Carlos Feliu: “Si es considera que faig vi de qualitat és perquè faig agricultura ecològica”

31 · març · 2023

La cerca de la qualitat és una de les seves curolles. Ara elabora allà mateix oli i vi. Fa vint anys que en Carlos Feliu és l’home al capdavant de Can Feliu, a Porreres. Quan va heretar la finca va veure clar que ell no podria mantenir l’activitat si no cercava un valor afegit. Va sembrar nous cultius i va muntar un agroturisme sense renunciar a fer que la finca estigués en producció constant i real. L’objectiu era que els visitants fossin un pilar més del seu projecte, que el triassin per això mateix, per ser una explotació ecològica i biodinàmica. Parlam amb ell un dematí de finals de març que sembla d’hivern, la boira que hi ha és espectacular, però les gallines que pasturen amunt i avall per tot arreu no semblen sorpreses.

Com t’has acabat dedicant a l’agricultura?

Mon pare tenia aquesta finca i per a ell era la nina dels seus ulls. Feia una agricultura que no era sostenible, perquè realment li costava doblers. Clar, la meva infància va ser al voltant d’això, de les 40 vaques que teníem aquí voltant, de segar, de sembrar, dels arbres fruiters. I aquí em va néixer l’interès.

Quan vas agafar relleu de la finca?

Justament vaig estudiar enginyeria agrícola pensant que aquesta era la meva vocació. En acabar, me’n vaig anar dos anys als Estats Units, a Florida, a fer un màster. Vaig tornar cap aquí i em vaig posar a fer feina amb plantes medicinals a una empresa que començava. Me’n vaig encarregar d’arrencar tot el tema del cultiu. I quan vaig tornar, devia ser l’any 94, mon pare ja em va cedir l’explotació i m’encuidava de mantenir-la. Però en aquell temps mon pare em donava cada mes 200.000 pessetes per mantenir la finca, per pagar l’home que teníem, per si s’espanyava res, per comprar una màquina, etc., perquè vegis l’insostenible que era. Mon pare va morir el 2002. I allà vaig agafar ell relleu de veres. És a dir, ja no tenia ningú que em “subvencionàs”. Llavors vaig veure que havíem de trobar un bon sistema que fos sostenible. Ja no et diré rendible, perquè a vegades si ets sostenible, ja va bé… I vàrem començar amb el projecte.

En què consisteix el projecte actualment?

És un projecte-granja. Fa uns anys una granja era un tot el que se cercava era que la família pogués viure. Tenien gallines per fer ous, engreixaven el porc, la vaqueta per fer llet, els fems, l’hortet, etc. De manera que ajuntant-ho tot, les ametlles, les garroves també, idò eren sostenible. El que ens va passar és que avui per ser sostenible a foravila és molt complicat. És a dir, el concepte granja d’un temps ja no funciona. Què vaig pensar? Idò donarem valor afegit a les coses. Això ens va anar bé a nosaltres perquè teníem unes cases de pagès a l’explotació i vàrem poder fer un agroturisme sense renunciar a mantenir l’agricultura com activitat principal. 

Feis oli i vi, principalment. ¿Com vau decidir-vos per aquests cultius?

El turista ve aquí no només per veure Mallorca, a ca nostra ve perquè hi feim agricultura. Vàrem fer un agroturisme genuí. Llavors, vam sembrar vinya. Primer per donar un benestar a l’explotació: ja que venien els turistes, que poguessin trobar una cosa verda a Porreres, donat que les temperatures són extremes i a l’estiu cal aportar una mica de verdor. A partir d’aquí vàrem provar de fer vi, ens va sortir bé i acabarem fent el celler. Després, clar, necessitàvem un equip per fer feina a les vinyes. Però que ens passava?, en acabar de vermar, d’octubre a desembre, no teníem activitat. Si vols tenir un equip bo, no els pots dir: “escolta, ara te’n vas i ja te cridaré”. Has de poder donar una continuïtat. I vàrem pensar sembrar oliveres perquè les olives venen després de la vinya, i devers novembre en acabar l’oliva ja poden començar a podar. Per això vàrem sembrar oliveres.

Feim un parèntesi aquí. Entenc que ton pare feia agricultura convencional. Com així vas fer-te eco i després biodinàmic?

Fer-nos ecològics va ser un procés natural i personal. No m’agrada cap on va el món i ho vaig fer tot d’una sense pensar en què fos més o manco comercial. La biodinàmica va arribar més tard. A la UIB feien un màster d’agricultura ecològica i allà ja es va xerrar de la biodinàmica, però a mi no em va entrar. Vàrem xerrar d’una manera molt superficial en la qual jo em vaig quedar un poc amb l’anècdota de la banya i que aquesta gent està completament fuita del cap. No estava preparat per a aquesta. Però l’any 2007 hi va haver unes conferències a Vilafranca del Penedès que va organitzar en Miguel Torres, de viticultura ecològica, i va venir Marisol Garrido, que era directora tècnica de Demeter. Em va interessar molt el que contava per què tot concordava amb el que nosaltres fèiem, llevat dels preparats, dinamitzacions i certes coses, que eren una cosa nova. Quan va acabar la conferència i a un coffee break la vaig agafar i, pobreta, no la vaig deixar prendre el cafè. Uns anys després ja ens vàrem certificar.

Com vàreu aprendre a fer vi?

