És un dia d’hivern, però el sol cruia niguls, pega amb força i encalenteix la terra. Anit ha fet fred, però les mosques espolsen l’aire a tot volum. Xerram amb en Llorenç Rigo, pagès, ramader, de S’Alqueria Blanca, mentre feim un passeig. Aprofitam per revisar els garrovers que ha empeltat un senyor molt major, i sembla que tots han aferrat: “ha tengut raó aquest pic”, diu en Llorenç, un home amb les idees clares. Destaca per l’optimisme i l’empenta de qui vol demostrar que és possible viure dignament de foravila, rescatant temps per acompanyar els fills el dissabte al futbol o per estar amb la família. Com a moltes feines, no sempre s’aconsegueix, però intentar-ho ja és voler fer les coses diferents.
Vens de família pagesa?
Sí. Mon pare sempre ha fet feina a foravila. Ovelles i ametllers, en aquell temps. Llavors va provar de tenir porcells. Bé, el que feien abans: que s’usa tenir galines… idò van tenir granja de galines. I així. Anaven provant. Ma mare també ha fet sempre d’ajudant de pagès, als padrins, als pares, a mon pare.
Tu de petit vas tenir clar que volies fer de pagès?
No, per res. Jo veia que a ca meva feien una feinada i, encara que els agradava, sempre sentia que no guanyaven un duro. De molt jovenet ja feia feina de jardiner amb el meu germà, però vaig aprovar unes oposicions i vaig tenir plaça de policia a un ajuntament. Així i tot, continuava fent de jardiner de tant en tant i ajudant sempre a mon pare. Tots a ca nostra ajudàvem. Compromís familiar. Amb el temps, la feina de funcionari em va avorrir, supòs. I quan vaig veure que mon pare ja no podia pus i començava a abandonar finques, vaig decidir que no s’havia de deixar. Vaig triar l’opció de deixar una cosa que per ventura ningú deixaria, supòs.
Va ser un canvi de vida?
Bé, tampoc tant. Vaig deixar de tenir un horari. La cosa va començar tranquil·la, en petit, i jo… sempre dic que el que em passa és que m’embull. Em vaig embalar i la cosa s’ha fet gran. Perquè vaig veure que si havíem de viure d’això i no era anant embalat, potser no em bastava per viure. Si no creixia, això només seria una economia de subsistència.
Quantes ovelles tens ara?
Vaig heretar la guarda de mon pare i l’he fet créixer. Ell, en el nostre barri, era un pastor grandet quan havia arribat a tenir unes 150 ovelles. Però quan ho vaig agafar, el ramat s’havia reduït a entre 80 i 100. Amb el temps, he aconseguit augmentar-lo fins a 500, sumant progressivament nous animals i aprofitant terrenys que m’han anat sortint. He tengut la sort de poder entrar dins una finca grossa, que em dona més comoditat per gestionar el ramat. Per qüestió d’hores i temps hem agrupat bastant les guardes. Entre finques on amoll les ovelles, cereal, fruit sec i qualque marina duc entre 150 i 200 ha. Tenc la sensació que abans un pagès amb 100 animals podia tenir una bona roda. En canvi, ara, en 100 animals és difícil que això sigui el seu mitjà de vida. Almanco en aquest redol.
Tema raça, t’ho mires molt?
Tenc les guardes el més tirades que puc. A casa sempre hem tengut ovelles de raça mallorquina blanca. Ara, per mor d’haver crescut dec tenir, separades clar, un petit percentatge d’altres coses. Però més endavant ho voldria tenir tot en raça blanca mallorquina. Per què? Per ventura estan més loques que cap: boten, s’enfilen i si per exemple una aprèn a tombar un tutor, demà els trobaràs tots tomats. Bé, així i tot, jo la trob una ovelleta preciosa i que em dona, mirant el que menja i el que produeix, una rendibilitat molt bona. Totes les padrines troben els seus nets guapos. Em passa igual.
