Bernat Ramis: “Si tens cor i estima pels arbres, tendràs criteri per ser un bon podador”

12 · març · 2024

“Tot allà és càlid, amo i finca”, ens diuen. Arribam a Santiani, Campanet, un dia que més aviat és un miracle. Plou. I fins i tot fa allò que en dèiem “dia d’hivern”. El camí fins a les cases passa per bona part d’aquesta finca de muntanya. Hi ha pocs adjectius que facin justícia a la finca, als sembrats entre les clapes del bosc, a les alzines dinosàuriques o a les ovelles que amaguen un me darrere seu. “Estan a un lloc privilegiat elles, però nosaltres també, i en som conscients”, diu en Bernat Ramis; i ho deu dir sempre després de veure la cara d’aquell que puja per primer pic fins allà. Les cases, per les restes que s’han trobat, sempre deuen haver estat allà: talaiots, romans, àrabs. Una frase d’agència immobiliària diria que Santiani està congelat en el temps. Res més lluny de la veritat. Aquí el temps avança incondicionalment. El que no s’ha imposat és la folklorització de l’espai. Aquí hi viu un pagès il·lustrat, entre barrals d’oli novell i llibres arreu, fora la decoració minimalista, blanquinosa, de les possessions de muntanya que han buidat de vida per omplir de turisme. Aquí, l’altre miracle.


Com va arribar aquesta finca a la teva família?

Aquesta finca en un moment donat es va partir. Una part, -on hi havia les cases noves, de devers el 1910- la va comprar el meu padrí patern l’any 32 i l’altra -on som ara- l’any 39. Ho va poder comprar perquè havia migrat a Alemanya a principis de segle i li havia anat bé. Ell era taujà, de Santa Eugènia i quan va tornar va comprar una finqueta allà, que finalment va haver de vendre per poder comprar la part que li faltava d’aquí. El padrí va morir jove, i només tenia una filla: ma mare. Això segurament va precipitar que mon pare i ma mare avançassin les noces i venguessin a estar aquí. 

Com funcionava la finca?

Per mor de la divisió va quedar l’olivar, per una banda, i el conradís per l’altre. També hi havia una font, un safareig molt gros, i per això a les dues bandes tenien hort, de fruiters i d’hortalissa. Vaques, truges, manco ovelles que ara, i feien blat, oli, garroves, ametlles. El meu padrí era comerciant, amb una mica d’arrel jugava, tot i que “Coll” no sol estar entre els devuit o quinze llinatges. I dos dies per setmana feien mercat a Inca, dijous i diumenges. Però clar, això als anys 50 i 60 es va acabar. Encara record que de petit, aquí, hi havia una gran teulada de gent a dinar cada dia. Això mai va ser una casa senyorial, era una casa d’amos propietaris. Antigament sí, era dels senyors, però tenien altres finques i aquesta no era la principal.

Tu t’has criat en aquesta finca, idò? 

Tot i que vaig néixer a Sa Pobla i em van inscriure a Inca, sí, m’he criat aquí. A Inca, perquè, de part de pare eren pagesos inquers de tota la vida, amos, a altres finques llogades. Fins als sis anys i mig no vaig començar l’escola; vaig ser un poc Waldorf. Ma mare havia fet magisteri, però li faltava una assignatura i li agradava el camp; era un esperit lliure. I vàrem estar aquí. A si mateix ella m’ensenyava lletra, que en dèiem, i números; però jo sempre li acabava demanant… pintem un animaló, ma mare! (Reim).

I de petit eres…

Des de petit tenia molt clar que volia ser pagès. Estudiar… no m’agradava estar tancat, no passava gust, i mon pare ho degué veure perquè ho va acceptar. Des dels sis anys, d’això que et demanen, “i tu, que seràs de gran?”, jo no vaig tenir mai problema: “seré pagès”, deia. Mon pare em va insistir que provés de fer l’EGB. Vaig fer el primer any, el vaig aprovar, però me’n vaig renegar. Li vaig dir a mon pare que no m’obligués a seguir. I, llavors, sense dir-m’ho, em va matricular a l’FP Agrària. Mon pare va morir. Jo tenia setze anys. Vàrem llogar quatre anys la finca. Vaig acabar d’estudiar. Vaig fer el servici i abans d’acabar-lo, va acabar el contracte de lloguer i vàrem decidir no prorrogar-lo per dur-ho nosaltres. Durant deu anys, més o manco, del 82 al 92 o 93 vaig viure exclusivament de pagès.

Com van ser aquests anys de pagès? 

