L’entrevista amb en Jordi Ortiz la fem en el millor lloc possible, a la terrassa de ca seva, a pocs metres de la plantació de cinc-cents seixanta melicotoners, d’onze varietats diferents, que té plantats al foravila de Manacor. Una mica més enllà hi ha el viver de garrovers amb el qual va començar el seu projecte, una aposta solvent que li va donar la primera empenta per passar a desenvolupar el cultiu en extensiu. La seva és una història que pot ajudar i inspirar tota persona que vulgui apostar per la pagesia, una iniciativa ben pensada i en creixement. En el moment de mantenir aquesta conversa, en Jordi acaba de tancar el primer estiu en el qual ha pogut fer venda directa i ja pensa a fer un bot important en el volum de producció de cara a la temporada que ve. Tot això, essent pagès a temps parcial.
Què hi havia en aquesta finca abans que hi hagués tots aquests melicotoners?
S’hi feia cereal, però poc. Totes les finques que jo duc són finques de la família. D’una banda, on viuen mon pare i ma mare, i aquesta i on tenc l’altra plantació de fruiters, que són de la família de la meva dona. Aquí, abans, s’havia donat a un pagès que té altres finques, i, clar, com que aquests són bocinets petits, acabava que no hi feia res mai. Qualque any hi posava herba i feia quatre bales. A l’altra finca, que encara és més petita, encara hi feia menys.
Com prens la decisió de posar-te de bon de veres a fer de pagès?
Té a veure amb un canvi profund de manera de viure. Quan tenia 20 i busques d’anys, m’agradava molt l’esport, anava a córrer cada dia, feia bicicleta, em preparava semiprofessionalment, estava molt implicat en el món del trail. En aquell moment feia feina al CBPAE, tenia parella, però no hi havia al·lots, ni responsabilitats, just la feina i un poc la casa. Feia feina al matí, dinava i el capvespre esport, els caps de setmana esport… i així durant bastants anys.
Arran de la pandèmia tot s’aturà, era el moment que jo estava molt en forma, havia de ser el meu any de competició. Tot allò que feia de cop no ho podia fer. I tant d’esforç, per què? Em va canviar una mica la mentalitat.
I, després de la pandèmia, a través de visites del CBPAE, recordaré sempre una visita a la finca d’un home major, a prop de Felanitx. Va ser determinant.
Li vaig fer les preguntes típiques que demanava quan feia inspeccions. “Aquesta vinya la llaurau?”, li vaig demanar. I em va començar a dir que sí, i que quan era petit la llaurava amb la bístia, i que eren set o vuit solcs entre cep i cep. A partir d’aquí, es va començar a queixar, “perquè el jovent d’avui en dia, no van de feina, només van a córrer cada dia”. Jo, callat, li deia sí. Després em va dir que venia del banc, que estava cremat… però es va esplaiar amb jo. Però això em va fer un clic.
Me’n vaig anar d’allà i, més tard, sopant amb la dona, li vaig explicar el que m’havia dit aquell home. I jo no havia dit res, però realment pensava que tenia tota la raó. Els meus pares viuen a foravila i cada setmana que em demanaven de fer feina a la finca jo els contestava que havia d’anar a córrer, o que tenia entrenament. És un exemple de com va passant el temps i veus que les finques van a manco.
A partir d’aquella feta, vaig demanar-me, quant temps feia que no feia feina a foravila. En aquell moment vaig sentir aquesta responsabilitat, estava molt bé fer esport, però el que hem de fer és cuidar el que, per sort, tenim, i que hi ha gent que no té.
Llavors, li vaig començar a fer voltes, vaig decidir intentar-ho. Vaig començar a fer feina a la finca de mon pare i ma mare amb la idea de demostrar-me que podia assumir un compromís amb allò, arreglar dues voreres, agafar una motoserra, una desbrossadora, el cultivador, però només era això, encara no tenia aquest projecte.
Mirant aquests arbres, queda clar que des de llavors has fet passes més i més ambicioses.
