A la finca de Son Pontet, a Sant Llorenç des Cardassar, hi ha una plantació d’ametlers on en Miquel Pascual -en Miquel de Ses Planes- ha aconseguit reduir dràsticament l’aigua de reg inicialment prevista per mantenir esponerosos els arbres. El fet ens sembla molt rellevant en un context en què el cultiu d’ametlers en secà s’ha fet inviable a causa del canvi climàtic i on la Xylella es desenvolupa en els exemplars dèbils. Com s’ho ha fet en Miquel? Una de les claus és l’encoixinat de palla que retén humitat i aporta matèria orgànica a la terra. Just arribar a la finca podem observar la plantació i, certament, té un aspecte immillorable.
Com et presentaries?
Jo som en Miquel, de Ses Planes, de Sant Llorenç. Som pagès, però no sempre m’hi he dedicat de bon de veres o de la mateixa manera. He manejat producte ramader durant dècades, però tocar de bon de veres la terra ho fet a una edat una mica més avançada. Ara tenc seixanta-set anys i en fa uns deu que ho toc amb les mans.
Dius que t’hi has posat tard, però tu vens de la pagesia, no és cert? Com era viure de foravila quan eres menut?
Sí, som fill de pagès. Això et dona un punt de partida, uns coneixements més tradicionals que al llarg de la vida m’han servit. De vegades rebobines una mica i trobes el sentit a perquè determinades coses es feien d’aquella manera. Són els fonaments on llavors vas construint tota la resta. No hi ha una ruptura amb el passat i el que feim ara, maldament actualment tengui unes connotacions més tècniques, més modernes, més del temps que vivim. Però una cosa i una altra estan connectades. Al final, la naturalesa és la que és.
Quines finques tens?
La que he heretat és Ses Planes. L’any de la gran torrentada a Sant Llorenç se’n va parlar perquè és allà on neix el torrent de Ses Planes. És una finca més de muntanya. I llavors incorporàrem aquesta altra finca, més a dins el pla, que és un tipus completament diferent de terra, de tipus cerealista. Aquí, a principi dels vuitanta, em vaig dedicar a la ramaderia intensiva de porquí, més industrial, però llavors anàrem derivant cap a una explotació agrícola cerealista i, després, cap a la ramaderia extensiva de boví i el cultiu d’ametlers.
Aquí, a Son Pontet, hi veig una plantació d’ametlers amb un aspecte fantàstic.
Sí, a Son Pontet és on tenim el ramat d’ovelles i la plantació d’ametlers amb concepte modern, amb reg, desconnectada del que era l’ametlerar tradicional que, lamentablement, ha deixat d’existir a causa de la Xylella.
Avui dia, quan es parla d’ametlers fàcilment es fa menció de la crisi que afecta aquest tipus de cultiu a la Mallorca del present, per la Xylella, el canvi climàtic… Per què tries aquesta opció?
En part, decidírem apostar pels ametlers condicionats per la finca. És cert que és una finca cerealista, però si no és en grans extensions i amb grans mitjans tècnics, és mal de fer treure rendibilitat del cereal. Les finques que nosaltres tenim estan parcel·lades, no són grans extensions unitàries. En aquest context fer arbrat ens va semblar una bona alternativa. I triàrem els ametlers per simpatia amb companys de la meva quinta que ho havien fet, em contagiaren una mica.
Deies que funcionau d’una manera de fer no tradicional. Què és diferent?
Ja comença per la tria de l’ametler, fugim completament de les races mallorquines. Nosaltres vàrem plantar en el 2016 i en el 2017, ja érem en plena crisi de la Xylella i havíem de partir amb un plantejament nou, amb races més evolucionades. De la mà de centres de recerca com l’IRTA, de Catalunya, optarem per plantar una varietat que es diu Vairo. N’hi havia altres, però aquesta és la que ens aconsellaren. Aquí ho són el 100% dels set-cents arbres que tenim.
Un dels motius d’aquesta entrevista és saber com has optimitzat el reg. Conta’ns què has fet i què has aconseguit?