Va arribar un moment en què havia de tenir molt per poder viure. Era una roda. Vaig arribar a tenir unes tres-centes ovelles. Allò creixia i creixia. Fins que un any no varen venir ben dades. Llavors vaig començar a anar a podar amb un amo i el seu fill a una finca d’aquí devora. Quan va morir el senyor començàrem a anar a podar a altres finques. A més, en un moment donat em van oferir fer feina a la finca de Biniagual i durant un grapat d’anys hi anava a fer unes hores cada mes. L’any 99, en Llorenç Payeres em van dir que havien de menester qualcú per donar classes de poda. Jo sabia podar, però no sabia si m’aniria bé ensenyar. Aquí el grau superior va acabar tenint una utilitat, perquè sense el títol no sé si hauria tengut aquesta oportunitat. Per tant, des de llavors fins ara he fet poda, assessorament, cursos i empelt. Ara bé, sempre he estat pagès a títol principal, per moltes altres feines que hagi fet.

Quan tu t’hi vares posar, no tenia massa fama ser pagès a Mallorca

S’ha relacionat sempre amb el més terrós, amb els manco vius de la casa. De petit em feien la befa diguent-me: “pagès”. Mira, per anar com els altres sempre hi som a temps. Supòs que el subconscient, de petit, ja em duia a no ser un xotet de cordeta. Una vegada em van dir que era un pagès il·lustrat (riu). Pens que tampoc és que estigui barallat. Sempre he tengut inquietuds i he llegit. La carrera no, perquè no hagués aguantat. Però anar formant-me, sí. De petit món pare em deia que era un “heretge”, perquè era molt poc religiós, i de gran m’he interessat per temes més místics i religiosos precisament.

Quan et vares fer ecològic?

Jo mai havia fet cap desastre. I si no record malament, en un viatge formatiu, n’Aina Calafat (que devia estar al Consell Balear d’Agricultura Ecològica), em va demanar pel maneig que feia. Parlarem una bona estona, i em va dir, “Bernat, tu ja ho fas en ecològic, com així no et certifiques?” i així ho vaig fer. Jo sempre dic que som un pagès lògic, i aquesta és la meva consigna. Tot canvia, res en excés i equilibri.

Tu et sents més pagès que podador? 

Sí.

Així i tot, em permetràs que parlem una estona de Poda? Per què dins la pagesia molts et coneixen per la formació que fas. Qui va ser el teu mestre en la poda? 

Mon pare n’era molt dels arbres, tenia molta manya, i jo era més animaler. Després amb el temps vaig acabar ben interessat i enfilat pels arbres. I en Joan Rallo, va ser molt important per mi, vaig aprendre molt d’arboricultura amb ell. Era bon mestre. En aquell temps començàrem a aplicar models de formació que ara ja, entre cometes, queden obsolets i tot. Però el vas, per exemple, va ser un canvi gran, abans tot eren formes lliures pel que fa al creixement dels arbres. I les paraules que en son testimoni: exsecallar, és a dir, llevar allò sec o esveiar que deien a qualque lloc, que no és més que llevar lo vell.

Hi ha una sèrie de noms que vos sent dir a molts pagesos amb anys d’experiència. Com així aquella generació vos va deixar tanta empremta?

Li podríem dir la generació del SEA, del Servei d’Extensió Agrària. Allò era un servei i no ara, que tenim enginyers davall les pedres. Llavors anaves allà amb un problema, o amb un “bon poblema” que dèiem (reim) i et donaven una solució. En Joan Rallo amb arboricultura, en Biel Serra també i amb pastura segurament, en Miquel Estelrich amb farratgeres i altres històries, n’Orestes Perez que estava a Campos amb tema de vaques, a Sa Pobla tenies en Jaume Pons. Era un servei, amb absoluta voluntat d’ajudar. Que tenien estudis, sí, però feien, i ho tenien per mà. Sabien que havien d’ajudar i ser realistes. Que a foravila no pots viure de la inòpia.

Tornant al tema de les noves tècniques de poda, ara per ventura diré un doi. Si m’imagin Mallorca abans del turisme, els d’ametllers no es pareixien gens als d’ara? 

La fil·loxera va arribar aquí a finals del XIX. Molta gent va llevar vinya i va sembrar ametllers. Quan veren que creixien en van sembrar a tot arreu, tot i que hi va haver llocs on no pogueren perquè hi havia boires o era més fred, cosa que no afectava la vinya però a l’ametller sí. Als anys 50 o 60 ja hi havia rodatge amb els ametllers, la gent vivia d’un esplet i de fer jornals. Però durant molt de temps, només sembraven l’arbre, l’empeltaven, i l’ull que tirava es deixava. El creixement era pràcticament el natural del mateix arbre. Ells volen un eix vertical, que és el que els dona força. Amb el vas, es mantenia la verticalitat, però diversificaves les branques principals, diguem. A Eivissa i Formentera, que tenen una relació especial amb els arbres, encara en pots veure algun, tenc una foto d’un ametller d’aquesta classe. Te la passaré.

Aquest canvi en la poda fou per augmentar la producció de l’arbre?

