Miquela Vanrell: “Cal millorar tota la cadena alimentària perquè les condicions dels productors siguin més bones”

28 · febrer · 2023

És l’excepció dins el gruix de pagesos ecològics que cultiven ciuró a ca nostra. En contra de la tendència de males collites, ella manté una producció excel·lent de ciuró ecològic de varietat local. És una de les cares que hi ha darrere de les conserves de ciuró de S’Obrador d’APAEMA. Na Miquela Vanrell, de la finca 5 elements d’Alcúdia, acumula molta experiència en la feina agrària col·lectiva; gràcies a haver viscut l’entorn cooperativista de Nicaragua durant anys. No fa molt que la vida la va fer tronar a Mallorca i ha acabat recuperant una finca familiar a tocar de l’Albufereta. Les vistes són impressionants: del marró de la terra al blau de la mar i la tramuntana imponent, al fons. A més de ciuró, fa blat xeixa i té un optimisme radical que encoratja. Parlam amb ella sobretot d’un poc tot i dels ciurons en particular.

Com et vas fer pagesa?

En realitat som enginyera informàtica de formació. Però me’n vaig anar a Nicaragua amb un projecte de l’ONG “Enginyeria sense Fronteres” i per coses de la vida vaig quedar deu anys allà, fent feina en temes agropecuaris. Sí que és ver que mon pare va ser pagès tota la vida, eren onze germans i feien d’amitgers. Ell m’ha influït molt a tenir aquests valors d’estima a la terra.

I ara tens una finca en producció eco a Mallorca, que va passar?

Quan va néixer la meva filla, ara farà nou anys, per pura casualitat vàrem decidir venir a passar uns mesos aquí, sense intenció de quedar. Allò que la maternitat et fa fer com un canvi. En aquell moment vaig heretar aquesta finca, que estava completament deixada. Com va passar a totes les zones turístiques, com és Alcúdia, amb el boom del turisme als anys 70 i 80 tothom se’n va anar cap a la costa i va deixar les finques. Mon pare ens animava a recuperar-la i ens contava el que hi sembraven quan ell era petit. Ens hi vàrem engrescar quasi sense voler. Des del primer moment vàrem voler produir en ecològic i alguna cosa per al consum humà. Clar, la majoria de pagesos dels voltants fan ferratge per animals, i a més tirant molt de producte químic. Nosaltres volguérem fer una aposta per tot el contrari. Veníem de Nicaragua, on era molt difícil trobar un mercat i aquí pensàvem que, si a part d’un milió de residents, ens visitaven dotze milions més de persones, havia de ser més fàcil. És ver que després veus com funciona el sistema i també hi ha moltes dificultats. Sempre dic que a Mallorca és més fàcil muntar una cafeteria en quinze dies que posar a produir un bocí de terra.

Des del principi vàreu produir blat i ciuró?

Al principi vàrem fer un poc de tot, fins i tot gran quantitat d’hortalissa (meló, tomàtigues, etc.). Però després de la pèrdua del meu home, jo he anat descarregant feina. Perquè el camp pot arribar a ser molt dur. Volia mantenir la terra en producció, però cercant un equilibri, i quedant-me amb el que pot manejar una persona sola amb altres càrregues vitals i on és prioritària la conciliació amb l’educació dels meus fills. Emperò volia fer quelcom que tengués un valor afegit. El blat xeixa va venir natural, perquè la terra ho oferia, es va adaptar beníssim i ens feia ganes participar en la seva recuperació. Tal vegada la sorpresa va ser provar els ciurons, ja que no és un cultiu molt habitual.

Com va ser això de posar-vos a produir ciuró?

Varen començar provant en un raconet, a partir de dos sacs de quaranta kg. Realment no teníem ni idea de com sembrar, ni cultivar, ni recollir. Sí que, quan va néixer la planta, vérem realment s’havia fet molt bé. Els vam anar multiplicant fins que vàrem poder començar a sembrar ja per comercialitzar. Supòs que això d’anar-lo multiplicant va ajudar al fet que s’adaptés tan bé.

Quines dificultats vas trobar?

La primera va ser com collir-los. Perquè clar, estam parlant que som a un municipi turístic, aleshores les màquines estan molt preparades per agafar farratge. Quan jo demanava per la zona, em deien que la seva màquina no servia. Vaig telefonar a molta gent de per tot. Però clar, tenc una producció massa gran per collir a mà i massa justa perquè a la màquina li surti a compte el viatge. Va ser un moment complicat, perquè no sabia que en faria amb els ciurons. Boca-orella i per casualitat vaig trobar en Tomàs, un jove del poble que és mecànic agrícola i just s’havia comprat una batedora antiga, que tenia per posar garbells de collir ciurons. I va voler provar-ho i mira, si no anava bé idò tornaria a la terra. Va anar bé, i ens van sortir bastants de quilos. El problema llavors era que fer amb la collita, cercar mercat. I va ser una cosa molt guapa perquè aviat vam connectar amb S’Obrador d’APAEMA.

Quina feina hi ha abans de dur-los a empotar?