En principi ens varen donar indicacions i xifres sobre l’aigua que consumien aquests arbres, quin era el tipus de maneig adequat, el tipus de poda, de fertilització, sobre sanitat vegetal, agroquímics… Entre altres coses, ens vàrem fer càrrec de la quantitat d’aigua que necessitàvem. Estam parlant d’una aportació prevista d’entre quatre i sis mil tones per hectàrea. Mos va parèixer exagerat, però ja estàvem en procés de sembrar i tirarem endavant. En una plantació en convencional has d’anar a aquestes quantitats, però ho hem aconseguit amb devers un 20% del que estava previst.
Això mos ho has d’explicar. Així com estan les coses pot ser un referent per altres productors.
Vos cont la història des del principi i com hem anat trobant solucions als problemes. Per començar, no ens donaren permís per fer un pou que teníem programat i optàrem per emprar un pouet antic, amb manco aigua. Els arbres eren petits i no necessitaven tant de reg, anàrem tirant els primers anys, però vérem que hauríem d’acabar incrementant la dotació d’aigua. Llavors va ser quan vàrem optar per un enginy molt antic, el que feien els nostres pares i padrins: a l’hortet agafaven les herbes que arrabassaven i, en lloc de tirar-les a una vorera, les posaven damunt les plantes perquè els fessin una mica d’encoixinat, perquè el sol no els prengués la humitat i així no haver de regar tant. Estirant d’això, ens trobàrem que haver de fer el mateix a mà en unes quantes hectàrees d’ametler era molt complicat. Trobàrem la solució posant en marxa una màquina que vàrem dur de la Península. Allà no és rara, però aquí no en trobàvem. Serveix per tirar la palla de manera mecànica, la fan servir a les vaqueries. Així, el que tenim és una màquina que carrega dos rotllos de palla, la tritura i, arrossegada pel tractor, la tira davall els arbres, damunt el degoteig. Fa una trinxa, un encoixinat, a la base dels arbres. Amb el temps hem vist que, a més de conservar la humitat, a l’encoixinat s’hi afegien altres avantatges.
Quins són aquests altres avantatges?
Allà on tires la palla, durant un temps no t’hi creix cap herba. Ara estam en ecològic, però quan començàrem estàvem en convencional i teníem programat emprar sulfatadores i herbicida, i vérem que no feia falta emprar cap de les dues coses. D’altra banda, vérem que, amb molt poc temps, aquesta palla anava desapareixent perquè es van creant microorganismes que la van degradant i això es va incorporant com matèria orgànica. Això ha estat molt important, perquè venim d’uns terrenys cerealistes allà on la primera analítica que férem ens deia que teníem un 1.5% escàs de matèria orgànica. Eren terres bàsicament esgotades. El remei clàssic és fer fertirrigació, que en férem, però que deixarem de fer perquè vérem que amb aquest procés i aportant compost, mos en sortiríem. Empram adobs orgànics en lloc de minerals, fem el nostre adob amb restes, amb fems de cavall, una mica d’alga… i amb un remolc de fems modificat, que el tira de manera lateral, també anem fent una trinxa damunt el degoteig perquè el mateix arbre ho vagi agafant segons les seves necessitats. Un altre avantatge és que tirant la palla i l’adob damunt el degoteig, el fixa sempre en el mateix lloc. En tot cas, si surten plantes que agafen altura -cards, ravenissa- segam un pic l’any. Però, sempre empram maquinària molt senzilla, poca potència. Totes aquestes plantacions es poden dur amb tractors de quaranta o cinquanta cavalls sense cap problema. I, després, el maneig és anar fent les esquitades preceptives a base de productes ecològics, sofre, coure… el que el CBPE ens permet.
Aquí darrere veig tot un seguit de rotllos de palla. Són per tenir menjar per les ovelles, per fer l’encoixinat o una mica de cada cosa?
