Un dilluns ventós de gener, pujam fins a Estellencs per conèixer un dels noms clau en la recuperació i preservació de les varietats locals a la Serra de Tramuntana. N’Antoni Calafell, format en enginyeria agrícola, és tècnic del CBPAE i pagès, amb una gran estima i un estudi meticulós dels arbres fruiters. Des de menut ha volgut preservar les marjades familiars; ha mantengut les oliveres centenàries i encara avui en sembra de noves. A més, ha impulsat projectes com la col·lecció de varietats locals de cirerer a Can Montserrat. Ara, amb la cooperativa Eco Estellencs, treballa per fer viable la pagesia de muntanya a través de la cooperació. Parlam amb ell sobre els reptes de cultivar en aquest entorn i la importància de sumar esforços per fer viable —o, almanco, per poder mantenir— la producció en un paisatge tan exigent com la Serra de Tramuntana.
Vens de família pagesa?
No, de família tradicional no. El meu padrí era mestre d’obres i va saber fer feina, va guanyar doblers en construcció i després amb el turisme i, en un moment que tothom fugia de la Serra i abandonava les possessions, va poder comprar aquesta, que estava feta pols. Amb la seva experiència, va arreglar les cases, els marges i va fer que la finca tornàs a ser productiva. En aquell temps, la Serra s’abandonava molt, sobretot per les costes de feina i la poca rendibilitat. Els meus pares varen venir a viure aquí, jo vaig néixer a la possessió i mon pare sempre ha tengut afinitat pels fruiters i els arbres. Es va formar tot sol, en la pràctica, perquè era la seva passió, encara que feia feina en l’hostaleria. M’he criat entre fruiters i oliveres, i això m’ha marcat.
Vares tenir clar que volies estudiar Enginyeria Agrícola?
Sí. Just en aquell moment vaig tenir la sort que es començava a muntar aquí l’Enginyeria Tècnica Agrícola i no vaig haver de partir a fora.
Ho vares fer amb la idea de dur sa finca o de dedicar-te al que fas ara?
No hi havia un objectiu clar perquè la finca és de molts propietaris, sabíem que no era nostra. Però mentrestant era un lloc on podia anar aprenent i fent pràctiques. Ara mateix està en venda, però mentre la poguem mantenir, l’aprofitarem. No visc d’això, però és el que realment m’estira més.
I com dus veure la finca en venda després de tota aquesta feina?
Bé, no ho sé… És ver que, sobretot amb la fructicultura, el retorn és a llarg plaç. Però jo tenc aquesta estima d’haver nascut aquí, i només el fet de poder-ho mantenir i cuidar ja em fa estar bé. No necessit més.
D’on et ve aquesta sensibilitat per l’agricultura ecològica?
Bé, jo ja des que vaig començar la carrera tenia clar que anava cap a l’agricultura ecològica. De petit, almanco per una part de la família vaig viure un món de tendència coses de salut natural. La meva mare s’interessava per la macrobiòtica, que en els anys 80 era més complicat de trobar informació, no com ara. Fins i tot tenc uns tios que va anar a França a fer un curs d’agricultura ecològica.
Entenc que ja fèieu un maneig eco de la finca.
Sí, per creença, però no certificada, clar, i no és que fessin 100% ecològic tampoc. Cercàvem maneres de fer-ho el més natural possible. Aquí, a més de l’olivar, hi havia una plantació de dues hectàrees de melicotoners. I vam anar a Saragossa a cercar les bosses de paper que posaven als melicotons aquests de Tardío Calanda, que són per evitar que caiguin enterra. Idò nosaltres els usàvem per prevenir la mosca. Perquè aquí ni tan sols amb químics sistèmics la podies guanyar. Va ser tot un èxit, record que en Joan Rallo de l’extensió agrària ho va venir a veure. Fèiem unes festes per enbossar els melicotons i, a canvi, els qui ajudaven s’enduien una caixa. És ver que des d’aquell temps no he tornat a trobar mai un melicotó amb aquell aroma ni aquell gust. Tones i tones que el marcat aquell temps valorava que fossin de millor qualitat ni sabor.
Quin recorregut has fet laboralment dins el sector eco?
