Parlant amb en Pau, tot d’una t’adones que és una persona intel·ligent i feinera. Amb només vint-i-tres anys, la seva trajectòria ja va en ascens. Forma part de Pagesos per la Terra, una associació en què pagesos de diferents sectors ajunten esforços per fer retre les finques diversificant-ne la producció. L’entitat gestiona la finca pública de Galatzó, una responsabilitat que va assumir després de guanyar una licitació pública i que exerceix amb la voluntat d’apropar la pagesia a la ciutadania. És allà on en Pau té el seu ramat de vaques. A més, cultiva horta i fruiters a Santa Ponça, projecte entorn el qual ha consolidat una xarxa de compradors als quals serveix directament.
Per anar ubicant-nos, com ens introduiries en allò a què et dediques?
Som estudiant d’Enginyeria Agrònoma a la UIB. Som empresari i pagès, que vol dir que has de saber fer un poc de tot, perquè al final també som llanterner, electricista… Faig producció i distribució de productes primaris: carn, verdura, fruita… Gairebé el 90 % del que venc és producció pròpia, però també mir d’ajudar a moure el producte d’altres persones que ofereixen qualitat i fan feina amb bons principis. Els compr el que produeixen i ho duc a restaurants i particulars que cerquen un bon producte i, sobretot, que estan disposats a assumir un preu just per a qui el produeix.
En ramaderia, tenc una petita guarda de vaca mallorquina, d’uns trenta caps, i deu ovelles. Això darrer és per a nosaltres, per tenir la padrina contenta.
També em dedic un poc al món dels cavalls, a l’hípica i al salt. Som professor, faig un poc de cria, prepar aquests cavalls joves i els venc, i don classe a les nines que volen aprendre.
Què ha passat a la teva vida per estar ficat en tots aquests berenars essent tan jove?
Això de ser pagès no em ve de família. És vera que sempre he viscut a fora vila; no és que vengui de Palma i m’hagi ficat en això. El tema dels cavalls sí que em ve de mon pare. Ma mare és assessora fiscal, no hi té res a veure, i els meus padrins tampoc.
En la ramaderia, vaig començar amb tres vaques. Mon pare em va dir que havia perdut el cap, perquè mai no n’havíem tingut i no veia com ho faríem.
D’entrada, els animals era el que més t’estirava?
Sí. Els animals sempre m’han agradat. Les plantes, en canvi, mai no m’havien estirat gaire, encara que amb el temps també m’han acabat agradant. En principi, però, pareixia que ni una cosa ni l’altra serien el meu camí. Quan vaig acabar el batxillerat, em varen oferir una beca d’excel·lència per anar a estudiar Enginyeria Industrial a Madrid. La carrera em va agradar, però la vida a Madrid, no. Vaig tornar a Mallorca i, com que ja havia començat a fer feina a fora vila i tenia animals, vaig decidir estudiar Enginyeria Agrònoma a la UIB, que està més relacionada amb allò que jo vull fer.
Quina importància té la formació per a qualsevol persona que avui vulgui dedicar-se a la pagesia?
És molt important, tant per valorar si un projecte és econòmicament viable com per adquirir una formació que permeti tecnificar les feines que es fan a fora vila. M’agrada tota la part de les tradicions i hi ha coses que seguesc fent, però s’ha de tenir present que tothom ha de menjar: els teus treballadors, la gent que tens al voltant i la teva família. Per això s’han d’aplicar maneres de fer feina que facin viable el projecte.
Parlem de l’associació Pagesos per la Terra. Què és i per què la vàreu crear?
L’associació va néixer de prendre consciència que hi havia finques que s’havien de cuidar, fossin grosses o no tan grosses, i que s’hi podia fer una producció diversificada. A Mallorca, la majoria de productors estan molt enfocats en una sola activitat: n’hi ha que fan oliva, vinya o hortalissa, i d’altres que tenen ramat. Hi ha excepcions, però aquesta és la tendència general.
Amb l’associació hem ajuntat persones de sectors diferents per fer una gestió completa d’aquestes finques, on es faci una mica de tot, com a les antigues possessions.
Per què és important recuperar aquest model diversificat?
Perquè l’agricultura, tal com la tenim estructurada, té un gran problema: cadascú depèn molt d’un producte i, si hi ha un problema amb aquell producte, tot cau. Per exemple, si et dediques a la tomàtiga de ramellet i tens un estiu dolent o cau una calabruixada, tens un gran problema, perquè el teu sou de tot l’any depèn d’aquella collita. Si tens un poc de tot, una cosa pot compensar l’altra.