Totes dues coses van emparellades. El ramat i els ametlers hem vist que poden funcionar junts perfectament. Quan ja has collit les ametlles, quan els arbres van tirant les fulles en la tardor, aprofitam per amollar les anyelles dins la finca, els mens joves de reemplaçament. I amb el que pasturen les ovelles t’estalvies haver de desbrossar, mentre elles van deixant les seves restes orgàniques a dins la plantació. És economia circular. I, els rotllos que deies, són de la finca mateixa, de la part on feim cereal, i s’aprofiten en dos sentits, dins la primavera, quan ha de venir la calor, en tires per a l’encoixinat i, després, els animals n’agafen tot el que poden mentre aporten excrements.
Tot això, a més, en un ametlerar on sempre hi ha coberta vegetal, on no llaurau.
Sí, aquestes plantacions es duen sempre sense llaurar, sempre amb coberta vegetal a dins els carrers, que hi hagi el màxim de biodiversitat.
Deies que veniu d’un maneig convencional i heu passat a ecològic. Com ha estat la transició per arribar a fer que aquesta plantació es reequilibrés?
Des del principi ja teníem una mentalitat ecològica, però, en començar, com que partíem de zero, anàvem guiats pel món convencional, que era el que ens envoltava. Però des del principi ens orientàrem a anar suprimint o minimitzant moltes de les pràctiques convencionals substituint-les per pràctiques més respectuoses. És un camí que hem anat fent sense perjudici de la producció, una altra cosa molt important. Perquè el que s’està demostrant és que amb aquesta manera de fer no es perd producció, o no de manera important. Els rendiments són bastant semblants a com serien en convencional.
I, a més, si estalvies aigua, insums, i pots fer servir maquinària petita, vol dir que t’estalvies doblers.
En tema de maquinària, possiblement. Pel tema dels insums, fer compost no és barat, fer un adob no és fàcil, el que és fàcil és la fertirrigació, com es faria en convencional. Al cap i a la fi, el maneig en ecològic es fa per convicció. Ara bé, també és cert que no és el mateix dur una plantació que quan començàrem era tan pobre en matèria orgànica que durne una com la que tenim ara, en què passam el 2.5% i anem cap al 3%. Això ho hem aconseguit en uns sis anys. Per això s’han de fer aportacions bastant generoses. Per fer l’encoixinat, són quinze o vint rotllos per quarterada cada any, i de compost te’n pots anar a quaranta o cinquanta tones.
El premi és que aquesta terra cada vegada és més bona.
Aquesta terra està en procés de regeneració. Quan s’hi feia cereal, era com un compte corrent que s’anava esgotant, ara és un compte que cada any es va suplementant, va sumant. I no és el mateix manejar una terra amb pocs recursos que una amb molts recursos. Basta veure els arbres com estan d’esponerosos, s’està demostrant que amb la matèria orgànica suficient, el sistema de l’encoixinat… això funciona. I, el que dèiem de les previsions de reg suposadament necessari en un principi, d’aquelles entre quatre mil i sis mil tones previstes, actualment mos en basten set-centes o vuit-centes . Tenint molta matèria orgànica, tens molta capacitat de retenció, i cada gota que li tires s’aprofita.
Aquesta manera de fer que m’expliques és el camí, o un dels camins, per fer viable el cultiu de l’ametlerar a Mallorca?
És un camí en què es pot fer feina, amb l’ametlerar i amb altres cultius. Allà on li veig un futur potser encara més vistós és amb el garrover. A l’altra finca en tenim i els duim amb aquest sistema i encara es veu més la diferència. Perquè estam parlant de què tenim un canvi climàtic que, vulguis o no, hem de suportar. D’una banda, ens afecta amb altes temperatures, d’altra, amb pluges desequilibrades. En terres com aquestes, on no és llaura, amb l’encoixinat, riques en matèria orgànica, tenim amb molta més capacitat de retenir aigua i d’evitar les escorrenties en comparació als terrenys pobres. Tot això ens fa d’esponja. Aquí, concretament a Sant Llorenç, que hem tengut aquestes desgràcies a causa de tantes pluges, hem pogut comprovar que els llocs on havíem fet aquest encoixinat pràcticament no hi va haver escorrenties, són terres que suporten els litres per metre quadrat que faci falta, i no es mouen del lloc. Això és importantíssim.