Bé, jo primer vaig voler provar de ser pagès. Vaig decidir experimentar i agafar les finques de la família. Però clar, tot sol, ja em diràs la feinada que duu això. Tot és muntanya. Mon pare estava molt ficat a l’hostaleria i venia poc per aquí, així que jo ho organitzava tot: la poda, el desbrossat, llaurar… Però tenia pocs recursos i el retorn era mínim. Feia un poc d’hortalissa, que sí que em donava un retorn més immediat i intentava vendre a restaurants locals, però era justet i viure’n era pràcticament inviable. Després em va sortir l’oportunitat de fer feina al Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica i em va parèixer interessant, perquè em permetia veure altres maneres de gestionar explotacions. No m’ho vaig pensar gaire.
Com va sorgir el projecte de Can Montserrat?
Aquesta finca era de mon pare, però el projecte el vàrem decidir junts. Formava part del conjunt de finques que havia comprat el meu padrí, però li va venir de rebot quan va comprar una casa al poble. Estava totalment abandonada, plena de marges caiguts i impracticable. Es van sembrar melicotoners també, però mai hi va haver un lligam sentimental com amb l’altra finca de la família Era una finca que quedava a esquerramà i que era més un pes perquè s’havia de venir a arreglar que un benefici. Amb el temps va quedar en desús. Quan va passar a ser part de l’herència, vam decidir comprar-la per gestionar-la i fer-hi el nostre projecte agrícola.
I la cosa va anar cap al cirerer, com així?
A mi feia temps que el tema de les varietats locals em picava. A la finca, que feia anys que estava abandonada i naixien bords de cirerer, n’hi havia molts. Vaig contactar amb en Bernat Canyelles, que duia les col·leccions de varietats de l’IRFAP. I ja en temps del GAE s’havia procurat fer una mica de col·lecció al Jardí Botànic de Sóller, però sempre s’acabava salvant la col·lecció a darrer moment quan quedava poca cosa. Bé, en bernat em va dir que tenia unes darreres mudes sense lloc on posar-les, així que li vaig proposar d’empeltar-les aquí, que jo l’ajudaria. Devia ser el 17 o 18 de març del 2011, era bon moment perquè acaba l’hivern i els arbres ja mouen saba. Però va venir un fred tardà i va fer una nevada… mig pam de neu! En Bernat reia. No ens ho podíem creure. Però va ser un bon presagi. Any de neus… any de béns diuen. Va aferrar absolutament tot! Entre això i la prospecció que havia fet jo dels arbres que quedaven en aquesta zona; en aquell moment vàrem posar de cop 25 varietats locals de cirerer en marxa.
Com va passar de ser una col·lecció de varietats a un projecte més ampli?
A partir de tenir la col·lecció muntada es va començar a treballar més seriosament. Es van fer experiències amb finques col·laboradores i un seguiment detallat, amb el suport d’un centre de referència de Saragossa que es va encarregar de l’estudi genètic de les varietats. Vam tenir la sort de poder aprofitar altres projectes per fer un estudi molt complet i documentar cada varietat tant a nivell científic com tècnic.
Com ha evolucionat el cultiu dels arbres fruiters aquests darrers anys?
Hem tingut moltes dificultats. Quan vam començar, no hi havia tantes plagues, però cada any la situació es complica més: L’hivern és manco hivern, ens falten hores de fred i arriben noves plagues. El 2012-2013 va arribar la drosophila suzukii, que va marcar un abans i un després en el cultiu la cirera. Cada vegada plou manco, les sequeres són més intenses i plagues com el Campnodis que incideixen més fan molt de mal als fruiters. Això sí, dins Mallorca, aquí tenim un clima més estable, sense les puntes extremes de calor i sequera, i això es nota en els arbres. L’objectiu sempre ha estat conservar la màxima diversitat possible perquè, si la fructicultura es complica, almanco tinguem opcions on triar. Algunes varietats primerenques que hem trobat tenen un gran valor de mercat perquè no hi ha cireres locals i es venen tot d’una. A més, la seva qualitat organolèptica no té res a veure amb les varietats comercials modernes.
Es viable per a un pagès la cirera?
Mira, nosaltres vam voler aprofitar al màxim els recursos i fer una experiència productiva, així que, amb una ajuda del Servei de Recursos Genètics, vam fer una plantació semi-intensiva. Per si algú s’hi volia posar que tengués un punt de partida. Un dels grans reptes era el control de plagues, sobretot la drosophila suzukii, que quan va arribar a Tarragona va ser considerada la fi de la fructicultura. Ens vam adonar compte que per nosaltres el repte principal era la diversitat de varietats i el període de collita escalonat, que ens obligava a fer tractaments constants durant mesos. Això feia inviable una plantació comercial, així que vam cercar alternatives com la instal·lació de xarxes anti-insectes, adaptades a la irregularitat del terreny i les marjades de la serra.
