Joan Adrover, Eco Sa Teulera: “La vida és un joc i jo jug a ser pagès”

30 · juny · 2023

D’ençà que vàrem començar a entrevistar socis de l’entitat, teníem ganes de parlar amb ell. En Joan Adrover és un dels pioners de l’agricultura eco a ca nostra. Ha servit d’inspiració i far per a molta gent que ha volgut començar un projecte. Ara potser ho tenim normalitzat, però Eco Sa Teulera mantén l’esperit biocultural de produir tota classe de cultius, amb l’ajuda de la ramaderia, i per si no fos prou, té una presència molt rellevant al mercat. Tot sense renunciar a la seva filosofia. En Joan parla amb un to de veu tan tranquil que és capaç de condensar molta informació en poc temps sense afeixugar. Té cura de com formula les frases i sovint les corregeix. Per exemple, diu “mai he volgut…” o bé, “sempre he procurat…”. El canvi comença en un mateix i és en els petits detalls on es fa evident. Hem parlat amb ell i aquí podeu llegir-ne un resum de tot el que ens va dir.


Sa Teulera és un dels primers projectes d’agricultura ecològica a Mallorca. Vàreu començar l’any 1989. Però tu ja venies de família de pagesos, no?

Som net, renet, etc. de pagesos. És una coseta que duc dins la sang. Jo sempre he dit que em jubilaré prest. Ara n’he fet seixanta i la gent em diu que encara estic fent feina. Però no veuen que ja estic en el procés de jubilar-me. Que vol dir no cuidar-me dels maldecaps de vendre ni altres trulls que no em satisfan. Ara, no m’aturaré de fer el que a mi m’agrada, que és l’hort. Estic en aquest procés, fer petits ajustos i deixar anar certes cosetes.

Per què vares decidir partir de l’explotació familiar convencional?

Realment va ser per un seguit de seqüències. Jo tenia bastants de problemes digestius. Sempre tenia mal de panxa i poca energia. I només menjava carn, era un carnívor nat. Però la meva dona, quan ens vam casar, cuinava la verdura d’una manera molt diferent i jo vaig anar llegint coses sobre el vegetarianisme. Se’m va ocórrer fer una quaresma de no menjar gens de carn. Pensava que duraria dos dies. La meva sorpresa va ser tan grossa que no només es varen acabar els problemes digestius, sinó que energèticament em sentia molt més vital. Arran d’això vaig decidir no menjar més carn i aquí se’m va crear un altre problema.

Quin?

Deix de menjar carn, però no vull consumir el que estam produint, perquè en aquell moment era el boom de productes fitosanitaris sistèmics: enverinàvem la planta per matar els insectes. A més, nosaltres en aquell moment vàrem contractar un tècnic israelita i, aquest tipo, en veure un insecte, ja començava amb tractaments per amunt i per avall. Jo feia els tractaments, i un pic em vaig intoxicar. Vaig haver d’anar per l’hospital. Tot això va fer qüestionar-me les coses. I ho vaig tenir clar: volia tornar a ser com el meu padrí, passar gust de fer feina i fer les coses bé. Vaig deixar l’explotació familiar per muntar el meu projecte. Mon pare va fer partions de tot quan no tenia necessitat i em va ajudar. I ja, en cos i ànima al projecte de la finca ecològica de Sa Teulera.

No sé quines foren aquestes lectures sobre vegetarianisme, però la vostra generació parla sovint de la Revista Integral. Quina importància creus que va tenir?

Bestial. Perquè la Revista Integral, era una revista amb molta informació, però al mateix temps sempre et donava pautes pràctiques. Ho podies fer tu. Des de iogurt, a eines, tractaments ecològics, i tot el que et puguis imaginar. Hosti!, ara m’has fet recordar una coseta ben guapa… Supòs que aquesta revista i el meu padrí són dues peces importants. El meu padrí perquè ha estat el meu referent a foravila, d’allò de viure el moment present, fer les coses bé i gaudir-ne. I la Revista integral, perquè un poquet m’ensenyà a no creure’m tot el que em deien. 

