Mirar d’aturar el temps no és un ofici fàcil. En Miquel Serra ha estat durant més d’una dècada el tècnic de camp d’APAEMA. Ara, estorja els ormetgos i se’n va a Inca a recuperar l’emblemàtica llibreria Espirafocs. Xerram fent un voltí abans d’una de les seves darreres visites com a tècnic. Aquestes entrevistes mensuals tenen la missió infactible de deixar constància, o almanco testimoni, per al futur. Ara, des del present, vos emplaç a no perdre l’oportunitat d’anar a la llibreria a demanar-li de cos present dubtes o recomanacions literàries com si fos l’oracle dels arbres malalts, de les pors vitals. Músic, escriptor, lector i tècnic amb les botes sempre enfangades, devorador incombustible d’aglans dolços i botifarrons i enemic resignat a l’avenç tecnològic. Algú que ha aconseguit mantenir la curiositat incorrupta d’un menut sauvatge. De cor marró, com tots els cors, però amb el poder de fer que tot sembli lleuger, indolent, fins i tot suportable. No és un ofici fàcil el d’aturar el temps, i ell demostra a cada conversa, per petita que sigui, que s’hi ha dedicat amb èxit tota la vida.
Vens de família pagesa?
No. Els meus padrins tenien altres oficis. El meu vincle de menut amb el món agrari ve de la professió de mon pare. Era enginyer tècnic agrícola també, i duia la delegació comarcal d’Inca de l’Extensió Agrària. Això estava a un xalet just a la perifèria d’Inca, ja a foravila, i no era una oficina a l’ús. Hi havia un hivernacle, galliner, abelles, feien proves de cultius… era molt idíl·lic quan jo ho visitava. Molts dissabtes dematins anava per allà. Tenc records molt nítids: quedar-me mirant els pòsters d’ocells, les caseres… era molt bo d’idealitzar.
Tu has reivindicat molt el paper de l’Extensió Agrària aquells anys. Sobretot la feina que feien els tècnics de les oficines comarcals.
Exacte. Tenien una vocació gran de servei al pagès. Estaven molt per ells i s’hi adaptaven. No miraven ni horari ni calendari. A més de la feina d’oficina, després desenvolupaven un seguit de tasques els horabaixes o caps de setmana, com pugui ser mirar de recuperar varietats locals, dur varietats resistents, baixar a Sóller a collir mudes, pegar un bot a veure unes vaques o com li va a aquell que ha tengut un problema. No sé si ho estic explicant bé… era un altre estil de funcionariat, molt conscienciat que la seva feina era donar un servei, estar pels pagesos.
I d’aquí surt el GAE, el Grup d’Agricultura Ecològica. Què en recordes d’això?
Jo devia tenir nou anys quan va sortir el GAE, i també el PRAM, el Patronat de Races Autòctones de Mallorca. Iniciatives pioneres resultades d’aquells anys. Tot el que sé ho he sabut de gran, diguem. Llavors només sabia que mon pare era tècnic. Al GAE ell era l’únic tècnic, hi havia qualque pagès, però sobretot era gent amb interès amb el cap. Gent inquieta, com a contracultural et diria, que havien llegit coses de per França, revistes com la Integral d’aquell moment o una que es deia Vida Sana -em pareix-, eren gairebé fanzins autopublicats i amb això anaven fent una posada en comú. Fins i tot van fer uns butlletins del GAE, per agafar també la mateixa idea. Mon pare en va un logo i alguns dibuixos.
D’aquest logo ha sortit la idea del nou d’APAEMA, de fet.
Ja veus.
Vares tenir sempre clar que volies estudiar per enginyer o vares tenir altres curolles?
Clar, jo de menut vaig idealitzar i romantitzar aquest món. No pareixia una feina. També eren els darrers moments en què encara hi havia pagesos que podien veure dignament del camp. Veia tot aquell moviment rural i no em vaig plantejar estudiar altra cosa.
Xerram de la carrera? O millor no?
(Riu, com si l’haguéssim descobert) Va ser el primer bany de realitat. Perquè allà d’agricultura eco no te’n xerren en cap moment! I tot aquest món rural, aquest caràcter més pintoresc, més de terra, cultural, tot això desapareix. Números, produccions… et trobes estudiant una carrera a l’ús. I està bé, eh, és una bona carrera, no és que em desenganàs tampoc.
Crec que això, al teu llibre de relats, ho descrius en qualque moment com “aquell caràcter màgic de l’entorn quotidià”.