Jo mai vaig tenir la intenció de fer vi. Així i tot, era un món que m’interessava molt. Quan vaig tenir el primer raïm, com que era ecològic el volia vendre a cellers ecològics. Això va ser el 2002, però el 2003 va haver-hi una producció molt grossa i els cellers no podien comprar. Allà vaig entendre que no podia estar a mercè d’això, no volia jugar a aquest joc. Amb un amic d’Estellencs vàrem fer vi de portassa… I hòstia!, el vi ens va sortir collonut. No perquè ho diguéssim nosaltres, sinó perquè experts ho deien. De fet, encara en tenc en Màgnum i crec que és el millor vi que hem fet mai. Vaig pensar que si havíem pogut fer un vi bo, sense coneixements o amb els més elementals i sense tecnologia… Per què aquí teníem les gallines a lloure, saps? Era un vi de garatge, completament sense tecnologia, sense experiència, això sí. Després va sortir el màster d’enologia i viticultura i m’hi vaig apuntar. Però bé, vaig invertir gran part de les meves energies en aprendre tot allò que tenia a veure amb el vi, no era només fer un màster i au.

Posteriorment feres el celler, clar.

El 2004 vaig fer el projecte d’aquí, a l’antiga vaqueria. Si el 2003 vàrem fer nou-cents litres, el 2004 ja foren 9.000. Ostres! I aquí va ser quan vaig pensar que hauríem de fer alguna cosa amb tant de vi. Ens vàrem ficar en aquest embolic, però a vegades t’has de ficar-hi per tirar endavant.

Com s’aconsegueix la qualitat en productes com l’oli o el vi?

Estam en mans de la natura. És a dir, nosaltres intervenim, però el raïm o l’oliva no el feim nosaltres, perquè depèn de l’any, de la humitat, de moltes coses. El que sí que tenc clar és que el celler no genera la qualitat, i la tafona tampoc. Com millor siguin, millor podràs conservar la qualitat, però si la qualitat no et ve de la terra, no la pots generar després. El que he après en aquests 20 anys, i t’ho puc dir amb tota seguretat, és que, per jo ser ecològic és el que m’assegura la qualitat dels productes. La meva qualitat ve d’aplicar l’agricultura ecològica. Si es considera que faig vi de qualitat és perquè faig agricultura ecològica. Perquè aquí dins del celler jo ja no puc intervenir gaire. No tenc els millors recursos tecnològics d’alta gamma, ni tots els humans… Però intent que el que ve de la terra sigui de màxima qualitat. 

La feina comença al camp.

I jo no puc ni vull emprar coses que els cellers convencionals i tradicionals poden emprar per resoldre problemes. Jo no puc tenir problemes. A foravila, a la vinya o a l’olivar, no em puc permetre el luxe de tenir malalties. No puc. Necessit protegir la planta perquè no agafi malaltia, però quan tens la malaltia ja tenim un problema.

Suposo que per això vas decidir fer la teva pròpia tafona, no?

Quan vaig començar vaig tenir problemes, inclús multes per contaminacions perquè les tafones que hi ha, o hi havia, no eren exclusivament ecològiques. Clar, si tu no pots garantir que tot el que passa per allà és ecològic, doncs sempre queda un residu. I, això, com ens passava, feia que no tenguéssim control damunt la tafona. És un procés ràpid, però un procés molt rigorós, és a dir, has de controlar temperatura, la velocitat de molí, el temps de batut, que no s’encalenteixi, mil coses que passen molt aviat. A més, que l’oliva ha d’arribar en les millors condicions possibles. Però, així i tot, pots tenir un protocol molt bo i perdre tota la feina feta a la tafona. Ara ja hem solucionat això. Ha suposat una inversió molt grossa, però és per aconseguir mantenir la qualitat que ens dona la natura si feim les coses com toca. Encara estam aprenent perquè ara fa cinc anys que feim oli, però cada any jo crec que ho feim millor. Ara tenim mitjans i estam adquirint coneixements i experiència.

Quin paper té la ramaderia al vostre projecte?

Tenim vaques, porcs, cavalls, gallines, dos ases… Els animals són per dues coses. Primer, perquè el concepte d’una granja fora els animals no s’entenen. Són imprescindibles. El que ens sobra de l’agricultura se’n van als animals i el que sobra d’ells ho necessitam a l’agricultura, per generar compost, etc. D’altra banda, aquí a l’estiu necessitam tenir la garriga neta, perquè un incendi és un procés destructiu total. Ens costen doblers, els animals, és a dir, és en precari. Però és necessari, i ja està. Forma part de l’equilibri de la finca. D’ells aprofitam el que podem, però aporten i fan la seva feina.

Quins reptes de futur tens a l’explotació? Quines curolles dus?

Bé, l’objectiu és aquesta millora de la qualitat, i el problema que tenim ara, aquí, és el tema energètic. Hi ha dues paraules que són molt importants en l’agricultura ecològica. La biodiversitat que nosaltres intentam mantenir, no només en agricultura sinó en el nostre concepte. I després la sostenibilitat. Per fer les coses sostenibles has de mirar de ser-ho en tot. El cost de l’energia ens fa molt de mal. Tant la tafona, com la refrigeració del raïm mengen molta energia. És una gran despesa. Això bàsicament, anar millorant i anar lluitant.

La darrera pregunta. Què t’aporta ser soci d’APAEMA? 

Una eina molt bona. Perquè aquí estam tots allà mateix, és a dir, tots estam a la mateixa lluita. Jo no veig els altres companys com a competència. Aquí anam tots o una. I jo crec que APAEMA és una manera de tenir un punt d’unió amb tothom, i ja s’ha fet una cosa grossa i potent. Poder associar-te i poder tenir una entitat com APAEMA, és fonamental.