Miram d’enfora un pinar. El sentiment és gairebé de dol. Solemne. Allà on uns veuen la natura en la seva màxima plenitud salvatge, d’altres hi veuen una pèrdua. “Tot això era un olivar de muntanya impressionant”, diu en Miquel Canals, misser i productor d’oli eco experimentat, sobre els costers nets, marjades en tensió i troncs que es pleguen sobre si mateixos. “Jo només intent mantenir-ho”, i repeteix, “només ho intent, però el risc d’incendi és brutal”. En aquest context de decadència verda, d’inquietud pel foc, d’un pinar que creix adolescent, en Miquel Canals diu amb la mirada: “fins aquí”. Aquí comença el seny, l’ordre, la tradició, l’equilibri. Aquí hi ha un home amb la convicció de qui sap que l’agricultura no és una batalla contra natura sinó una negociació permanent. Un home que procura treure d’aquestes finques, que molts ja han abandonat, un oli ecològic, o una manera d’entendre el paisatge. Som a Mancor de la Vall.
Vens de família pagesa?
Sí, tant de part de pare com de mare. Mon pare era l’amo de la possessió de Can Bajoca, que forma part de Massanella. Tots els meus records d’infància són d’estar per foravila i a la possessió. Baixàvem al poble, clar, però la possessió era un gran centre d’activitat. La finca era una gran productora d’oli. Es començava a collir per Tot Sants i, si hi havia un bon esplet, fins al febrer o març es collia oliva; òbviament l’agafàvem del terra ja. La mateixa finca tenia una tafona, hidràulica, no tenia corrent i anava amb una bèstia també, però aquesta modernització devers els anys 40 va ser tota una novetat en aquesta zona. A Mancor hi havia 14 tafones comptabilitzades, perquè et facis una idea d’on venim. Per part de mare la família tenia cellers, a Selva.
Ara les possessions de muntanya les veim com a llocs desproveïts de vida, casals tancades que veim en anar d’excursió…
No et pots imaginar l’activitat que hi havia! Allò era un festé de gent. Pensa que encara hi havia carbó vegetal, hi havia carboners, els qui feien llenya dels pins… Un olivar que era un jardí. Impecable. Allò era una gran comunitat. Era una vida molt dura, molt! Tampoc vull transmetre només la part bona, eh. Em sent molt afortunat d’haver-me criat allà, però no tot era de color de rosa. Vaig passar d’això a anar a estudiar a Barcelona, als anys setanta.
Tu vares fer de pagès?
Alternava dins aquests mons. I, com passa sempre, un agafa un altre camí. Professionalment m’he dedicat a altres coses. Som advocat i ara ja pràcticament estic jubilat. Durant uns anys intentava compatibilitzar aquests dos mons tan diferents. En els moments que més estressat he anat, venir aquí m’ajudava, servia de vàlvula d’escapament. Ara procur dedicar més temps aquí.
Quina activitat agrícola tens ara? Què duus?
Quatre finques de la família. Pràcticament tot olivar, i un poc de garrover. Ametllers ja només tenc un parell d’arbres per autoconsum. Em vaig cansar d’arrabassar ametllers morts. Aquesta zona també era bona productora d’ametlla. Desgraciadament, d’un grapat d’anys cap aquesta part ens ha canviat fins i tot el paisatge. El hàndicap més gros de totes aquestes finques que duim és que no tenim pràcticament accés a aigua.
Les finques de muntanya tenen problemàtiques afegides. En el dia a dia en què ho notes més?
Intentar fer que això sigui viable és summament difícil. Si a una finca del pla, podent entrar tota maquinària ja hi ha dificultats, imagina’t dins un context com aquest. Tot s’ha de fer a mà i és molt costós econòmicament. Molts abandonen. Jo estic rodejat de finques abandonades. I el pinar avança, guanya terreny. Pràcticament, la feina més grossa és que no t’aplegui. Mantenir-ho. L’activitat agrícola ha quedat en res per aquesta zona. Així i tot, encara queda gent que té una activitat agrària i fan una gran labor. Però això de la pagesia en aquesta zona se sent o no. Crec que molta gent no és conscient de la diferència entre l’agricultura del pla i la de muntanya.
Quan pujàvem aquí m’has assenyalat el canvi de paisatge de la zona. Per ventura hi ha gent que ve per aquí i pensa que és molt guapo. I tu, el sentiment que tens quan veus aquella muntanya plena de pins, crec, és molt diferent.
Per ventura hi ha gent que veu aquest canvi de paisatge des d’un punt de vista lúdic. Som conscient que per ventura els nivells de producció d’un temps ja són històrics, i que potser ja no seria recuperable. D’acord. És el que hi ha. Ara tenim això. Però les oliveres hi són entre tota aquesta massa forestal. Com em va dir mon pare: “quan el padrí va néixer ja hi eren i quan els teus fills neixin també hi seran”. I així… si no es fot tot en un incendi.
Tu t’ho sents com una responsabilitat mantenir-ho? Malgrat que no sigui rendible econòmicament, vull dir.
Òbviament. Qualsevol finca en el pla és cent vegades més viable. Aquí ha de ser perquè t’ho sents.
Quin paper juguen els animals en la gestió d’una finca de muntanya?
Tenim un floc d’ovelles. Ara, com cada any en aquesta època, ja les hem baixat perquè si no les enterraríem de fam. Són un aliat importantíssim. Sense elles ara veuríem com els verducs, pegarien a dalt de tot de l’arbre. No és concebible una finca d’aquestes sense ovelles. Fan d’abonadores i a la vegada de desbrossadora, d’eixermar. També tenim un parell de caseres, per autoconsum. És un tot, un conjunt.
Xerrem del teu oli.
