Article

“Compostatge” per Ramón Plana

En els seus orígens el compostatge es va desenvolupar com un sistema d’aprofitament de les restes orgàniques generades en el sector primari: restes agrícoles i dejeccions de bestiar, amb l’objectiu d’obtenir de la seva transformació un producte que millorés els sòls de cultiu i els fes més productius. Cal recordar que no fa molt la ramaderia era extensiva i la majoria dels animals no estaven estabulats, i per tant la recollida dels seus excrements no era molt eficient. A més, pocs agricultors podien permetre’s posseir bestiar, amb el que la cerca de fonts de matèria orgànica per fertilitzar els camps sempre ha estat present en les activitats agrícoles. Se sap que la Roma Imperial, en el 50 aC, els agricultors que acudien a vendre els seus productes al matí als mercats, recollien a la tarda els desaprofitaments orgànics que trobaven a la ciutat per utilitzar-los com a matèria primera en l’elaboració dels seus fertilitzants. Hi ha referències que aquesta pràctica es va mantenir durant l’Edat Mitjana en altres ciutats com Florència i Cracòvia.
En zones costaneres, i especialment a illes, s’ha anat utilitzant al guano generat per les aus marines i els caramulls d’algues que, barrejats amb les restes de collites i deixats fermentar i madurar durant mesos, es convertien en un mantell o en un “compost” rudimentari per a ús principalment en horta.
Per tant, el que actualment es presenta com a model “d’economia circular” en l’aprofitament dels residus orgànics és una pràctica àmpliament coneguda i practicada en el medi rural. Almenys fins a finals del segle XIX i principis del XX, quan la industrialització de l’agricultura va desplaçar els animals i la matèria orgànica de les pràctiques agrícoles.
Avui dia l’illa de Mallorca es troba enfront d’un absurd model de gestió dels seus residus, especialment els de naturalesa orgànica, que es basa fonamentalment en la seva incineració, descartant qualsevol aprofitament material. Així ens trobem que una illa, amb amplis vestigis agrícoles com testifiquen els nombrosos molins que poblen el seu paisatge, i amb una mínima cabanya ramadera, cerca desesperadament fonts de matèria orgànica per poder desenvolupar un model d’agricultura orgànica, pel qual existeix una important demanda local.
El sector turístic és el que genera una gran quantitat de residus orgànics “nets” que s’estimen en unes 30.000 tones anuals, a les quals cal sumar les generades pels mateixos habitants de l’illa. No obstant això, aquesta matèria primera per elaborar el compost que es demanda es destina a la incineració.
Davant aquest escenari, la recuperació del compostatge a Mallorca com a sistema de transformació, del que per a molts és un residu, en un producte que pot ser retornat als sòls de cultiu per millorar la seva salut i productivitat, ha de superar quatre reptes:

En primer lloc una obvietat: disposar d’espais on realitzar el compostatge, tant sigui a escala comunitària com de petites plantes. Els residus orgànics són aigua en un 80%, amb el que transportar-los suposa un malbaratament energètic i suposa un fort impacte ambiental. S’ha de potenciar el seu tractament local i en origen. En una illa com Mallorca trobar parcel·les disponibles i a preu assequible és difícil, però aquest fet es pot solucionar buscant l’adaptació i/o reutilització d’instal·lacions ja existents, com per exemple granges o naus abandonades. Amb mínimes adaptacions ja estarien preparades per començar a funcionar com a instal·lacions.

El segon repte serà desenvolupar una logística d’aprofitament de les restes vegetals, tant forestals com agrícoles, per a l’obtenció de material estructurant per realitzar en condicions adequades el procés de compostatge. Sense material estructurant no hi ha tecnologia actual que permeti elaborar un producte que pugui ser considerat tècnicament i legalment com compost.

El tercer repte és el de la formació dels operaris d’aquestes plantes. Haurien de ser gent lligada al sector primari, seguint el model de compostatge agrícola ja estès àmpliament a Àustria i que en localitats de la Península com Larrabetzu i Usùrbil (Euskadi) ja està funcionant. Cal no oblidar que d’aquesta forma també s’estan creant nous llocs de treball.

El quart repte serà la conscienciació ciutadana sobre aquest model d’aprofitament d’un residu com un recurs i dels beneficis ambientals, econòmics i socials que proporciona. Aquesta conscienciació ha de dirigir-se des de la ciutadania cap a la classe política perquè siguin conscients de l’oportunitat que suposaria per a l’illa estendre aquest model i perquè treballin per impulsar-ho. Estar hipotecats per un model de gestió dels residus urbans contrari a les directrius europees i lligat fins a l’any 2041 no ha de ser una excusa sinó un al·licient per plantejar alternatives que permetin anar establint millores pel territori.

Ramón Plana.