Sobretot per facilitar les feines. L’arbre amb eix primari creix sense aturall, però el fruit de dalt l’has de collir. Eren com a micos. Amb l’arribada de les motoserres, i principalment als anys setanta i vuitanta, va començar la gran decapitació dels arbres. Abans d’això, encara record garrovers de 8, 10 i 12 metres. La gent pujava a tomar les garroves i a fer la poda. Després hi ha hagut desastres. Perquè si la curtor fos boira, cap dia veuríem el sol. Quan es feia feina amb bísties o posteriorment amb els tractors, volíem arbres alts, però clar, no hem de perdre ni dues garroves ni quatre ametlles, idò RAS!, talla baix!; i el resultat?, tenim qualque arbre que pareix un “platillo volante”, que en prou feines és viu. Hi ha d’haver un equilibri, entre verticalitat i allò que tomba que és el que et produirà. Si deixes sense collir a dalt, caurà i l’arbre tendrà un retorn. Però clar, n’hi ha a qui no els entra…

La darrera sobre poda. Què fa que un podador sigui bo?

Un temps era la necessitat. Començaves de mosset i no hi havia altres opcions. Abans, feien i a vegades no sabien dir amb quin criteri. Per què? Perquè estimaven els arbres. Estimaven la terra, l’agricultura en general. I no volien fer desastres. Sabien que sempre has de tallar de davall, que mai de davant perquè sinó les ferides no cicatritzen. Que si el destapes segons com, l’arbre es crema. Eren quatre cosetes. Però sabien que si les feien al revés, la cosa no anava bé. I si no anava bé i els amos no quedaven contents, se’ls acabaria l’anar a fer jornals. Perquè els amos no feien feina, com el meu padrí que duia moltes finques, però sabien, no com ara. Ara que hi ha?, brigades que tallen arreu i sense mirar: i que passi bé el tractor! Ja no tenim pagesos, tenim tractoristes. Gent professional, amb sabers?, molt poca. Per tant, llavors i ara, com es fa un bon podador?, primer ha de tenir estimació pels arbres. Si tens cor, o com li vulguis dir, tendràs criteri per podar. Llavors ha de tenir cultura sobre la poda, això ara és internet o agafar un llibre, conèixer models de formació. En cap cas el primer és agafar les estisores.

Tu t’hi mires de llunes per saber quan s’ha de fer una feina?

Pagès lluner no omple paner. Des de l’experiència, des de haver fet amb les mans, no ho faig venir bé. Si has de podar moltes hectàrees, no ho pots fer venir bé, perquè un any no et basta per acabar de podar. Ara bé, hi té res a veure la lluna? hi té. Però ja entram en terreny místic o filosòfic. Hi ha coses que és més la projecció que nosaltres hi fem. Ens hem d’aferrar a qualque cosa. És com aquells llocs màgics on la gent fa peregrinacions, ell lloc té qualque cosa, certa màgia, però et posa els pèls de punta el que la gent hi posa allà. Què ens serveix de manera inconscient per focalitzar qualque cosa? idò això tendrà un que veure.

Quina importància tenen els animals a les finques de muntanya?

La importància també ha canviat. Quin era l’animal principal que hi havia a Mallorca? El porc. I la bístia. Fins fa cent anys, que no són tants, encara hi havia gent que llaurava amb un parell de jous de vaques, i no de mules que eren per dur galeres. Després van canviar les vaques o els bous pels equins. Per això de petit no em quadrava que a moltes finques els muls o les egües de ventre estaven al que es deia la “boal” o “bovoal”. L’ovella, en canvi, era una granera. Aquí -i això jo ho vaig arribar a veure-, quan hi havia de tot, només hi havia 60 ovelles que aprofitaven el que no volia ningú, però en cap cas farratges com ara. El que es treia de l’ovella era la llana, i sobretot la llet per fer formatge que era una part de la renda a pagar als amos. Així i tot, i a les finques de muntanya també, l’animal primordial era el porc. Sembla que sempre tot ha estat ovella i ametller, a Mallorca, però no.

Ho hem girat ben girat tot això.

Per tenir porc havies de tenir un porquer. La mà d’obra va partir al turisme o va pujar. Com que hi havia aigua, vàrem posar vaques de llet, que van donar molts de possibles als qui ho van fer, fins que va esclatar la bombolla. Les ovelles, a menjar gra perquè no hi ha pastors i les hem de tenir tancades…

I tu com duus la finca, actualment?

Manteniment. Ara estic en un procés de prejubilar-me, sense cobrar, clar. Per això fa uns anys que vaig proposar a uns joves pagesos que poguessin dur part de la finca. Ells sembren les parts de conradís, fan gra. I jo tenc el mínim perquè segueixi la cosa en marxa, una quarantena d’ovelles, i dues vaquetes mallorquines que havien de fer de desbrossadora, però com que hi ha altres coses no s’han menjat tant com esperava. Per tant, allò que era muntanya ho tornà a ser, i mira. Pujarem damunt ses roques de dalt i admirarem això, que som molt afortunats. Suposo que continuaré fent cosa; perquè m’agrada molt. Però jo em podria morir demà mateix ben tranquil. He viscut.