Miquel Ordinas, Can Nofret: “El camp de Mallorca s’ha venut pel que s’hi podia construir i no pel que s’hi pot cultivar”

31 · octubre · 2023

La situació actual del sector agrari de Mallorca és un reflex de l’evolució econòmica de la nostra illa. Aviat farà quatre anys que feim una entrevista mensual a un pagès o pagesa i els temes que ens preocupen es repeteixen. Relleu generacional, dificultat d’accés a la terra, abandonament de terres, etc. Aquest mes vàrem fer públic que una part important de la salut de les terres cultivables està en mans de persones que no viuen exclusivament de l’agricultura. Ells són també custodis del territori cultivat i la seva biodiversitat. La família d’en Miquel Ordines n’és un exemple, i per això hem volgut parlar amb ell aquest mes. Ell i els seus germans, tots enginyers, no han deixat que la finca familiar s’anàs deteriorant. A més, han sabut fer una passa més enllà i reconvertir-la a l’agricultura ecològica. Envoltats de finques deixades plenes d’olivarda i xalets, en aquest bocí de Santa Maria, encara fa garroves i ametlles; i no és poca cosa.


Vens de família pagesa?

Sí, mon pare ha fet de pagès tota la vida. Jo em dedic a una altra cosa, som enginyer. El que passa és que m’agrada el camp, i cada vegada m’agrada més!, i això s’està tornant un problema (riu). Ara, amb els meus germans, intentam agafar el que ha fet ell aquí tota la vida, aportant una mica la nostra visió. Amb una diferència molt gran: que nosaltres no hem de viure del que produïm. Podem fer coses sense haver de mirar si afectarà molt o no al rendiment.

Heu fet molts de canvis en el maneig?

Ell aquí va seguir un sistema molt tradicional. Ametllers i garrovers. I amb això va donar carrera a tres fills. Va fer molta feina, però vivíem d’aquesta finca que només té 11 quarterades, i de fer qualque jornal a fora. Ho dic perquè això significa que en aquell moment aquesta agricultura donava prou per almanco surar la família. No ho sé, pens que abans tan malament tampoc es feien les coses. Clar, ara que n’aprenem, nosaltres intentant fer coses més modernes i de vegades no coincidim amb ell. Però crec que a vegades hem volgut fer massa via i no escoltar. No sé qui era que deia que l’espècie humana en general té un problema; a diferència d’altres espècies animals que aprenen menys coses, però aprenen dels seus avantpassats. Nosaltres, els humans, arribam a un punt com a espècie que ho volem esborrar tot. I ho tenim tot per aprendre, però no escoltam massa. I mira… veig que una conseqüència és que hi ha molta terra abandona.

N’hi ha molta per aquí devora.

Jo faig una mica de broma. Perquè tenim tractors petits i antics. Sempre dic que contam els anys i no els cavalls perquè així en tenim més. La meva reflexió és que ara sembla que has de tenir màquines grans i fer la feina aviat perquè et surti a compte, i així som més “eficients”. Però és evident que la situació no ha millorat. Abans amb manco maquinària no hi havia tant de camp abandonat. És ver que hi ha molts d’altres factors, però alguna cosa no s’està fent bé.

Com així vàreu certificar-vos en ecològic?

Jo crec que és una tendència natural. Ens hi estam orientant tots cap aquí, no? De fet, crec que no hauria d’existir en un futur diferència entre convencional i eco; que en un moment donat tot ja fos ecològic. Perquè hi ha coses que no són lògiques, quan has de fotre una gran quantitat de recursos per produir qualque cosa no té massa sentit. Els costs de l’agricultura ecològica, almanco en cultius com els nostres, és més baix que en convencional.

Feis ametlla i garrova per vendre. Vos heu plantejat posar animals?

Sí, ara hem començat amb una parella de porcs negres. Que no és per consum propi o per comercialitzar, sinó com una part més del que implica tenir una finca ecològica. Fan una feina a baix cost que es compagina molt bé amb el cultiu de secà tradicional.

Com vàreu fer el relleu amb ton pare? 

Quan va comprar aquesta finca ell va sembrar ametller. Clar, fa deu anys aquests arbres tenien 40 o 50 anys. Va pegar fort la Xylella i vàrem tenir moltes baixes. Va ser un moment delicat, perquè mon pare veia que cap de nosaltres s’hi dedicaria, i fer segons que no tenia sentit si no hi havia relleu. I bé, fa uns nou o deu anys que nosaltres vàrem decidir que volíem mantenir-ho i vàrem aprofitar que ell encara podia fer un poc de feina. Començàrem a ressembrar ametllers. Quin va ser una l’error? Idò que aquell moment no en sabíem, i ara tampoc, però llavors encara en sabíem manco. I vàrem resembrar amb varietats foranes, com molta gent. Fèiem tries de varietats diferents i algunes no varen anar gens bé. Una cosa que sí que vàrem fer bé fou sembrar també varietats mallorquines; aquelles que no es veien afectades per la Xylella i que podíem trobar amb un peu GF. Això va ser el més encertat, perquè la qualitat de les ametlles mallorquines és molt millor i la gent les vol.

I els garrovers quan els vàreu sembrar? Veieu que era una tendència?

No, deuen tenir uns vint o vint-i-cinc anys. Els ametllers estaven sembrats amb un marc de plantació molt ample, per això, entre i entre va sembar garrovers. Aquests dos anys ha estat una sort tenir-los. Ara només ens queda una petita part per acabar de sembrar i ja haurem acabat. Sembrarem ametllers mallorquins directament, sense cap dubte.

M’han dit que m’has de presentar n’Apolonia.