Com us organitzau per gestionar aquestes finques?
El projecte és bastant nou. Tenim un soci de cada gremi i, de moment, no duim moltes finques ni gaire terreny. Cadascú té les seves feines i la seva part de la finca, i feim reunions perquè tot es treballi de manera coordinada.
A les finques privades, cadascú té les seves tasques, però la resta ajuda a cobrir, de manera coordinada, la feina que s’ha de fer en cada àrea. La idea és que les diferents activitats es complementin.
Un dels projectes principals que assumiu és la gestió agrícola de la finca pública Es Galatzó. Quin paper hi té l’associació?
La finca estava molt abandonada i l’Ajuntament va convocar un concurs públic per gestionar-la. Ens hi vàrem presentar amb la idea d’integrar-la en el conjunt de finques que duim els socis. Vàrem presentar una memòria en què explicàvem què volíem fer cada any, vàrem guanyar el concurs i, a poc a poc, hem anat complint aquells compromisos.
L’associació no rep cap remuneració directa de l’Ajuntament: no tenim un sou ni una ajuda econòmica per fer aquesta feina. Nosaltres hi podem produir. Jo hi tenc les vaques i, si les venc, els doblers són meus, perquè les vaques són meves. Però ningú no em paga per tenir-les allà dins.
Quina funció fan les vaques dins la recuperació de la finca?
A Es Galatzó hi intervenen l’Ajuntament, l’IBANAT, l’IFOC i altres entitats, i feim reunions perquè totes les actuacions vagin de la mà. Per exemple, quan l’IBANAT ha de desbrossar, em demanen a jo, que duc les vaques, on convé més actuar. Després que ells hagin desbrossat, jo mantenc aquell espai amb els animals i evitam que torni a quedar abandonat.
Si desbrossassin un lloc inaccessible per als animals, al cap d’uns anys tornaria a estar igual. Per això és important pensar les intervencions de manera conjunta i donar continuïtat a la feina.
La finca estava preparada per tornar-hi a tenir bestiar?
No del tot. L’Ajuntament havia arreglat les cases i les vaqueries s’havien reformat uns anys abans, però sense pensar que hi tornaria a haver vaques: s’havien condicionat sobretot com a element visitable. Quan hi vàrem entrar nosaltres, decidírem tornar-hi a tenir animals. Llavors es va fer una petita reforma perquè això fos viable i s’hi va instal·lar una màniga per manejar-los. També s’havien habilitat abeuradors a diferents punts de la finca.
Quines altres actuacions hi heu pogut dur a terme?
A poc a poc anam incorporant coses i conservant el que hi ha. És una finca molt grossa i tot duu temps. S’han recuperat alguns olivars amb els mitjans de l’Ajuntament i l’ajuda de l’IBANAT i altres entitats. A l’olivar de muntanya hi havia crescut molt la vegetació i hi hem introduït els ases per intentar fer retrocedir el càrritx.
També miram d’obtenir subvencions per netejar marjades, fer retrocedir el bosc i impulsar altres actuacions, com una plantació de garrovers. Al final, es tracta de fer feina plegats per anar restaurant la finca.
A més de la recuperació ambiental i productiva, hi ha una dimensió social important.
Sí. Una de les coses que trobàvem més importants era integrar la societat dins el projecte. Hem fet jornades de portes obertes, visites d’escoles i activitats per a persones amb discapacitat, perquè gent que no hi està acostumada torni a conèixer les feines que es fan a fora vila.
Hem rebut nins que no saben diferenciar una tomatiguera d’un pebrer o que ni tan sols saben que la pastanaga es treu de davall terra. Són coses que a nosaltres ens impressionen perquè formen part del nostre dia a dia, però hi ha persones que no ho han vist mai. Si no feim res perquè ho visquin, ho aprenguin i ho entenguin, no canviarà la sensibilitat cap a la pagesia i cap a l’entorn.
Aquesta feina social i ambiental no es pot mesurar només en termes econòmics.
Exacte. Aquesta part no està enfocada a obtenir un rendiment econòmic, sinó a educar —o reeducar, segons com ho vulguis veure—, a ensenyar què es fa a fora vila i a recuperar la comprensió de les feines de la pagesia. No ho feim cercant una remuneració, sinó perquè tengui un retorn ambiental i social. En el meu cas, també ho faig perquè m’agrada i perquè vull que Calvià tengui una finca guapa.
De tota manera, perquè una activitat agrària perduri, també ha de ser viable. Com enfoques la teva vida professional en el seu conjunt?