Com van ser els inicis?

Durillos, sí… És a dir, la nostra feina en un principi era, exagerant un poc, divulgar l’agricultura ecològica més que produir. Vàrem començar a fer el mercat de Santa Maria i ens deien: “però i tot és ecològic!” o “quina diferència hi ha?”. Era dur. Avui tothom sap que és l’agricultura ecològica. La gent, llavors, es pensava que era la que feien tots els pagesos. Si anaven al mercat i compraven a un pagès ja havien complit. Van ser uns inicis durs… guapos, però durs.

En altres entrevistes a pioners de l’agricultura eco a ca nostra m’han parlat que vos tractaven una mica com a hippies. Com s’ho va prendre el teu entorn?

Al principi, quan parlava amb la gent que em mostraven els seus dubtes, no aturava de dir-los: “només he de menester temps. Donau-me temps. I el temps dirà”. De fet, abans no teníem la casa aquí i jo venia amb bicicleta cada dia. En un punt vaig pensar: “m’atur, m’atur d’anar dissabtes i diumenges a veure els companys”. I vaig com aïllar-me un poquet, perquè pensava: “jo ara no vos puc demostrar res, què vos he d’anar a contar? Necessit que el temps em llevi o em torni la raó”.

Al final te l’ha donada.

Mon pare encara quan ve qualque dia aquí et diu, “Ai!, si esquitxassis això”. No acaba de veure-ho molt clar. És a dir, està super orgullós que jo hagi fet això i que hi hagi pogut viure, però no entén del tot el perquè. 

Amb la teva família, la relació no es va veure afectada? Perquè ells encara són productors convencionals, i en una escala important. No tenc la sensació que siguis una persona que intenti imposar les seves idees, tampoc.

Gens ni mica. Tenim una relació fantàstica i ens ajudam molt. Compartim maquinària, per exemple. I sense el suport de mon pare al principi no hauria pogut comprar la finca. Els meus germans són els qui duen Terracor. I no compartim el concepte d’empresa, no tenen aquest convenciment, però són bellíssimes persones. Vulguis o no, això és una filosofia d’anar cap a dins i no cap a fora.

Com és això?

Per exemple, tot això de les entrevistes en faig molt poques, perquè al final pens que jo no som res. No necessit el reconeixement de ningú. Necessit la satisfacció personal del meu dia a dia de feina. La gent m’han jutjat, criticat i crucificat tant que ha arribat un momentet que quan em diuen una cosa guapa dic: “sí, això és una part de la meva realitat, però no és tot”. I quan em diuen una cosa lletja, dic: “sí, és una part, però no som jo”. M’he equivocat i em continuaré equivocant. És un procés. Però quan tu tens enfocada la teva intenció, no hi ha res que et faci dubtar. I tenc molt clara quina és la meva intenció.

Vàreu començar amb l’hortalissa i més tard introduiríeu els animals. Per què?

L’hort era el que havia mamat i el que coneixia. Al final, per molt de canvis en les maneres de fer feina, em sabia anticipar, els problemes els veia abans que em passassin. En pocs anys ja teníem una mancança molt grossa de fems. Van començar a llevar granges de vaques i vaig pensar “arribarà un punt que tendrem problemes”. Llavors, el meu fill, que volia ser pagès sí o sí, ja començava a voler fer feina aquí. L’hort no l’ha estirat mai, en canvi el tema dels animals sí, i amb ell vàrem començar amb dues vedelletes. Els porcs ja els teníem perquè ell volia fer matances. Anava a l’escola i ja engreixava els porcs, amb la condició que jo no en volia saber res ni dissabtes ni diumenges. Ara gairebé estam en 50 o 60 porcs, i té 14 o 15 vaques. Ell conra 300 quarterades i jo unes 16. És una simbiosi perfecta.

Fa poc hem fet un viatge formatiu a França per conèixer experiències col·lectives. Allà és molt habitual que projectes que fan cereal, fan el seu propi pa. Vosaltres vos hi vàreu posar prest, també.