Ara ets professional entenc. Quan fa que vares agafar el relleu?
Fa uns 8 o 9 anys. Això és, diguem, quan vaig començar a prendre decisions per fer més rendible l’activitat. Abans ja hi feia feina, però mon pare encara era qui marcava les directrius. Ell era el cap i tot es feia a la seva manera, clar.
Ton pare estava amb eco, ja?
No. Això va començar cercant algun tipus d’ajuda que fes més viable el projecte, i entre aquestes hi havia les ajudes per a explotacions ecològiques. Quan vaig contar a ca nostra el que havíem de fer, em varen dir que això ja ho sabien fer, que no hi havia tanta diferència del que havien fet tota la vida. El maneig que feim ara certificat en eco crec que no ha canviat en res del que fèiem abans. Un temps, es ver, quan mon pare va sembrar molts ametllers, els tècnics li recomanaven tirar unes urees i no sé què més, però a la llarga ell ja ho havia deixat de fer pel seu compte. Entre el que li costava, el que en treia i com deixava la terra, no ho va veure clar.
A part de l’escala que més has canviat tu respecte del que feia ton pare?
A mon pare el que sempre li havien agradat eren els ametllers. De fet, a petita escala, va anar fent moltes petites plantacions: cent aquí, cent allà, cent més en un altre lloc… perquè per aquí són parcel·les petites. Per això ho feia així. Ara, en aquests terrenys està tot ple d’ametllers, la majoria de propietat seva. Però clar, a mesura que es morien hem anat arrabassant.
I posant garrovers?
He provat amb ametllers també, eh. Allà on no n’hi havia gaire de morts, ho vaig intentar.
I?
I bé… i vag desistint.
És un procés d’acceptació, no? (reim)
Sí, hi ha qualque cosa… Mira, aquesta setmana encara he provat de canviar-ne un parell, però sí, és una cosa que se’n va a pique. Ametllers a la seca, al nostre barri, oblidat. Som d’un poble petit, S’Alqueria Blanca, i quan arribava l’estiu el tema de conversa principal eren les ametlles. Aposta, hi ha una qüestió sentimental. Encara ara mon pare em demana si hem collit moltes ametlles o sí el preu és bo.
El cultiu de substitució pareixia que seria el garrover, però no sé si ha estat una bombolla que ha esclatat ja.
Els darrers anys, el preu ens ha donat per poder tornar a invertir. Mira, mon pare pensava el mateix amb els ametllers fa trenta anys. Que li aniria bé i vint anys després ha estat així. Els garrovers? Jo sempre dic que fan una bona ombra i que les ovelles en podran menjar a voler.
Tu n’has sembrat bastants de garrovers. Quin maneig en fas?
He sembrat allà on he pogut posar qualque tipus de reg. Te un cost, sí, però almanco pas gust de veure’l’s créixer. No són garrovers de reguiu, però si fa un mes que no plou els puc obrir l’aigua. Maneig? Mir de tenir les ovelles tot el que puc. I sembr. Per ventura a algú li pereix un doi. Jo no crec en un únic sistema. No crec que s’hagui de llaurar o sempre o mai i que només s’hagi de sembrar amb sembradora directa. Tot depèn. Ecologia adaptada a ca meva.
Ets crític amb els manejos que molta gent defensa ara, com pugui ser no llaurar?
A cada casa pot funcionar una cosa o no. Personalment, aquí, a ca meva no ho veig. Som més crític, però, amb tots aquells que es posen en ecològic perquè l’únic que han captat és “no llaurar”. Aquests ho tradueixen en no fer feina i passen de tot. Qualsevol que col·labori en què pugui parèixer que el fet de ser ecològic és sinònim d’abandonat, no combrega amb jo. Podem ser amics i dinar plegats. Però no ho veim igual.
Què trobes que has guanyat fent-te pagès a temps complet? A nivell personal xerr.
