Miquel Coll, Olíric: “A APAEMA som molt col·lectivistes, feim coses que puguin ajudar a molts de pagesos”

29 · gener · 2021

El nostre butlletí compleix un any de vida. Amb aquesta entrevista ja hem conegut una mica més a 12 socis i ho hem volgut celebrar parlant amb Miquel Coll, l’actual president d’APAEMA i un productor d’oli de Santa Eugènia. Vivim temps que requereixen una bona adaptació als canvis. Xerram amb ell sobre aquesta adaptació i el pas endavant que ha fet la nostra entitat, del seu present i del futur que desitjam. Així i tot tenim temps per conèixer el seu projecte: Olíric, on elabora tres tipus d’oli de gran qualitat, reconeguts fins i tot a la fira internacional BIOFACH. Un d’ells en el top 10 del concurs de Biofach Olive Oil Award.

Quan vas assumir el càrrec de president d’APAEMA quins objectius tenies?

Quan m’ho van proposar no tenia una idea clara, però ja hi havia una sèrie de projectes en marxa als que s’havia de donar continuïtat perquè eren molt potents. Tot i que pots tenir algunes idees, dia a dia van sortint coses. Encara que volguessis, per exemple, espitjar en temes de comercialització, que és el sempre demanen molts de socis, des de l’associació no és senzill donar un impuls concret, més enllà dels projectes pilots. Per exemple, S’Obrador o el projecte de ME ecològic de Mallorca sí que són iniciatives per ajudar a donar valor afegit.

En el darrer any a APAEMA hem fet un pas endavant. Com així?

Tenim una tendència de creixement constant i potser s’ha accentuat en el darrer any pel que fa als socis. Amb la pandèmia hi ha hagut una part de la població que ha tornat a mirar un poc foravila. Després hi ha una cosa imparable i és el consumidor que demanda producte eco. Encara hi ha una pagesia que no ho veu i que en certa manera ens tracta com a hippys. Però no és així. Cada vegada hi ha més gent professionalitzada que produeix d’una manera eficient amb metodologia eco. Això tal vegada és fruit d’una influència que ve de fora de les illes. És el que primer ha estirat a certs productors a elaborar, sobretot, vi i oli.

Cap on anam com associació?

Ara estam desenvolupant un pla estratègic per centrar encara més les línies de feina per al futur. És una cosa que fa temps que la junta volia fer. Venim del sondeig de socis, que ens va permetre aprofundir en les necessitats dels socis i, a més, estam treballant amb la diagnosi del sector eco de les Illes Balears, que serà molt important per conèixer de veres com està el sector. Això era una demanda històrica que fèiem a la conselleria i que finalment va ser receptiva. Llavors hi ha projectes molt interessants que poden suposar un abans i un després, però que estan pendents de saber si disposaran del finançament necessari. Tenim idees dins el cap, només ens falta el suport financer. Ens fa falta un pol que sigui el punt de referència on puguem concentrar els diferents projectes que ara tenim escampats. Necessitam propiciar sinergies entre projectes. Això implica tenir un espai físic comú que ens permeti ser ambiciosos. Disposar d’això donaria un impuls significatiu al sector. Ara bé, hem de ser prudents i veure si es pot fer realitat o no. Hi ha moltes altres demandes també. Per exemple, fa falta una tafona exclusivament eco, i altres serveis per elaborar, la necessitat d’una coordinació en produccions, poder tenir un canal propi de distribució, etc. La coordinació de produccions també va molt lligada a treure producte al mercat, vendre, distribuir, donar servei als productors… Per idees no serà!

Com ho aconseguirem tot això?

Tenim projectes en marxa que donen lloc a poder garantir un assortiment. Per exemple, amb el producte fresc hi ha el projecte de coordinació de produccions que fiem amb la Cooperativa Pagesos Ecològics de Mallorca. Si volem abastir un mercat creixent hem de poder oferir una producció constant, de producte de temporada, clar. Les finques que tenim els socis tenen la mida que tenen i per cobrir una demanda elevada necessitam organitzar aquestes produccions. No podem anar amb quatre coses, hem de poder tenir de tot i molt. Crec que això pot ser una pedra angular per començar a fer canvi. A més, som molt partidari que acabem tenint el nostre propi espai de venda perquè crec que és com més pots defensar el producte.

Sí o sí ens hem d’aplegar idò?

Individualment no podrem fer mai un bot així. Des de la meva perspectiva i crec que és compartida amb molta gent que s’acosta a APAEMA. Nosaltres som una associació amb una vocació cooperativista, d’ajudar-mos. Al final som molt col·lectivistes, feim coses que puguin ajudar als pagesos i promovem una certa manera de fer, de ser i d’entendre foravila. Si no li donam una sortida a foravila, morirà en una generació. No tenim molt de temps.

Bé, fins aquí APAEMA. Conta’m, com has acabat fent oli?