Quin impacte ha tingut aquesta experimentació?
La instal·lació de les xarxes ens va permetre protegir la collita i ens va fer replantejar la manera de cultivar. Vàrem canviar la formació dels arbres, estirant les branques en espatllera per facilitar la cobertura, i ens vam adonar que els cirerers havien sobreviscut millor en zones abandonades perquè no s’hi havia llaurat, ja que tenen un sistema radicular molt superficial. Això ens va confirmar que el millor era mantenir el sòl sense remoure i gestionar-ho de manera més manual. A més, vam voler veure fins on es podia intensificar el cultiu perquè un professional trobàs rendible aquesta inversió.
En quin punt estàs ara amb el projecte dels cirers?
Es va replicar la col·lecció en una finca pública de Planícia per garantir-ne la conservació. Ara mantenim les varietats amb més potencial comercial i també funcionam com a banc de mudes, col·laborant amb productors locals i viveristes. Darrerament, tenc la curolla de les varietats locals d’oliveres, i estic fent molta feina amb això ara.
A més, ara estàs en un projecte ben engrescador, no? Com va sorgir la idea de crear la cooperativa Eco Estallencs?
El Consell de Mallorca, dins la seva responsabilitat de preservar el patrimoni de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni Mundial de la UNESCO, va fer una diagnosi de la situació i va constatar el problema d’abandonament de finques, especialment a Estellencs i Banyalbufar. Clar, aquí vàrem començar a donar moltes voltes amem com podíem rompre aquest cicle viciós que anava a més. Vam fer un grup promotor i vam decidir que la millor solució com bé apuntava aquella diagnosi era una cooperativa. I hem tirat endavant sense cap garantia d’èxit, però amb la convicció que havíem de provar-ho. Veient la dificultat de mantenir finques petites i fer viable l’olivar de muntanya, vam començar a pensar en una estructura que permetés compartir feina, maquinària i comercialització. Jo mateix vaig intentar vendre oli per compte propi i vaig veure que era totalment inviable. Pots tenir una bona anyada, però no és suficient per crear una marca i entrar en el mercat.
Com han estat els primers anys de la cooperativa?
El primer any va ser una prova de foc. Just quan la vàrem fundar, vam tenir una anyada històrica d’oliva i ens va venir tota la feina de cop: gestionar la collita, produir oli, organitzar la comercialització, etiquetar, fer promoció… Tot mentre engegàvem la part burocràtica i administrativa. Si vam sobreviure a aquell any, ja vam dir que ja podríem amb tot! Va ser molt dur, però ens va permetre aprendre i millorar.
Quina és la situació actual de la cooperativa?
Ara mateix estam consolidant el seu funcionament. Encara som un grup petit, però sabem que per sobreviure hem de créixer i implicar més gent. La secció més forta és la de l’oli d’oliva, però també estem explorant la producció d’oliva de taula, aprofitant la varietat mallorquina. A més, no podem entendre l’olivar sense els ramats, així que també tenim un pastor per mantenir netes les finques i tancar el cercle a les finques mateix.
Acabam com sempre. Per què et vares fer soci d’APAEMA i per què continues sent-ho?
Des que vaig decidir implicar-me en un projecte personal dins la pagesia, vaig veure en primera persona com de difícil era tirar endavant tot sol. Vaig entendre que dins aquest sector l’única manera de progressar és fent feina junts, compartint experiències, coneixement i recursos. A Mallorca ja és complicat, però a la Serra de Tramuntana encara més. Aquí, intentar mantenir una finca ja és tot un repte, i si a això hi sumam les dificultats afegides de l’agricultura ecològica, queda clar que fer feina en solitari no té sentit.
Per això, des del primer moment vaig veure que associar-me a APAEMA era la millor manera de connectar amb altres productors, aprendre de la seva experiència i, alhora, aportar el meu granet d’arena. La feina que han fet en aquests anys és excepcional, i mai hagués pensat que APAEMA arribaria a tenir el pes i la influència que té avui. La formació, la divulgació, el suport als pagesos i el teixit social que han creat són impagables. Per mi, continuar dins APAEMA és una manera de seguir implicat en la pagesia ecològica de Mallorca i de contribuir a enfortir aquest sector, perquè si volem que tengui futur, hem de fer pinya.