Segur que són més hores les que dedic aquí, i a ca nostra segur que ho veuen així. Però sobretot he guanyat molta qualitat de vida. Som molt més feliç. El dematí partesc amb una idea del que vull fer i de deu dies nou l’he de canviar “por necesidades del sistema”, que botin les ovelles o qualsevol altra cosa. També duc la sort que he trobat un jove que ve a fer feina amb jo, i que li he d’estar molt agraït perquè s’ho ha agafat molt seriosament. Sense el suport d’algú com ell no podria fer-ho tot. Trobar mà d’obra a foravila no és fàcil. A n’aquest jove que, per cert, és marroquí, li he d’estar molt agraït. Per jo és important que li faci ganes fer la feina i que la faci agradant-li. Que posi protectors d’arbres per protegir-los no perquè li han manat.
Ets un dels ramaders del projecte ME Ecològic de Mallorca. Com valores la comercialització del producte després d’aquests anys de feina?
Hem anat millorant la comercialització, perquè fa uns anys partíem de molt enrere, però sempre pareix que feim passes i passes i no acabam d’arribar. Hem avançat molt de camí, això és cert, però aquí a Mallorca tenc la sensació que no hi ha cultura de menjar me, almanco des que jo en tenc consciència, no et dic en temps dels padrins. No és com a Catalunya, que encara hi ha restaurants d’aquests que fan cuina de xai i la gent en menja més. Aquí, en canvi, no és tan habitual. I això es nota, perquè si no hi ha costum, després costa vendre’l. I clar, jo no sé si això que diré és bo o dolent per nosaltres, però mon pare conta que, abans, un xot per Pasqua era com un luxe, s’havia d’estalviar molt per poder-ne comprar un. Ara, qualsevol que fa feina, sigui picapedrer, fontaner o tècnic, quasi que podria comprar-ne un cada dia, i, així i tot, no se’n venen tants.
Ets optimista veig. A vegades veim que dins el sector potser hi ha una tendència més fàcil a la queixa.
Jo, primer de tot, no m’escolt massa a l’altra gent, vaig a la meva i pec a la paret amb el meu sistema. Però també t’he de dir una cosa: si fa 7 o 8 anys que fas una cosa i no et funciona, o canvies la manera de fer-la o canvies de cosa. No tothom que munta una tenda de roba li va bé, i això que la gent compra roba, però depèn de com la venguis. Cadascú ha de fer la seva i cercar el seu camí, però si no ets optimista, millor que no hi entris. Si et fiques en un cotxe de carreres i ja penses que te la pegaràs contra la paret, o que plourà, idò malament anam. Has de ser optimista, perquè si no, no tiraràs endavant mai.
Clar. Així i tot, hi ha hagut motius per sortir al carrer. Ara just fa un any de les mobilitzacions.
Evidentment hem de demanar més suport. I la burocràcia per mi és gran problema. Ara bé, els qui més o manco fa 10 anys que ens hi hem posat crec que o hem duit la sort o l’hem cercada. Hem estat al vermell de l’ou, quan hi havia ajudes per incorporar-nos, per comprar maquinara per poder fer feina, ens han reconegut el maneig ecològic. Hem arribat en un bon moment. Avui un anyell val 80 o 90 euros. Fa sis anys només valia 40 o 50 euros. Aquí la cooperativa PEM hi ha fet molta feina, d’intentar vendre un poc més dignament.
Tu estàs vinculat a diverses cooperatives. Quina tradició familiar teniu al respecte?
A ca nostra sempre hem estat al marge d’històries d’haver-se de posar d’acord amb altra gent. T’ho deia abans, aquí hi havia una economia de subsistència i que els tres fills poguéssim estudiar o fer el que volguéssim. Crec en les cooperatives, per això hi som. Però hi crec per mor de la gent, una cooperativa pel fet de ser-ho no vol dir que automàticament vagi bé.
Començam per la cooperativa de S’Estrucadora. Conta’m el projecte.
