesia en general i ecològica en particular?
Hem de partir d’un fet, el sector alimentari s’ha encarregat de separar molt bé allò que és la producció dels aliments d’allò que és la presentació dels aliments per vendre. Es presenta el producte d’una manera que no explica gaire la realitat de la seva producció. Així mateix, la figura de la persona que produeix ha quedat llunyana i durant molts anys desprestigiada. Ara, però, sí que hi ha molta gent que s’ha adonat que ser pagès té un valor. Abans ser pagès era pejoratiu, quan algú es casava amb un pagès suposava perdre un estatus, retrocedir, la pagesia es considerava el cul del cove, el que no sabia res es feia pagès… Jo no ho consider així, hi ha una saviesa ancestral que hem heretat i conservat, donant menjar a tot el planeta gràcies a aquesta transmissió de cultura. Avui dia potser encara hi ha qui ho veu com una cosa bucòlica, i això no és, és una feina molt sacrificada, però en general hi ha més enteniment social d’allò que és l’ofici. És cert que qui troba un producte barat va a comprar-lo i no sempre mira on està fet i com està fet, el preu encara ens marca. Llavors hi ha un tema de preferències, hi ha qui s’estima més gastar més en alimentació que amb un mòbil o un peça de roba, i d’altres que no. Què hem de fer perquè els aliments siguin més saludables per nosaltres i pel planeta? Pagar deu o quinze euros la setmana? Jo crec que és assumible. El que passa és que de vegades no es veu el valor que hi ha darrera l’agricultura ecològica.
Com comença i com és la teva relació amb APAEMA?
Particularment, em va anar bé quan em vaig fer soci perquè oferia molts cursos, jo era novell i em va orientar. Més endavant ja he après molt pel meu compte. Crec que pot representar el mateix per a molta gent que comença. En general, APAEMA aglutina el sector. Pens que d’alguna manera s’hauria de ramificar més, d’alguna manera implicar-se en tota la pagesia, no només l’ecològica, intentar fer una marca que agrupés tots els pagesos de Mallorca, i donar formació a pagesos que no són ecològics per transmetre’ls els avantatges que té l’agricultura ecològica. Si la convencional arriba a un punt sense sortida, s’ha de donar una sortida, una altra manera de fer agricultura que encara és més genuïna. Ara ens hem perdut perquè molts pagesos són el que jo dic “agroignorants”, si no hi ha algú que els recepta alguna cosa ells no saben que han de fer quan tenen un problema. És important fer divulgació perquè es torni a entendre la terra aprofitant el coneixement ancestral i els avenços científics. La ciència ens ha demostrat que la terra és viva, que té unes funcions i si la tractam segons està dissenyada tenim uns avantatges increïbles.