A mi em feia ganes poder fer tot el procés. Tot va sortir una mica després del boom de la construcció i la crisi que va dur. Jo tenia un despatx d’enginyeria i vaig acabar un poc cremat de tot el moment. Arriba un moment on totes les coses que has tengut i que has mamat des de petit com que et criden i t’estiren. Vaig pensar fer vi, però implicava una gran inversió i acabar fent un celler. Com que l’oli sempre m’havia estirat molt i allà on anava m’agradava tastar olis, al final vaig tirar per aquí. A més, es donava la casuística que històricament a la nostra finca fa 200 anys hi va haver oliveres. Després va passar a vinya, i per mor de la fil·loxera a l’ametler, i amb la xylella ara tornam a l’olivera. Tancam el cercle. Esperem que les oliveres durin (riu)! La veritat és que és un arbre molt agraït, en pocs anys tens resultats. Ara mateix disfrut molt i et diria que aquests anys després de la crisi, de molts de nervis i problemes, això ha estat un poc un bàlsam. Reconnectar amb la natura i la terra és una cosa molt important per jo, ho necessit. Cada dia he de venir a les oliveres, són com els meus al·lots. Els hi he dedicat tantes hores que els cuides com si fossin fills teus, però això és molt personal.

La finca és familiar? Aquesta finca (Ses Rotes) la va comprar el meu repadrí quan va venir d’Amèrica. Tot eren ametlers, les 18 quarterades. Després es va xapar entre la meva padrina i la seva germana. Seguírem amb els ametlers fins que van començar a morir. No sabien que passava i això va ser la punyetera xylella. Devien ser els anys 90. I fa uns 15 anys vaig començar a estudiar i llegir llibres perquè volia recuperar la finca, que estava feta un desastre, poc cuidada i amb molts d’arbres morts. Ho arrabassàrem tot i vam sembrar 500 oliveres el primer any i l’any següent ja vaig sembrar tota la finca. També tenim una altra finqueta i l’any que ve la sembrarem de garrovers per diversificar un poc.

Tens dues varietats d’oliveres sembrades. Una més comuna i l’altre no ho és tant.

Arbequina i koroneiki. Aquí sóc un poc “rebelde sin causa” o amb causa, no sé què t’he de dir. Estic a la DO com a productor d’olives però no com elaborador d’oli. La DO ha fet una feinada boníssima per a la divulgació de l’oli, ara bé, crec que a una DO, on tenim acceptades, a part de l’única varietat autòctona que és la mallorquina, varietats com arbequina i picual. Crec que s’hauria de donar cabuda a altres varietats, perquè si no al final tothom acaba fent el mateix. Amb això crec que ens hauríem de fixar més en el sector del vi. Hi ha una sèrie de varietats principals i després en tens unes altres amb les que pots jugar una mica. Crec que això aportaria riquesa i diversitat al sector. A Mallorca pràcticament pots fer vi amb les varietats que vulguis i tendràs un segell que t’empari, ja sigui una DO o una IGP. Això amb l’oli no passa. Al final el més important és fer un bon producte i fer-lo aquí. Crec que és necessari tenir una mica de marge a una DO per poder tenir diferenciació entre els productors.

Koroneiki, com així?

Dos motius. Primer perquè havia tastat olis i m’havien encantat; i segon perquè era originària d’una illa mediterrània, com Mallorca, perquè és una varietat originària de l’illa de Creta. Per jo tenia més coses lligades a nosaltres que la picual, per dir alguna cosa.

I amb tres varietats fas tres olis, no? Feim dos monovarietals i una mescla.

En quina proporció la mescla?

Això… (riu).

Secret de la casa?

L’oli no és mai igual i la proporció tampoc. Al final és un suc, i depèn de molts de factors. Com la maduració que a vegades ve més avançada, com enguany per exemple; o la pluja, que si és abundant per setembre o octubre baixa els perfums. Tot el que passa influeix.

L’oli, tot i ser un transformat, perd qualitat amb el temps?

Depèn. L’arbequina per exemple té un contingut d’àcid oleic baix que fa que la seva duració sigui inferior. Però un picual, koroneiki, o cornicabra donen olis amb molt d’àcid oleic i molt alt de polifenols, i et poden durar dos anys perfectament. Mem, un arbequina no és que sigui dolent al segon any, però perdrà en qualitat organolèptica. L’arbequina té això, però per contra és un oli que per a la gent que no està acostumada als olis intensos entra bé, perquè és més dolç i suau. Sobretot per gent que vengui dels països que jo en dic “de la mantequilla”, que no estan tan acostumats a gusts més intensos.

Na Marta Mas, d’Oli Novembre, ens en va estar parlant ja, però que passa amb les tafones i els productors eco?