Més enllà del maneig, com t’està anant econòmicament?
Ho comercialitzam tot a través de la Cooperativa del Camp Mallorquí en la línia d’ecològic. Sempre es pot estirar una mica cap a la comercialització directa, però per aquesta plantació, que és petiteta, tres hectàrees, no ens hem plantejat mai la comercialització directa.
S’ha d’enviar algun missatge als consumidors?
Sí, que no és el mateix una producció en ecològic que una que està en convencional, sobreregada, que està més pròxima a les produccions industrials que ens puguin venir de fora, com les de Califòrnia. Insistiria destacar-ne les propietats, sobretot el gust de la nostra ametla, en aquesta línia es pot fer feina de cara a la gent. Tenim un producte que està fet de manera manco forçada, més lenta. Comparar una cosa i l’altra és com comparar un meló d’hivernacle amb un de secà de Vilafranca. S’ha de marcar la diferència. Llavors, falta que el mercat ho vulgui reconèixer.
Quina relació hi ha entre el col·lectiu de productors i productores? Feis pinya?
Molta. Això ha estat una de les millors experiències que he tingut d’ençà que m’hi vaig posar. M’he trobat molt còmode amb el grup que hem format entorn la cooperativa, amb alguns que ja ens coneixíem, entorn APAEMA… gent molt inquieta, vital. És molt gratificant poder compartir pràctiques, maneres de fer les coses. Tenim contactes periòdics, reunions, i compartim coneixements.
I, en aquest moment, la Xylella fins a quin punt és una amenaça?
En camps de reguiu no crea problemes. Ja sabem que és un bacteri liquidador, oportunista. Potser els arbres la tenen, però en una plantació que té molta vitalitat, hídricament ben suportada, que no passa penúries, no la desenvolupen. Així i tot, sí que hi ha moltes altres afectacions que són molt males de dur. Estam a dins una illa, tenim molta humitat, sobretot, la zona del Llevant de Mallorca és molt humida i molt càlida, un combinat que dona molta força a infeccions de tipus fúngic. Són molt males de combatre perquè t’envesteixen des de molts llocs.
Has parlat del ramat pasturant entre els ametlers. Amb quines races feis feina?
Tenim entre cent trenta i cent quaranta animals. Estam fent feina amb un primer encreuament entre raça mallorquina i Lacaune com a mares, i damunt aquest primer encreuament hi posam un xot, sigui un Lacaune o un Dorper. Amb el Dorper es fan uns anyells ben macos i bons que el mercat accepta com producte de primeríssima qualitat.
Com arriba i què aporta la Dorper?
És una ovella d’actitud càrnia procedent d’uns encreuaments que es feren fa una sèrie d’anys a Sud-àfrica. Aquesta actitud càrnia actua de milloradora damunt la raça, en aquest cas, mallorquina, que és més rústica, més aprofitadora. La mescla ens funciona molt bé. Aquestes races milloradores, Lacaune i Dorper, són de bon temperament, tranquil·les, bones pasturadores, i damunt la mallorquina, sumen.
Com és la relació amb APAEMA i què t’ha portat?
APAEMA és un suport boníssim en tant que aglutina tot un seguit de tasques que individualment no podríem dur, de formació, de contactes, de posar-nos al dia en tot un seguit de temes en l’àmbit tècnic, administratiu… és una manera correcta d’associacionisme. Nosaltres estam a dins l’ADV, que ens dona suport tècnic a la finca.
Aquesta entrevista es publica el dia de Cap d’Any. Encara menjarem torró. Què ajuda a fer que siguin d’ametla mallorquina?
És molt important estar dins l’IGP, diferenciar el nostre producte dins el mercat, ho comercialitza Camp Mallorquí amb la indicació protegida, cosa que dona una garantia al consumidor sobre la procedència del producte.