Quan ja va fer mig any, va sortir una subvenció de jove agricultor, era el moment. El meu pla era no deixar la feina al CBPAE i fer-me pagès a temps parcial, que demana mitja UTA i no has de ser autònom.
Ja havia estudiat el Grau d’Agroalimentària a la UIB. Em va agradar molt l’assignatura de viverística, de fet, el TFG el vaig fer provant uns experiments amb petúnies i talletes, ja era cosa de cossiols, de fer créixer plantes… I, en el viatge de grau, vam anar a Portugal i vaig veure uns vivers grossos, això també em va cridar molt l’atenció. Una altra assignatura m’agradava molt era la de cultius llenyosos que l’impartia en Miquel Capllonch, que en aquell moment era el tècnic de referència de fruiters a Mallorca. Se li veia que havia tocat el camp, que era professional d’això.
Mentre, fent feina al CBPAE, visitava tota mena de cultius, veia que si tirava pels cereals necessitava molta maquinària, molts terrenys. No m’agradava, no tenia ni terreny ni maquinària, així que ho vaig descartar. L’hortalissa tampoc em cridava l’atenció.
També vaig veure que un jove de Felanitx ja feia cosa amb viver de garrova i era el moment en què la garrova havia pujat de preu.
Amb tot allò al cap, vaig fer un pla empresarial per muntar un viver de garrovers que fos viable. Amb el tema d’arbres veia que seria un cultiu més extensiu i necessitaria un tractoret i un poc de maquinària, que no tindria ingressos fins al cap de quatre o cinc anys, per això vaig decidir començar pel viver.
La subvenció del jove agricultor la vaig demanar abans de l’estiu del 2021, però en el mateix moment ja vaig encomanar el viver. Són 375 metres quadrats d’estructura metàl·lica plana amb malla. Si tenia la subvenció, perfecte, però si no, allò podria anar bé per si sol. Vaig fer una despesa inicial d’uns deu mil euros. Per sort, em van aprovar l’ajuda i aquell mateix any, cap a Nadal, ja tenia el viver muntat.
Vaig fer la primera sembra, la família em va ajudar molt, allò estava buit i s’havia d’omplir per produir. El primer any em donaren la primera part de l’ajuda, tretze mil euros, així que, com aquell que diu, ja empatàvem.
Vaig tenir la sort de què el 2022 va ser quan la garrova anava a dos euros i busques, i la tardor del 22 ja tenia arbres per vendre. Tot el que tenia ho vaig vendre. Em va donar coratge, si aquell any n’havia plantat mil, el següent en vaig plantar dos mil, això em va anar molt bé per començar.
Mentre, ja pensant en fer alguna en extensiu, vaig comprar un tractor de segona ma amb un cultivador i una desbrossadora. Vaig tornar a invertir una mica, però com que ja tenia ingressos, anava fent.
I, amb Andreu Vila, tècnic de l’ADV d’APAEMA, un dia ens vam asseure aquí mateix, a la finca encara no hi havia res plantat. Devia ser a final del 22, principis del 23. Vaig explicar-li que em feia ganes sembrar fruiters, alguna cosa que m’agradés molt, i el melicotó és una fruita que m’agrada, i l’albercoc, també. Sempre que intent aconsellar algú li dic que ha de fer alguna cosa que li agradi. Jo, amb un bon melicotó, és que pas molt de gust. Has de fer alguna cosa que t’enamori, perquè així ho podràs valorar tu, per vendre-ho, primer has d’estar-ne convençut.
N’Andreu em va dir que l’albercoc no té una producció tan estable, el melicotoner és més difícil, tècnicament, però que amb les ganes i els coneixements que jo tenia, ho podria dur. A més, ja em va xerrar d’APAEMA, que podríem estar dins l’ADV, que m’ajudarien. I em va ajudar en la selecció de varietats.