Un grup d’amics. Molts som de S’Alqueria Blanca. Poc més o manco tots som de la mateixa edat i venim de família de pagesos. Als pocs dinars que fèiem, sempre acabàvem conversant de pagesos, del fet de no ajuntar-se i que véiem un magatzem a S’Alqueria que en un moment donat havia estat pioner i que en tancar va parèixer que s’apagava el llum. Amb la bulla del preu de la garrova i un pic més ser al lloc oportú en el moment oportú idò vam trobar que ho podríem fer nosaltres mateixos. A partir d’aquí? Supòs que ens hem envalentonat i hem comprat garrova a altra gent quan no era la idea inicial. Però de moment continuam i l’experiència és bona.
Entenc que el que feis és trossejar la vostra garrova i per una part veneu la popa i per altre el garroví, el pinyol per explicar-ho si hi ha algú que no ho coneix.
Exactament. Tots poc més o manco tenim un volum significatiu de garrova i sobretot tots tenim animals. Per una banda, del garroví se’n va a la indústria de l’alimentació i per l’altre ens quedam amb la popa. Si no trobam comprador per aquesta popa, els nostres animals se la mengen. Tenim clar que no som trossejadors de garrova sinó productors. Que si podem la revaloritzam, com feim amb PEM. No volem convertir-nos en intermediaris, sinó beneficiar al màxim als primers de la cadena. En grup i amb volums ja importants és l’única manera de poder dir alguna cosa, d’estar dins. Ara amb PEM estam a la llonja on es marquen els preus dels mèns. Abans només podíem anar al bar a queixar-mos.
Per tant, tu sobretot fas mèns, garrova, ametlla, cereal, i si no vaig errat l’estiu passat vares provar de fer domàtiga de ramellet. Com així aquesta incursió en l’hortalissa?
A foravila, o almanco com jo concep la meva explotació, tot ha de formar part d’un cercle tancat: si sembr garrovers, vendré les garroves si el preu és bo. Si no, puc donar-les a les ovelles. Per tenir ovelles necessit cereal per alimentar-les. Com que vendre cereal directament no és rendible, aprofit per criar anyells sense costos extres. Per fer-ho rendible, jo necessitava un treballador tot l’any. Per tenir feina tot l’any vam introduir les tomàtigues, que encaixaven amb el cicle de sembra i collita i si es fa malbé o no es ven, anirà a les ovelles. Això permetent que la finca continuï funcionant fins i tot si hi ha una urgència o simplement si jo he d’estar amb els meus fills un dia, per exemple. Supòs que un temps es feia tot en família i ara així. Tota aquesta moda de la circularitat?, idò a l’agricultura fa temps que està inventat. Només l’hem de practicar.
Ton pare està content que haguis agafat el relleu?
Crec que quan vaig fer la passa va ser un disgust per ell. Ara, és un dels homes orgullosos del meu poble. Ja no només de veure les finques cuidades, sinó de veure que hi podem viure.
No sé quina edat tenen els teus fills. Però veus que tenguin interès? Et preocupa tot el tema del relleu a tu? Sé que encara ets molt jove, eh! Però els arbres i les inversions són a futur volguem o no…
Han de seguir el seu propi camí. Fan el mateix que feia jo: venen a ajudar tan poc com poden. Només quan és obligatori. Cadascú ha de fer el que vulgui. Per descomptat, els vull mostrar el que faig. Jo mateix, de jove, mai vaig demostrar un interès. No vaig demanar mai que m’ensenyassin a empeltar. Amb 10 o 13 anys no pots esperar que tenguin un interès d’agafar cap testimoni d’un home que duu fang a les sabates i arriba tard a casa. Ja hi seran a temps.
Què t’aporta ser soci d’APAEMA?
No m’hi he implicat molt massa. Possiblement estic a APAEMA perquè conec persones com en Nofre i tenc interès en estar en el mateix grup que ells. Quan vaig començar vaig tenir la sensació que just per l’empenta i les ganes, i sobretot el convenciment que hi ha allà, valia la pena formar-ne part.
