En els seus
orígens el compostatge es va desenvolupar com un sistema d’aprofitament de les
restes orgàniques generades en el sector primari: restes agrícoles i dejeccions
de bestiar, amb l’objectiu d’obtenir de la seva transformació un producte que millorés
els sòls de cultiu i els fes més productius. Cal recordar que no fa molt la
ramaderia era extensiva i la majoria dels animals no estaven estabulats, i per
tant la recollida dels seus excrements no era molt eficient. A més, pocs
agricultors podien permetre’s posseir bestiar, amb el que la cerca de fonts de
matèria orgànica per fertilitzar els camps sempre ha estat present en les
activitats agrícoles. Se sap que la Roma Imperial, en el 50 aC,
els agricultors que acudien a vendre els seus productes al matí als mercats,
recollien a la tarda els desaprofitaments orgànics que trobaven a la ciutat per
utilitzar-los com a matèria primera en l’elaboració dels seus fertilitzants. Hi
ha referències que aquesta pràctica es va mantenir durant l’Edat Mitjana
en altres ciutats com Florència i Cracòvia.
En zones costaneres, i especialment a illes, s’ha anat utilitzant al guano
generat per les aus marines i els caramulls d’algues que, barrejats amb les
restes de collites i deixats fermentar i madurar durant mesos, es convertien en
un mantell o en un “compost” rudimentari per a ús principalment en
horta.
Per tant, el que actualment es presenta com a model “d’economia
circular” en l’aprofitament dels residus orgànics és una pràctica
àmpliament coneguda i practicada en el medi rural. Almenys fins a finals del
segle XIX i principis del XX, quan la industrialització de l’agricultura va
desplaçar els animals i la matèria orgànica de les pràctiques agrícoles.
Avui dia l’illa de Mallorca es troba enfront d’un absurd model de gestió
dels seus residus, especialment els de naturalesa orgànica, que es basa
fonamentalment en la seva incineració, descartant qualsevol aprofitament
material. Així ens trobem que una illa, amb amplis vestigis agrícoles com
testifiquen els nombrosos molins que poblen el seu paisatge, i amb una mínima
cabanya ramadera, cerca desesperadament fonts de matèria orgànica per poder
desenvolupar un model d’agricultura orgànica, pel qual existeix una important
demanda local.
El sector turístic és el que genera una gran quantitat de residus orgànics
“nets” que s’estimen en unes 30.000 tones anuals, a les quals cal
sumar les generades pels mateixos habitants de
l’illa. No obstant això, aquesta matèria primera per elaborar el compost que es
demanda es destina a la incineració.
Davant aquest escenari, la recuperació del compostatge a Mallorca com a sistema
de transformació, del que per a molts és un residu, en un producte que pot ser
retornat als sòls de cultiu per millorar la seva salut i productivitat, ha de
superar quatre reptes:
En primer lloc una obvietat: disposar d’espais on realitzar el
compostatge, tant sigui a escala comunitària com de petites plantes. Els
residus orgànics són aigua en un 80%, amb el que transportar-los suposa un
malbaratament energètic i suposa un fort impacte ambiental. S’ha de potenciar
el seu tractament local i en origen. En una illa com Mallorca trobar parcel·les
disponibles i a preu assequible és difícil, però aquest fet es pot
solucionar buscant l’adaptació i/o reutilització d’instal·lacions ja existents,
com per exemple granges o naus abandonades. Amb mínimes adaptacions ja estarien
preparades per començar a funcionar com a instal·lacions.
El segon repte serà desenvolupar una logística d’aprofitament de les restes
vegetals, tant forestals com agrícoles, per a l’obtenció de material
estructurant per realitzar en condicions adequades el procés de compostatge.
Sense material estructurant no hi ha tecnologia actual que permeti elaborar un
producte que pugui ser considerat tècnicament i legalment com
compost.
El tercer repte és el de la formació dels operaris d’aquestes plantes. Haurien
de ser gent lligada al sector primari, seguint el model de compostatge agrícola
ja estès àmpliament a Àustria i que en localitats de la Península com Larrabetzu i Usùrbil (Euskadi) ja està
funcionant. Cal no oblidar que d’aquesta forma també s’estan creant
nous llocs de treball.
El quart repte serà la conscienciació ciutadana sobre aquest model
d’aprofitament d’un residu com un recurs i dels beneficis ambientals, econòmics
i socials que proporciona. Aquesta conscienciació ha de dirigir-se des de la
ciutadania cap a la classe política perquè siguin conscients de
l’oportunitat que suposaria per a l’illa estendre aquest model
i perquè treballin per impulsar-ho. Estar hipotecats per un
model de gestió dels residus urbans contrari a les directrius europees i lligat
fins a l’any 2041 no ha de ser una excusa sinó un al·licient per plantejar
alternatives que permetin anar establint millores pel territori.
Ramón Plana.