Aquí hi ha 560 arbres, per tenir la producció esglaonada, perquè és més fàcil tant la feina com després la venda. Són 11 varietats, hi ha uns 50 arbres de cada una i així la producció va des de juny fins a agost o principi de setembre.
Parlem de la tria de varietats. Per què són les que són? Quina facilitat o dificultat suposa aconseguir-les?
D’entrada, hi ha un problema amb la viverística a Mallorca. Els planters d’hortalissa ja els duen de fora perquè aquí hi ha algun petit productor, però per a les plantacions grosses no és suficient. I amb els arbres, quan feia una primera aproximació a vivers de fora i demanava cinquanta arbres de cada varietat, cinc-cents arbres en total, ni me feien cas. Veuen que ets molt petit, o pensen que això és un viver encobert, que després tu reproduiràs il·legalment aquestes varietats, perquè n’hi ha que tenen royalties… ni em contestaven.
Si vas als vivers d’aquí, t’has d’adaptar a les varietats que tenen, que són varietats molt antigues, que tradicionalment han funcionat, n’hi ha de locals i n’hi ha de tradicionals, però no estan millorades, no estan actualitzades; n’hi ha de millors en el mercat actualment.
Havent-me trobat això, de les 11 varietats que hi ha, n’hi ha 5 que són d’un viver mallorquí, algunes tenen problemes perquè els falten hores fred, no endevinen el moment de recol·lecció, i la bibliografia antiga que en parla està desfasada, no s’ha fet un seguiment del moment de maduració, de les necessitats reals d’hores de fred. Amb la Royal Glory he tengut molts problemes, precisament segur que li falten hores de fred. La Cacerin i la Romea, que també són varietats tradicionals, sí que han funcionat. Els primers anys va fer menys fred i els va costar partir, però enguany n’ha fet una mica més i han anat bastant bé i la fruita m’agrada.
Amb la que sí hem endevinat totalment és amb la varietat Sineus, l’única que tenc de varietat local. N’estic enamorat, per jo és la més bona de gust.
Potser una varietat s’adapta millor a la situació climàtica, però no dona el millor fruit. T’ho has trobat?
Sí, m’hi he trobat. De les primerenques, hi ha varietats que tenen molta producció, que fan molta via a créixer, però potser de gust no són tan bones com, per exemple, la Sineus, que madura a final d’agost.
Així i tot, també són molt bons fruits, amb l’avantatge que és producte de quilòmetre 0, que puc collir molt més madur que el que et pugui arribar de la Península. Això implica que una mateixa varietat que jo tingui aquí la puc collir dos dies més tard que una que ve de fora, i és nota molt.
M’estàs parlant de conèixer el producte, de distingir estats de maduració per procedència o d’identificar la varietat a l’hora de triar. Quin nivell de coneixement penses que en tenim les persones que compram? Tenim el criteri afinat o simplement compram melicotons i ja ho veurem?
El mercat és imprevisible; per gustos, colors. Una varietat que trob massa dolça hi ha gent que em diu que és la millor. O melicotons que jo trob en el punt, que tenen aquell punt àcid, per altres són verds. Això ho he experimentat enguany, perquè és el primer que he pogut deixar tastar i fer venda directa. M’he trobat que una mateixa varietat collida el mateix dia generava reaccions molt diferents.
Dius que t’has estrenat en la venda directa. En quin punt es troba el teu projecte?
El viver em va donar molta força per començar, ara el preu de la garrova ha baixat molt, la gent no està tan animada a plantar garrovers, i les línies d’ajuda per plantar-los et demanen plantar empeltat, i això ja ho dificulta. M’ha baixat l’activitat al viver i ja no és tan atractiu per jo.
Quant als melicotoners, he tingut el contratemps que a final de març va venir una ventada molt forta, de nord, que duia un poc de sal. Em va cremar molt, havíem de fer uns tres mil quilos i n’he collit tres-cents. La davallada d’ingressos ha estat important.
Així i tot, estic en el moment en què aquests arbres ja estan per produir. Han crescut molt.