És el que en realitat no trobes pus mai més. És la visió de quan ets menut. Supòs que un al·lot quan anava a la fàbrica de sabates de son pare devia tenir la mateixa sensació. Veus les coses amb una llum diferent. I jo la record molt aquesta sensació i aquesta llum. És una cosa com a d’esperança. Que és molt indicat i precís el que s’està fent allà. Que té una raó ulterior. Les coses han pegat allà per qualque motiu que té tot el sentit del món per tu. I allò t’umpl d’esperança. D’aquesta alegria de viure.
I l’entrada al món laboral com a tècnic com va ser?
Aquí venen les decepcions grans. Vaig fer de tècnic comercial i de tècnic a una empresa de producció d’hortalissa a lo bèstia, quan encara no hi havia cap precaució respecte a l’ús de fitosanitaris. Va ser un moment dur. Arribava els vespres fet pols, escoltant Radiohead trist i sortia tots els caps de setmana. Pensava que havia errat. Que allò que em pensava que era l’agricultura en realitat era una agricultura forçada, una agricultura impersonal. No vaig fer vincles amb ningú. Vaig estar molt desemparat al principi.
No tenies ningú que et conhortes dins el sector.
No. I a la vegada tenia la gran ombra de mon pare, que com que havia mort jove i sent una persona tan dinàmica, era molt recordat encara. Per una banda, m’agradava molt que em diguessin cosa d’ell i que el recordessin. De fet, hi havia gent que me l’anomenava sense saber que jo era fil seu. Però, per una altra banda, sentia que no estava preparat per a res. El sector pot ser un poc cruel, també. Surts de la carrera, amb les quatre nocions i donaràs directrius a algú que pot dur tota la vida practicant un ofici.
I com en vares sortir?
Vaig tenir la sort de conèixer en Tomeu Melis, que va ser el meu primer mentor, i entrar a una OPFH que es deia Tramuntana. Estant allà, ell em va convèncer de fer el màster d’agricultura eco que organitzà en Jaume Vadell. Aquí va ser on va canviar tot a millor. Vaig conèixer n’Aina Calafat, el CBPAE, tothom que feia agricultura eco a Mallorca, i molts de professors de fora. Allò estava molt ben organitzat. Vaig passar molt de gust i se’m van obrir unes perspectives laborals molt diferents.
Com van ser els teus anys d’inspector al CBPAE?
Em va servir molt per entendre com funcionava el camp, els pagesos, les terminologies de dins el camp, els calendaris, etc. Intentava arreplegar el màxim d’informació sense que es notàs gaire perquè havia de ser un tècnic que sabés veure quan l’intenten enganar. Vaig estar-hi cinc anys. Vaig deixar-ho per anar a viure a França per amor. Després vaig estar per Sud-amèrica i vaig tornar amb la idea de les freses.
Com va ser aquesta època de productor de maduixes ecològiques?
No sé com de condemnat estava al fracàs. Perquè si ningú més ho feia era per qualque motiu. Però el primer any realment va ser bo. No era difícil, era molt bona de gust, era el primer que en feia en eco i comercialment era imbatible. Per tant, va ser una sorpresa molt bona. Què va passar? La inversió del primer any pensava que es podia estirar per al segon i no. La terra era molt tancada. Cada any ho has de desmuntar i tornar a muntar tot. Ho vaig fer durant tres anys.
La teva figura com a músic està associada a les freses encara, hi ha aquest mite que ets un pagès mig hermità que fa música.
En aquell moment era així, la banda acabava de néixer i ho compaginava. Supòs que d’aquelles primeres entrevistes aquesta descripció encara perdura.
I de les freses vares pegar a APAEMA, ja?
El segon any de freses en Nofre Fullana em va oferir una feina molt puntual d’uns assessoraments per a socis joves d’APAEMA. Ara record que estant a França em va enviar un mail contant-me que havia muntat la seva primera Diada d’Agricultura Eco i que havia suat tinta xina!
Abans d’entrar a APAEMA, parlem de música.
Era una cosa que volia fer, però no de la qual en pogués arribar a viure. D’això n’he estat sempre molt mentalitzat. La banda la vàrem muntar quan vaig tornar de Sud-amèrica. Va ser com un moment de ruptura amb tot, partir allà, i vaig tornar amb molta cosa a engegar. Un disc i la intenció d’assolir una certa repercussió. Ens ho vàrem prendre bastant de veres. Dèiem que sí a tots els concerts que ens sortien per la península. Llavors va passar que al tercer any de freses jo duia aquests tres trulls i vaig haver de triar què deixava de fer. APAEMA tenia més projectes i més hores de feina, les freses per motius de terra no pitonava del tot, i la banda em donava moltes alegries.
Ara sí. Com has vist evolucionar el sector els 13 anys que has fet feina a APAEMA.