El pa el vàrem començar a fer al segon o tercer any de fer feina aquí. Els porcs al cinquè any i les vaques al setè, aproximadament.

Va ser premeditat?

Això del fon és una d’aquestes històries que la vida t’hi convida. Nosaltres vàrem començar a vendre els dissabtes a la finca, tot el dia. A la gent que venia la convidàvem a fer una volta i fèiem una explicació de tot això. Llavors no hi havia les xarxes que tenim ara, però la gent venia. Clar, nosaltres quedàvem a dinar aquí i teníem al costat de la casa un forn d’aquests antics. A la meva dona se li va ocórrer fer unes esclafades, que és un pa molt baixet, ja que enceníem el forn (fèiem un pa per a la setmana). I la gent va començar a demanar si no veníem pa. I la meva dona s’hi va posar. El fèiem aquí defora, les cases encara ni tenien les teulades arreglades… Curiosament, els primers anys el forn era més rendible que l’hortalissa. Abans de tenir el forn vaig haver de fer altres feines a l’estiu.

En el teu cas el relleu generacional de la finca està assegurat. Com ha estat?

És curiós, perquè el meu somni quan vaig muntar aquesta història era, entre cometes, el que feia dubtar la gent. A ca nostra ningú estava tranquil, els meus companys pensaven que havia perdut el cap. El meu somni era que la meva família pogués viure d’això. Avui dia, aquest somni és més que una realitat, perquè no només hi viuen, sinó que també tenen el seu propi espai de treball. La meva dona va morir fa vint anys, però el forn va ser el seu lloc. I amb els fills et puc dir que no ho he fet molt conscientment, però en el moment que es varen posar a fer feina, els vaig dir “això és el teu negoci, va teu”. No he manejat mai els seus doblers. Som aquí, som al seu costat i els ajudaré en tot el que els hagi d’ajudar… però són autònoms. Al meu fill, el primer tractor li vaig comprar jo, evidentment, però el segon ja no, ja se’l va comprar ell.

Clar, vist des de fora, Eco de Sa Teulera és una empresa molt potent. A més, feis de tot. Un menja un bocí de coca i manco la sal tot és fet vostre: la farina, l’oli, la verdura, l’hortalissa, formatge o embotits. Això no t’ha generat contradiccions amb el teu desig de canviar a un model de producció més petit?

No, en absolut. T’he dit que ara manejava devers 16 quarterades. Abans en manejava 60 i devers 30 homes fent feina, dels que jo era responsable. Per a mi Sa Teulera no és gros, he decrescut bastant. Sempre he adaptat la meva producció a la capacitat de venda que tenc, i això és molt difícil. De fet, és una de les coses més importants. A més, som tres empreses completament separades, legalment i tot. No es veu de fora això, però no som ni molt manco una gran empresa que es vol menjar el mercat eco, som tres empreses que s’ajuden. Cada una per separat no és tan grossa. A la pràctica estam molt interconnectats, però cadascú duu el seu negoci, té total independència i s’organitza la feina com vol. Jo ara estic en un punt de decréixer. Enguany, per exemple, he sembrat una mica manco i continuaré així. De fora no es notarà, segurament.

Cap on va el futur de Sa Teulera? Ara ja veneu un parell de dies a la setmana a la finca, però teniu una tenda a Manacor i una a Palma. 

Mantenir i consolidar-nos. Jo he tengut clar des del primer dia que vull arribar directament al consumidor final. En aquests anys hem anat fent clients no només compromesos amb l’agricultura ecològica, sinó directament amb Sa Teulera. I és ver que abastim algunes tendes i que a l’estiu venem a alguns hotels. Però no és l’objectiu. És a aquesta gent compromesa a qui vull arribar, i amb qui ajustaré la meva producció. Si sobra res ja ho miraré de vendre per altres bandes. En moments difícils va ser aquesta gent i el seu agraïment el que em va aguantar. Després d’aquests anys encara hi ha il·lusió en aquest projecte. 