El problema que tenim és que el sector ecològic no té cap tafona exclusivament eco. Les que hi ha operatives a Mallorca, per molt que estiguin certificades i elaborin els eco els primers, els dematins a primera hora, no tens mai la seguretat que no se’t contamini l’oli. Ni ells mateixos t’ho poden garantir completament. Això pot donar problemes. Tu has ‘mimat’ l’oli tot l’any i en un moment queda liquidat. Perquè et fan una analítica i miren tots els multi-residus. I si hi ha traces, d’una llista quilomètrica de fitosanitari, just que d’algun trobin dècimes, ja no el pots etiquetar i tindries un gran problema, fins i tot pots acabar perdent la certificació eco. Tenir una tafona estrictament ecològica oberta seria molt interessant per al sector, funcionaria segur.

Quina forma de comercialització tens? La Covid t’ha fet canviar-la?

Quan vaig començar vaig fer molts de quilòmetres per visitar tendes, hotels i presentar l’oli aquí i allà. És una feina dura i lenta. Fa dos anys vam decidir anar a BIOFACH per intentar tenir una mica de visibilitat a fora. El primer any vam pagar la novatada, però l’any passat ja presentàrem dos olis al concurs i el koroneiki va quedar entre els 10 primers. Això ja va ser diferent perquè ens va obrir portes. Però va arribar la Covid, i clar, tota una sèrie de contactes i de possibles clients van quedar aturats. Ara la situació és complexa i no massa bona. Nosaltres vam trobar un distribuïdor alemany que ens ha ajudat a treure bastant de producte, ja que aquí no hem tengut temporada i ens ha vengut bé. I després hem pogut participar amb lots i paneres i hem fet una mica de campanya per arribar als consumidors locals. Al final és anar fent i cercant les tresques, però enguany amb la restauració com l’hem tenguda i el poc turisme el cop ha estat important.

Que passa amb el mercat local?

L’altre dia parlava amb un company que em deia que al sector del vi -i ho podem extrapolar a l’oli també- per molta promoció i inversió que fan dins el mercat local els creixements són minúsculs i això és una cosa que ens pesa bastant. L’altre dia, en Joan Mayol deia en un article que el consum d’oli d’oliva a les Balears hi ha un 10 % que és verge extra. El 10% és un milió i mig de litres, però és que produïm 600 mil litres a totes les Balears. No arribam a cobrir ni aquest 10 % d’oli verge extra que es consumeix. Com ha de ser tan complicat? Bé, aquí hi ha una qüestió de prioritats i l’alimentació de qualitat sovint no ho és. Hem de fer molta feina amb l’educació dels consumidors. També hi ha un factor preu lligat a això que fa que es triïn opcions més barates que els productes locals. A vegades comprar una botella d’oli verge extra de mig litre que et pugui costar 11, 12 o 13 € pot parèixer car, però no mos ho pareix el cafè diari que es pugui fer a un bar per al que pagarem 1 o 1,20 € anant be. O una cervesa que pot valer prop de 2 €. La botella d’oli, per a consumir en fresc (pa amb olis, amanides, etc.) et pot durar de dues setmanes a un mes segons el consum familiar. Llavors la majoria de consumidors no diferencia entre les diferents qualitats de l’oli. Tot és “oli” i no és així. Falta molta formació i més informació al consumidor que l’ajudi a poder triar amb més coneixement de causa. I per fer-ho hem de començar pels més petits, a l’escola. El menjar, a la formació de les persones, està totalment aparcat. No hi ha una formació a les escoles que t’expliquin quins aliments són els més saludables, quines maneres de producció dels aliments hi ha i què aporta cada una o quines qualitats tenen. Aquí hi ha molta feina a fer. Al final és una inversió en salut que fa un país. El sistema però no està gaire interessat amb això.

Confiï que hauràs respost l’enquesta de la diagnosi. Tot i que és anònima vull saber que vas respondre sobre les perspectives de futur. Ets optimista o pessimista?

No podem pensar en escenaris pessimistes. Però estam davant uns anys on veurem molts de canvis, ara per la pandèmia, però crec que en tema energètic veurem canvis substancials. És uns dels reptes més importants que tenim i pot suposar un daltabaix. No som conscients de com canvia la vida amb petroli o sense. A la producció alimentaria també. En aquest sentit, crec que a 10/15 anys vista el món tornarà més petit. Tornarem a mirar el que tenim aquí. Per força eh! Ens haurem de reinventar a mesura que venguin els canvis. Amb la Covid hem tengut l’oportunitat de repensar el model econòmic de les illes, centrat excessivament en el turisme, però no ha estat així. Tothom està desitjant que torni quan abans millor la situació anterior a la pandèmia. Tornar a la “normalitat”. Però si pensam un poc, no té res de normal una situació en la que l’increment de la pressió turística en els darrers 20 anys, no hagi anat associada a una millora de la qualitat de vida per als habitants d’aquestes illes. Les dades mostren que hem perdut poder adquisitiu i qualitat de vida.