Això és n’Apolonia: una trencadora de l’any 1934. El cartell és l’original. Amb una mica de broma, m’agrada dir que aquesta trencadora i la de Son Macià som la resistència. Aquí ve la gent del poble a trencar. Això funciona per confiança, no ho tenim obert, ni organitzam torns. Anam trencant quan podem. També ve gent que havia trencat amb aquesta màquina tota la vida. Perquè va estar uns anys aturada a Santa Maria. La tenia en Felip, que l’havia heretada de son pare i aquest l’havia heretada del seu. Tres generacions. Quan vàrem saber que no podia continuar li vàrem comprar i va estar content perquè li sabia greu que no s’usés. No hem tocat gairebé res, però la vàrem haver de desmuntar per treure-la d’allà on era.

I llavors tens aquest tractor. Vos agrada el que és autèntic, veig!

Aquest tractor el va comprar mon pare. Deu tenir seixanta anys. En tenim un altre que era d’un veïnat. I els dos els usam per fer feina. Clar, aquí pens que per ventura el nostre cas no és massa representatiu perquè nosaltres no contam les hores de feina, ho feim per gust i perquè ens agrada. Per mantenir la finca com l’hem vista de petits. I segurament el tema de les hores ha estat un problema pel sector també. Ara tots contam les hores de feina i els hi posam un preu, el més car que podem. Però crec que al camp això és poc realista. Has de poder menjar, però les hores de feina aquí sempre seran moltes més. Si vius d’això és mal de fer, clar. Per això et dic que nosaltres per ventura no som exemple de res…

Bé, aquest mes vàrem compartir unes dades a les xarxes d’APAEMA. A Mallorca un 64% de la Superfície Agrària Útil la gestionen per famílies o persones que no són pagesos professionals o prioritaris. Això són unes 110.000 hectàrees, entre les quals hi ha les vostres. No és una xifra poc significativa.

Un problema del camp de Mallorca és que la terra s’ha venut pel que hi podries construir i no pel que hi podries treure. És molt trist. Si l’accés a la terra és un problema en l’àmbit europeu, aquí ho és encara més.

Bé, xerrant de tractors. A tu molta gent et deu reconèixer pel tractor elèctric que vares crear. Com va anar la cosa?

No té res de racional. Sempre, des de ben petit, he vist mon pare usar aquest tractor. És petit, baixet, ideal per l’agricultura tradicional, ja que et permet passar per davall els arbres. Amb tota l’evolució dels cotxes elèctrics, plaques fotovoltaiques i el fet de ser enginyer, sempre li havia donat moltes voltes. Jo anava dibuixant. Fins que amb l’arribada de la pandèmia, quan vaig tenir més temps, m’hi vaig posar i el vaig fer. Ara l’empram molt, de fet no el tenc aquí perquè és a una altra finca on l’estam fent servir ara.

Com està pensant aquest tractor elèctric?

El raonament al darrere era que aquí tenim molt de sol i les finques són petites, almanco les d’aquesta majoria de pagesos a temps parcial o famílies que mantenim la finca. Per això va amb bateries que carregam amb plaques fotovoltaiques. I està pensat per l’agricultura aquesta que feim el 64%. Té una autonomia de 4 o 6 hores depèn de la feina. Jo a vegades em cans abans d’acabar la bateria! És a dir, pot encaixar, si li vols fer encaixar, amb aquest tipus d’agricultura de baix cost. L’avantatge que té és que és bo de fer. Jo el vaig construir aquí mateix, només vaig comanar algunes peces tallades a mida. Si es construís en sèrie seria extremadament barat. Al final veig que és una eina que per ventura ajudaria a mantenir un poc més el camp abandonat; i amb un cost més raonable.

I tens una patent?

Una patent no, perquè el tractor, com a tal, ja està patentat. Això és una variant per dir-ho d’alguna manera. Per això vaig fer el que es diu “un model d’utilitat”. No ho vaig fer pensant per treure res, si surt bé, però la idea era passar gust i que es pogués emprar. Ho vaig fer perquè m’ho passava bé quan el feia i m’ho pas bé utilitzant-ho.

Què t’aporta ser soci d’APAEMA?

Crec que és una associació important perquè ens marca un poc el camí. Et deia abans que la tendència va cap a un maneig ecològic i l’associació estira cap aquí. APAEMA, a més, està molt reconeguda dins el sector, almanco pel que xerr amb la gent. L’assessorament a camp, la divulgació i la comunicació que fa, els viatges formatius o projectes futurs pensats des del sector i pel sector… això en definitiva és una ajuda per enfocar-nos. I és una feina molt necessària. Almanco a jo m’ha servit molt.

Quins reptes veus que té el sector o les famílies com la vostra?

Crec que s’ha de fer feina per millorar la comercialització. APAEMA ajuda molt que la gent es plantegi altres fórmules de venda. Hem d’adonar-nos que comercialitzar directament nosaltres segurament serà el més rendible. Cal obrir noves vies. Això ho vaig veure al claríssim al viatge formatiu d’experiències col·lectives que vàrem fer a França. No pot ser que ens marquin un preu final i no tenguem cap tipus de marge de maniobra. Nosaltres ara hem començat a fer proves de vendre una petita part del que produïm pel nostre compte i estam contents, perquè és una manera de defensar allò que fas.

Tu et planteges deixar la teva feina d’enginyer i dedicar-te exclusivament a foravila?

Buf… Crec que s’ha de ser molt valent per fer això. No m’ho vull plantejar, no fos cosa… Perquè jo som una persona que quan es planteja una cosa l’ha de fer. Ja veurem d’aquí un parell d’anys.