Intent que tot el que faig sigui econòmicament rendible. Pots fer una part per romanticisme, com la feina social d’Es Galatzó, però tota la resta ha de rendir. S’han de comptar tots els costos, també les hores pròpies, encara que al principi no les cobris. Si no, pots acabar venent per davall del que t’ha costat produir.
Això és especialment important quan parlam de productes amb un valor per quilo molt baix. Al final, tot és matemàtic: el ritme de feina, les quantitats, l’aigua, el terreny i les hores que hi poses.
Treballes l’horta i comercialitzes productes amb la marca Gust de Camp. Entenc que això és el que t’ocupa més temps. Com va començar aquesta activitat?
Vaig començar fa uns sis anys al trosset de terra del meu padrí. Ell hi tenia el típic hortet de vint tomatigueres per a consum propi i, quan ho va voler deixar, jo vaig dir que ho provaria. Vaig sembrar vint tomatigueres i varen sortir bones. L’any següent ja en vaig sembrar cent, i cada vegada més gent em demanava si n’hi podia vendre. Després, mil, tres mil… vaig anar augmentant la producció i l’oferta.
A qui es plantegi iniciar una activitat així li diria que no necessita gaire: pot començar amb poc i veure com va. També li recomanaria anar a fer feina amb qualcú que ja ho faci i aprendre’n.
Gust de Camp és allò en què ha derivat aquell començament. Els meus clients principals són restaurants als quals els oferesc un producte molt ajustat a les seves preferències i amb un preu estable marcat des de principi de temporada. Sempre mir de fer jo mateix la promoció i la comercialització per parlar amb els cuiners, saber que necessiten i, també, fer pedagogia sobre els processos de producció perquè entenguin que si volen determinat producte s’han de respectar els temps de foravila, no tot es pot tenir l’endemà. Però, després, els meus preus no varien perquè pens que encara que el mercat fluctuï a mi em costa el mateix produir.
En el cas de l’hortalissa, de moment la meva producció no està certificada com a ecològica, però puc defensar que la produesc com a tal. El que sí tenc certificat és una finca amb garrovers i pastures on faig ramaderia regenerativa. I la finca Es Galatzó, on tenc les vaques, també està certificada, amb l’Ajuntament com a titular.
La certificació ecològica compleix una funció molt important perquè permet identificar i garantir els productes ecològics al mercat, especialment quan no hi ha una relació directa amb qui els produeix.
Vivim envoltats de grans corporacions de la producció alimentària industrial i de grans comercialitzadores. En aquest context, quina relació intentes establir entre els productors i les persones que compren?
M’agradaria recuperar una relació més directa amb qui produeix: anar a comprar la tomàtiga a una persona perquè la fa bona i t’agrada com fa feina, i la mel a una altra perquè saps què produeix i com ho fa. Intent que la gent conegui el producte i també la persona que hi ha darrere.
Una persona jove pot accedir avui a la terra en condicions assumibles?
Jo trob que sí, si no parlam de comprar, sinó de llogar o d’arribar a un acord. Tenc llogats diversos terrenys, però un no s’ha de tancar a cap opció: no sempre trobaràs una finca de les dimensions que voldries i ja preparada. De vegades has d’assumir el cost de recuperar un espai abandonat. Comprar, en canvi, és bastant complicat o pràcticament inviable per a una persona jove, i no tan jove.
I cap on t’agradaria fer créixer la teva activitat?
M’agradaria incorporar tant personal com altres productors, perquè no pots fer les coses tot sol. A Mallorca hi ha productors molt bons que potser no tenen visibilitat o no saben vendre el seu producte. La idea és anar augmentant la producció pròpia i, al mateix temps, incorporar-ne d’altres, mantenint sempre ben clar qui ha produït cada cosa. Vull que la gent sàpiga on compra, què compra i a qui ho compra.
Has aconseguit terra i has creat una xarxa comercial, i estàs creant llaços amb altres pagesos, tot qüestions molt importants. On és que trobes més dificultats per continuar evolucionant?
El problema més gros és trobar personal, tant persones qualificades com, simplement, persones disposades a aprendre i a assumir el ritme de la feina a fora vila. És una activitat exigent, amb horaris i necessitats que varien segons el moment de l’any, i no sempre és fàcil trobar gent que s’hi adapti.
En el meu cas, necessit persones que tenguin iniciativa i vulguin implicar-se en el projecte. Intent que el sou pugui créixer a mesura que augmenten la responsabilitat i l’aportació de cadascú. Si el projecte creix gràcies a la seva feina, trob just que també en puguin sortir beneficiades.