És cert que quan vaig ser conscient del mal que m’havia fet aquella ventada vaig estar tres setmanes que ni em passejava per la plantació perquè mentalment va ser dur. Però entre la meva dona i n’Andreu Vila em varen animar. Em digueren que era el primer any que tocava collir de bon de veres, però que havia tocat la realitat de la pagesia, era la primera galtada i me l’havia enduta al principi, quan volia collir tres mil quilos i no deu mil com vull fer d’aquí a dos anys. Ara, toca que els arbres estiguin bé i de tot n’aprendrem.
Ara, l’any que ve, esper collir cinc mil quilos i que això ja sigui una font d’ingressos important.
Has tastat la realitat de la pagesia essent pagès a temps parcial. Quines conclusions en treus de trobar-te en aquesta situació?
Jo no he deixat de fer feina de tècnic i tenc uns ingressos segurs, d’una altra banda. Això és un avantatge en aquestes situacions, però també un inconvenient quan et compares amb altres explotacions, perquè el pagès que només fa de pagès té molt més temps que jo.
Al final és això, faig 40 hores a la setmana per a un altre i hi he de sumar les meves de pagès. He de fer 60 hores la setmana, o més.
Ho faig de gust, pensant que és una situació temporal i que ara toca remar, però clar, jo no vull que sigui així eternament.
Tu vens d’una formació universitària i, a la vegada, has vist moltes finques en el teu dia a dia laboral. Partires amb un bon coneixement de partida alhora que acumulaves l’experiència d’altres.
Fer feina al CBPAE em va donar una visió molt ampla. Record que un any vaig fer unes 350 visites. Això et dona un coneixement i una visió brutal, tu ja veus a qui li funciona i a qui no, el que t’agrada, el que no, com ho faries… Vaig agafar molta experiència i partia amb avantatge. Em consider un privilegiat.
A la vegada, no som gens gelós del coneixement que he acumulat, fent feina a APAEMA sempre el compartesc amb tothom a qui assessor. Sempre els dic que venguin a veure com ho faig si els ha de ser útil.
Veient tot el que veus, quin retrat em faries una diagnosi del cultiu de fruiters a Mallorca?
Jo convidaria a tothom que en tingui ganes a què s’hi llanci, perquè en el mercat falta molta fruita bona, fruita ecològica. Vas a les botigues, als mercats ecològics, i veus molta la fruita duta de fora, o que té un calibre petit. Falten professionals de fruita ecològica a Mallorca.
Ara, com a tècnic de fruiters d’APAEMA, si algú em demana, l’anim a plantar melicotons, albercocs, nectarines… no els veig com una competència, tot el contrari. Hi ha molt de marge. Com més serem, millor.
Així i tot, vivim problemes importants, com la manca d’hores de fred accentuada pel canvi climàtic, o la davallada de la capa freàtica. Quines solucions hi ha davant aquests problemes?
La manca d’hores de fred és un tema varietal. Es tracta de fer un estudi molt bo de quines ho suporten millor, però com que de vegades ens manca experiència, no te’n queda d’altra que funcionar per prova i error.
En hortalissa això és menys greu, perquè cada any plantes. Aquí no, aquesta plantació m’hauria de durar mínim entre quinze i vint anys. Però també tenc clar que aquella part de la plantació que ocupa una varietat que no m’ha funcionat, si l’any que ve no funciona, no hi he de destinar ni més temps ni més doblers. Dins el poc àgil que és el cultiu de fruiters, s’han de prendre decisions relativament aviat.
Veient el que veus anant de finca en finca, quins fruiters diries que s’extingiran a Mallorca?
Per exemple, la cirera és complicada. En Toni Calafell, a Estellencs, sí que hi fa molta feina, però és difícil.
I fruita de pinyol, poma i pera, necessiten més fred que el que tenim. Aquí sí que hauríem d’anar a cercar varietats locals que puguin funcionar en aquestes condicions, o fer feina a zones del Pla de Mallorca -Vilafranca, Montuïri, o el Pla de Sant Joan- zones molt fredes, i en les que s’haurien d’identificar redols favorables. Així i tot, d’entrada, per la pomera queden moltes zones i varietats descartades.