Crec que sempre l’he vist tocat. Quan vaig tornar a Mallorca després de partir a França vaig tenir la sensació que el sector estava una mica cansat de si mateix, en hores baixes. Veig que una part important de gent nova té un altre ofici els dematins i que amb aquests doblers pot muntar un celler o una cosa més elaborada on invertir doblers. Però l’origen d’aquests doblers no és agrari. És ver que hi ha els qui van reconvertir-se i l’origen és eminentment agrari. Queda poca gent que visqui amb el convenciment que això ha de ser rendible per si mateix. I em sap un greu de l’ànima dir això. Ara bé, APAEMA ha estat un revulsiu molt eficaç per revertir aquesta tendència, per incentivar nous pagesos, per oferir noves oportunitats laborals, per ampliar al màxim el mercat, per conscienciar la gent, per fer que l’agricultura eco estigui en boca de tothom.
Han estat anys difícils per foravila.
Sí. Tant de bo el món agrari pogués sostenir-se per si mateix, sense haver d’invertir tanta energia darrere el tema de la burocràcia. Tant de bo. Però la realitat no és aquesta. Hi ha un tema de fesomia també. El paisatge agrari ha canviat molt. Abans predominaven finques extensives amb ametllers i ovelles. Avui, entre malpreus, la vellesca, l’estocada de xilel·la, el poc consum de me, idò s’ha conegut.
Estam en un canvi de paradigma pel sector, idò?
No sé quines seran les transformacions paisatgístiques del camp. I això m’ha pesat un poc. Pesa perquè forma part d’aquest ideari que jo tenia de menut, que un podia viure amb quarteres d’ametllers i ovelles, i ara no. I això, que era la base, no ha funcionat per motius de mercat, diríem que ha descol·locat. Ara, l’agricultura tradicional de Mallorca, la de secà, ja no funciona. Hi ha gent que ha pogut seguir gràcies a infraestructures i maquinària amortitzades, però començar de zero és complicat. Tot i les ajudes, als joves els costa molt assumir aquest ofici per les dificultats que es troben. Crec que això ha estat el més durillo de veure.
Venga, ja he escrit a l’entradeta que parteixes. Si t’has de posar sentimental és ara. Per tu que ha significat APAEMA?
M’ha reconciliat amb la idea més romàntica que tenia de menut del sector, APAEMA! A través de la formació que oferim, vaig entrar en contacte amb molta gent que em va ensenyar: Jesús Quintano, Andreu Vila, Borja Camí, Carlos Lacasta… Gent que va arribar en un bon moment en què jo estava molt permeable, necessitava formar-me. I això va fer que dins d’APAEMA em sentís còmode, segur, i pogués copsar moltes àrees. I això és la feina ideal, perquè no t’avorreixes. Ara, APAEMA és un espai autofinançat amb totes les tensions que això genera. Però com a lloc d’aprenentatge laboral ha estat insuperable.
Només puc parlar dels teus darrers cinc anys que és el temps que hem compartit. Però com que tu no ho diràs ho dic jo. Crec que moltes coses que valoren els socis són resultat d’una manera d’atendre. Tu has volgut reconstruir aquesta manera d’entendre l’ofici, de la vocació de sector que comentaves que tenia la generació de ton pare.
Era una cosa que pensava que APAEMA havia de tenir, que nosaltres no havíem de donar l’aspecte de ser uns oficinistes ni uns funcionaris, i que sempre havíem de donar una resposta, que sempre havíem de donar una solució, malament no ho sabéssim. Crec que això també és una cosa que ha caracteritzat APAEMA, respecte als altres sindicats, o la mateixa conselleria: que nosaltres sempre hem atès. I a més és el que ho fa tan divertit i entretingut. Saps que hem escoltat de propostes que han acabat configurant qui som.
Creus que això ja forma part de la identitat de l’associació?
Homo, clar que sí!
Miquel, la idea que m’he fet de tu aquests anys – i que estic intentant treure a l’entrevista sense molt d’èxits- és la d’algú profundament connectat amb foravila, capaç de captar i transmetre aquesta màgia que sovint passa desapercebuda. A mi almanco m’has contagiat aquest entusiasme. De fet, en el relat Cooperativa, del teu darrer llibre, narres aquesta aparent normalitat absorbent. Enfilat des de dalt les bales de palla ens assenyales bubotes: “heu vist això?”. No crec que vagis pel sector amb una mirada innocent ni infantil; més aviat sembles un antropòleg cercant les restes d’una civilització perduda. Amb una curiositat que perdem els mortals quan ens feim grans. Les coses que destaques quan tornes de les visites van sempre per aquí. Record aquell dia que ens vares enviar una foto d’un peix dins un pot de vidre penjat d’un arbre… ajudem a explicar-ho per favor (reim).