Aquí hi ha una altra dificultat, que a Mallorca no tenim massa agroindústria. Muntar un restaurant és fàcil, però porgar ciurons es converteix en una cosa extraordinària. Falta maquinària. És ver que hem anat trobant coses, però és una qüestió sense resoldre al cent per cent. El que feim és passar-los primer per una màquina òptica, i després repassam a mà. Amb mans de dones, com un temps. Seim a la camilla i gairebé és una teràpia. Però és ver que és molta feina, i en part, és una limitació. Si vols produir quatre tones, són quatre tones de problemes a resoldre. Amb el cereal la cosa està millor, però, així i tot, tenim molt de marge de millora en la neteja d’aquests productes per a consum humà. Cal millorar tota la cadena alimentària perquè les condicions dels productors siguin més bones. Això ho vàrem aprendre a Nicaragua, des de la llavor, l’emmagatzematge, la maquinària, la postcollita, fins al consumidor, tot, és important. I s’ha de treballar per millorar-ho. Així podrem arribar a afegir valor.

Quin maneig fas de la terra?

La meva fertilització es basa en la rotació. On faig el ciuró un any, al següent hi va el blat. Així la lleguminosa fixa nitrogen. La terra d’aquí és argilosa, per tant, retén molta humitat i és bona per les lleguminoses. I la serena que tenim, tan a prop de la mar és gairebé un reg automàtic. Estam en una bona ubicació, tenim sort.

Tu ets l’excepció en la producció del ciuró. Des d’APAEMA hem constatat que és un cultiu en perill de recessió. Vam fer una reunió amb els productors per trobar solucions. Què n’extreus de l’encontre?

La reflexió que en faria és que els hem de sembrar a les terres que són adients. Ens podem complicar la vida, però no sé si és raonable segons quines inversions, de reg per exemple. Per què no cercam les terres més adequades? Cal invertir a la cadena, perquè no serveix tenir més producció si després tenim problemes per gestionar-la, o acaba sent per a consum animal. I cal ser més eficients en tots els esglaons de la cadena, perquè això ens beneficia a tots, redueix costos de producció i fa més accessible el producte a tots els consumidors argumentant la demanda. Jo no vull que els meus ciurons siguin més cars que uns ciurons ecològics que venguin de fora, i per aconseguir això hem de ser més eficients en tot el procés. Hem d’arribar a què no haver d’importar ciuró de fora.

Passes pena que es perdi la llavor?

És una preocupació, però crec que amb organització no passarà. Jo mateixa podria fer més producció que ara no faig perquè no tenc infraestructura una vegada collits. Si el risc fos imminent, amb una petita ajuda d’APAEMA, podríem evitar-ho fàcilment. Tenim xarxa de pagesos, almanco una terra on es fa bé i que pot produir més i una demanda del mercat que vulguis o no ajuda. És un cultiu que té una cadena relativament nova però amb molt de potencial.

Quines diferències veus de la teva experiència a Nicaragua amb el sector d’aquí i d’allà?

El problema és pràcticament el mateix. És a dir, quan ets un petit productor és molt difícil que puguis arribar a les grans lligues si no t’organitzes i no t’articules. Per circumstàncies, a països de Centreamèrica hi ha hagut molta experiència de cooperativisme. Allà la gent té molt clar que no pots vendre el teu cafè si no l’ajuntes amb el del veïnat. Per tant, m’interessa que em vagi bé a mi i a l’altre també. Quan multipliques això per cinquanta o cent socis, és una visió col·lectiva molt potent. Aquí, en canvi, m’ha costat trobar més gent així. Estam molt aïllats uns dels altres, cooperam poc i ens ajudam manco. No tenc cap recepta per revertir això, perquè és molt complex, però som radicalment optimista i veig que entitats com APAEMA tenen camí per recórrer. Just obrir un espai per parlar dels ciurons ja és una primera passa, xerram, ens posam cara i compartim dificultats.

Anam tancant, quina comercialització fas?

Jo estic a un punt on, com et deia, vull optimitzar. El cereal el venc tot de cop i els ciurons pràcticament van tots a S’Obrador. N’etiquet una partida pels cercles més propers i no m’interessa fer cap aposta per intentar dur jo tota la distribució fins al consumidor final. Vull seguir cap aquí. M’agrada tenir-ne perquè és un producte emocional i simbòlic i perquè tenc gent propera que passa molt de gust de tastar ciuró mallorquí; perquè té un gust que els recorda al ciuró que menjaven de petits. 

Què t’aporta ser sòcia d’APAEMA?

Coincidim amb els valors. Creim que aquesta terra no se li ha de tirar més porqueria ni més químic. I el que volem és apostar per una producció agroecològica amb tot el que implica, tant d’estil de vida com de producció. Després el tema de S’Obrador, que ja ha quedat clar al llarg de l’entrevista. Pens que no està de més que els socis vigilem el rumb de les associacions agràries, perquè aquestes sempre corren el risc d’agafar rols que no toquen, som entitats de pagesos i els pagesos ens hem d’empoderar i fer que sàpiga representar bé els nostres interessos.