I a l’inrevés, la situació actual és una finestra d’oportunitat per algun fruiter?
La figuera, per exemple, encara que té la dificultat que el maneig després de la collita i la venda és complexa perquè és una fruita fluixa. Però bé, si fas una fruita bona, sempre trobaràs qualcú que li agradi.
Estem molt acostumats als albercocs primerencs, perquè són els que tenen menys problemes de mosca, però si tu aconsegueixes tenir albercocs tot l’estiu, els tindrà venuts tots i a bon preu.
Quina complexitat té el maneig en ecològic dels fruiters?
Senzill no és, perquè si no n’hi hauria més. O tens els coneixements, o et deixes assessorar.
Cada cosa té les seves particularitats. Amb l’ecològic tens l’avantatge que tot va un poc més lent. En convencional, sobretot de fertilitat nitrogenada, van més forts, tenen més creixements i tenen més problemes, sobretot de plagues.
Amb l’ecològic, volem que creixin prou aviat, però si es fa de manera controlada, equilibrada, és millor. Jo que he vist les dues coses, tant ecològic com convencional, amb l’ecològic, segons quines coses, inclús et diria que són més fàcils.
Pel que fa a mosca, que és un dels principals problemes de la fruita, sobretot per a la fruita no tan primerenca, sí que és molt complicat, però es tracta d’estar-hi damunt. Avui en dia hi ha més eines en ecològic que fa vint anys. En l’àmbit de fertilitzants, n’hi ha molts, poden ser més cars, però s’assumeix.
Una plaga, per exemple, que jo no havia tingut en compte, que ni m’havia plantejat, són els caragols i caragolins. Poden fer molt de mal i en ecològic tens molt poques eines o molt cares per aturar-los.
Sigui com sigui, jo tenia clar que si cultivava fruiters ho faria en ecològic. A més, nosaltres vivim aquí, i ja ho veus, la taula on mengem està a cinc metres d’un arbre. Jo no vull estar esquitxant, al final, alguna cosa t’arriba.
Faig així la feina pensant en la resta i també amb la meva família, no vull que estiguin en contacte amb això. Sempre ho he tengut molt clar.
Com definiries la teva relació amb APAEMA i quin paper penses que juga socialment?
APAEMA m’ha permès continuar estant en contacte amb la pagesia i fer una feina amb la qual pas més gust que quan feia feina en el CBPAE. Des del CBPAE, es fa molt bona feina i necessària, però suposa anar a revisar que els pagesos ho facin bé, que ho tinguin tot en ordre, revisar molta paperassa, paperassa que jo, en aquell moment, ja veia que arribaria un punt en el qual no estaria còmode, perquè tot s’ha burocratitzat massa, són moltes traves. Ara, per exemple, no estaria d’acord a demanar una incidència per a un pagès perquè li falta un paper que resulta ser un doi. Per això vaig demanar una excedència i vaig anar a fer feina als vivers Llabrés i, després, a APAEMA. Això em va donar aquest retorn a la pagesia. Com a tècnic de fruiters he passat a ser l’assessor, el que va ajudar, i no a inspeccionar. És més agraït, més reconfortant.
A part, em va estirar molt l’equip humà d’APAEMA, en aquell moment sortia en Miquel Serra, però hi havia en Andreu Adrover, que el coneixia un poc de Sa Teulera, i n’Andreu Vila, que per jo era, i és, un referent com a tècnic de fructicultura, que ja m’havia ajudat a plantar això prèviament, ja teníem una relació. Vaig veure que era una oportunitat personal per continuar aprenent molt, perquè si estic al costat d’en Andreu Vila així serà.
I, com entitat, APAEMA és una referència en agricultura ecològica en l’àmbit balear, és claríssim, però també a escala espanyola.