Un dia que era a fer una visita en vaig trobar dos que caçaven conills amb fures. I anava amb aquesta idea de, hòstia! una pràctica antiga i encara està un poc activa segons a on. Sí, sempre m’he fixat en aquestes coses, amb aquest aspecte més cultural, més antropològic, que tu dius, o millor, més “pop” del món agrari. També per acostar-los a gent que enrevolta APAEMA, perquè no tothom té l’ofici i ni coneix molt el camp. Almanco amb coses d’aquestes l’atreus cap a l’entitat.
Això era! Al final ho aconseguirem explicar, Miquel. Tu has defensat moltes vegades que APAEMA havia de ser una figura Pop.
És això, destacar aquests elements que li donen idiosincràsia a l’activitat, aterrar això. Per exemple, el mobiliari que tenen els pagesos a les seves cases, aquesta cosa de dur sempre papers escrits a mà, mesclats amb bitllets, amb qualque recepta dins la butxaca, el tracte amb els funcionaris… Ai! És que no sé si ho sabré explicar, Tomeu.
Sí, ja quasi ho tenim.
És un món molt ric, perquè està ple d’elements, de supersticions, de manies, de gent estranya, de personatges super variats, i això li dona molt de contingut. I si ho mires des del punt de vista, com si estiguessis llegint una crònica periodística d’un moviment, donaria moltíssim de joc. I aquí ho aterr amb el tema de l’agricultura pop, que és… llegir el camp des d’aquest punt de vista, com si fos un relat d’aquests periodistes nord-americans de final dels anys 60. Durant un temps vaig tenir una secció d’agricultura a la revista Cent per cent el i tenia un parell d’articles que es deien Agricultura Pop 1, 2, etc., i allà em posava a narrar un dia normal en el camp. I donava moltíssim de joc.
Deu ser dels pocs oficis que depèn tant de la natura, que les possibilitats que t’ofereix un dia foravila pareix que no depenen de tu, no? Com que estàs a voluntat dels elements.
Les possibilitats són molt amples en comparació amb qualsevol altre sector. Això és així. I li dona moltíssima riquesa. I, dependrà molt de la teva manera d’interpretar-ho, trobar-hi més o menys gràcia.
Clar, depenent molt de la mirada d’un. Un altre pot veure és una qüestió desesperada i trista.
Que és la típica que té tothom. Però jo crec que té molta gràcia aplicar aquesta perspectiva. I és una cosa que no escoltes massa. I, en canvi, enganxa molt més a la gent.
Ara hem arribat al que és l’agricultura pop.
Sí.
És girar l’opinió trista i desemparada que té tothom per una…
Hi ha dues o tres opinions, més imperants. Si n’ets capaç, ho has de veure-ho també des d’un angle de la riquesa, de veritat, quotidianitat, d’un ofici que et dóna moltíssim de joc.
Per acabar a tothom li feim la mateixa pregunta.
Els darrers anys hem vist que APAEMA s’ha convertit en un referent a la península. A tothom li dic el mateix. El que s’ha fet aquí seria exportable a qualsevol comunitat autònoma. Però no s’està fent. Per què? Perquè aquí hi ha hagut en Nofre que ha tengut una capacitat de gestió anormal, que no és habitual. Algú amb aquesta capacitat es fica a una empresa de l’Ibex 35. I aquí tenim en Nofre que el que ha fet ha estat reviscolar el sector. Trobar aquesta figura, no és senzill. Aquí a Mallorca hem duit la sort de comptar amb gent com en Jaume Vadell, que muntava aquest màster, amb n’Aina Calafat que va estirar el consell regulador, i llavors amb tot l’equip que s’ha format al voltant. Aquí ja hi intervenc jo, na Jero Jaume, tu Tomeu, na Marta a S’Obrador, i tots els qui han vengut darrere.
Què enyoraràs creus d’aquesta etapa?
Enyoraré la diversitat, i enyoraré això: que ara som aquí a foravila i d’aquí a dues hores som a un altre camp i d’aquí tres som a l’oficina amb voltros posant el fil musical.
I on ten vas?
Amb un parell d’amics hem agafat una llibreria emblemàtica d’Inca, l’Espirafocs. Deix una feina ideal. Però el món cultural, el món de llibres sobretot, també fa molts anys que m’atreu. Era el moment. I amb amics sempre fa ganes. Era ara o mai. També tornam a aquestes reminiscències antigues; l’Espirafocs és la primera llibreria on vaig comprar llibres i còmics quan tenia 10 anys. Ca nostra estava aferrada. La propietària encara recorda la nostra família. Tornam a partir, certament, d’una imatge bucòlica (reim) i ja veurem la realitat quina és.