I pel que fa a la producció, encara tens qualque repte?

Crec que hem millorat molt amb l’estabilitat de l’oferta de producte. Un repte de jubilació és tenir pastanagó tot l’any. Produir manco a l’estiu que és quan fa més mal fer feina i manco es ven.

Crec que en certs moments i, fins avui, t’han considerat un referent dins l’agricultura ecològica. Com et dus amb aquest fet?

No ho he cercat mai. Ni forma part de la meva missió. De fet, quan venen a fer cursos o a veure coses tècniques, n’Andreu Adrover, el nostre tècnic de camp, en sap més i els podrà explicar millor les coses. Jo només vull ser un repartidor de salut. Aquest és el meu focus. 

Com que sou una de les finques amb més volum de producció d’hortalissa ecològica et volia demanar quin paper hi tenen els excedents.

Amb el temps la nostra planificació s’ha anat ajustant molt per no tenir massa sobrant. Les faltes ja no les veig perquè també hi ha més gent produint. A l’estiu és quan més passa, no? Tots sembram més o manco el mateix al mateix temps. Hi ha pics i valls de producte. És qüestió de saber-se avançar i llegir una mica com anirà. També feim cultius amb més volum, com la tomàtiga, perquè ja sabem que en farem conserva. Els animals són una part fonamental també per gestionar excedents. I també hem venut producte com a convencional si el preu era convenient. Per què? Idò perquè així també repartim salut. Si tens el focus clar, el camí és evident.

Tema de preus, m’has comentat que veus que és un tret d’identitat de Sa Teulera.

Tenim els nostres preus, pràcticament els mateixos durant tot l’any. No vull saber, ni ho he de menester, o a quant venen els altres. Els preus de Sa Teulera no van en consonància a fer un negoci, van en consonància a cobrir unes despeses i a poder viure d’això. De fet, mai he entès per què als preus dels productes alimentaris no es té en compte, de base, el cost de producció.

La comercialització és sempre un maldecap.

El gran problema és que quan un no va sobrat econòmicament i ha de mantenir aquesta història per doblers. La seva visió deixa de ser àmplia i està molt focalitzada en sobreviure… i és quan es cometen més errors.

Què és APAEMA per a tu?

És un refugi de tranquil·litat. Aquest néixer per ajudar… ho pots fer millor o pitjor i equivocar-te o no, però és la direcció i la vocació amb la qual fan feina. Només puc tenir altres sentiments que gratitud i admiració. 

Així com xerres de la feina i de la vida, et not molt en equilibri. No és massa comú. Com ho aconsegueixes?

La sala de Ioga. Aquí baix tenim un espai per a això. És el meu punt de connexió, la meva direcció. I la meva direcció és recollir, cap a dins. Res del que necessit en aquesta vida ho he de trobar a fora. Fa molts d’anys que tenc clar el tema de la mort. La meva il·lusió ara no és acabar aquest projecte, és tenir una bona mort. És l’únic que tenim clar en aquesta vida, no? I per tenir un camí clar has de saber que és important per a tu. A més, pots cuidar el cos, que és el motoret que ens han donat per anar amunt i avall. Estar-hi més connectat i no gastar tanta energia mental. No enfocar-se en la crítica, ni en el judici, ni en el que fan els altres. Aprendre dels errors i canviar. Procurar ser cada dia més bona persona. La resta és secundari. En el fons, la vida és un joc. Jo jug a ser pagès, perquè m’agrada, però no tenc cap ambició per arribar enlloc. El meu somni ja està complit. Fa estona… (fa una pausa)… No té cap secret. És feina. (riu).

Ho podríem deixar aquí. Vols dir res més?

Només dir que les coses que m’han funcionat a mi no vol dir que li funcionin a un altre. Que per ventura els pilars que a mi em sostenen no li serveixen de res. Al final es tracta de crear una simbiosi amb la terra, la planta, tu com a pagès i qui s’ho ha de menjar. I com es fa això? Idò cadascú ho fa com pot.