Jo intent, entre les finques que tenc a nes pla i l’oliva de muntanya fer un cupatge. Aquí a dalt és el que diuen empletre i a baix tenim piqual i arbequina. Enguany, per exemple, de muntanya no n’he pogut collir gens. No et diré els litres que he fet enguany.
Els olivars de muntanya no produeixen cada any.
Les oliveres en estat natural no existeixen, són ullastres empeltats. Aquests olivars que hem sembrat al pla han romput tots els esquemes que teníem. Un olivar de muntanya normalment feia un esplet i després descansava. La gestió era un altre. No és com ara. Abans no es pretenia fer un oli de qualitat, no es mirava l’acidesa, bé, ni existia. Per això es collia l’oliva den terra, a mesura que anava caient. Els arbres estaven en llibertat, creixien fins allà on volien. Jo finalment em vaig decidir a rebaixar-los, però abans eren molt alts. Com així no produeixen cada any? En aquestes condicions de terreny pobre, i passant uns estius de mala mort, el primer que han de fer és sobreviure. No els podem demanar. L’olivera és un arbre increïble, extraordinari en la seva resistència, però no li podem exigir que faci fruit cada any.
Com afrontes el canvi climàtic dins el teu projecte agrari?
Hem d’anar perfilant com ens podem adaptar a aquesta nova situació. Com és possible fer viable aquestes petites i modestes explotacions davant d’aquest escenari. Llavors, es tracta d’intercanviar experiències, fer proves, anar cercant. Perquè els plantejaments que abans eren molt vàlids, ara, amb una climatologia totalment diferent potser ja no ho són. I no només ens manca aigua. Falten hores de fred. Record, de petit, veure això amb dos pams de neu cada hivern. Necessitam fred perquè aquests arbres puguin descansar, puguin dormir, i a la vegada per poder frenar tota aquesta… que si moca, que si llengua blava, etc. El cavall de batalla és veure com ens podem adaptar. No serà fàcil.
Com així et vares fer productor ecològic?
Neix d’una inquietud o preocupació. Perquè òbviament aquí es feien coses que jo no compartia. Ara ja s’ha fet molta feina pedagògica i el missatge de l’agricultura ecològica ha anat calant en el consumidor, que ja ho valora més, però també dins la pagesia. Precisament en la pagesia, en un principi, es veia fins i tot com a una mica ridícul, no s’entenia. Era rebutjat directament. Jo pens que a la terra li hem donat tanta canya que de qualque manera hem d’intentar retornar a un equilibri perdut. Que no és fàcil. Crec que per aquesta zona no hi ha massa gent certificada. Hem de ser clars, en una finca d’aquestes característiques ser eco encara ho complica més.
Dins el sector convencional has trobat una millora en aquest aspecte?
Sí. També perquè hi ha hagut un relleu generacional. Avui sembla que hi ha una mica més d’ordre. Temps enrere això era… la gent feia el que havia vist fer. Els qui hem vengut darrere hem pogut comparar i clar. El context és important, no es tracta de menysprear aquella gent des de la mentalitat d’avui. A més, també tenien coses fantàstiques, eren coneixedores del medi, depositaris de molta saviesa i experiència que transmetien. Ells no havien vist o no havien pogut fer aquesta comparació. Crec que gràcies a l’avenç del sector ecològic els convencionals s’han vist obligats a canviar la forma de treballar. Això és positiu, clar.
Parlem de la comercialització. Dins el sector és per ventura la part que manco es parla. Com ho duus, tu?
Sí produir és difícil, almanco per jo, comercialitzar ho és molt més. Hi ha dues qüestions que no controlam els pagesos, com deia en Josep Pla: el temps i el mercat. Amb els anys he anat fent clients, però no és fàcil estar al mercat amb una producció modesta. També s’ha de dir que quan veus que a la gent li agrada el teu producte, és un estímul, una recompensa per continuar fent la feina. Rememorar aquells moments d’infància dins la tafona, m’ha donat molta satisfacció personal. Però, tota la parafernàlia que has de fer: paperassa, etiqueta, tap, botella, etc., és també per poder-me acostar directament als consumidors. Llevar intermediaris. Així, intent evitar una cosa que em sembla un absurd: que el comprador, un intermediari, et posi el preu d’allò que fas.
Deixam la finca de muntanya per baixar a l’entrada del poble. Allà en Miquel hi té una parcel·la amb garrovers i una plantació d’oliveres que té cinc anys. Aquí les condicions són diferents, explica: el tractor, la poda, les ovelles, tot. És pla, les ovelles ho tenen ben net i no necessita ni llaurar. Enguany aquesta petita parcel·la d’oliveres ha fet més d’una tona d’oliva.
Trobes que falten ajudes específiques per olivars de muntanya?
Ajudes n’hi ha, és ver. Però no s’ha tengut en compte mai la singularitat de les finques de muntanya. Perdrem aquest patrimoni agrari si no hi ha un compromís real de les administracions. I com acabarà si no?, amb un incendi.
Què t’aporta ser soci d’APAEMA?
APAEMA va sortir per crear un buit que faltava. M’hi vaig sentir identificat tot d’una. Amb el temps veig que allò que jo vaig veure com un projecte il·lusionant, amb gent jove que tenia molta empenta, ha acabat creant escola. Era molt necessari il·lusionar a la gent i demostrar-los que hi ha una alternativa real. Dins l’ADV veig companys que tenen projectes molt potents, que ho fan molt bé. Sense una associació com APAEMA crec que hauria estat molt difícil. Perquè els mallorquins som molt individualistes. Profunditzar en el coneixement, en aquests moments excepcionals que reclamen adaptar-nos, és fonamental i APAEMA en bona part fa això.
