EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L’APICULTURA A LES BALEARS
Hi ha diferents testimonis de l’aprofitament per part dels humans dels diferents productes apícoles des de fa 9000 anys. Els més antics coneguts són les pintures rupestres de la Cova de l’Aranya, a Bicorp (València), en les que apareixen diverses representacions com la d’un pare i la seva filla recol·lectant bresques de mel de la part alta d’un arbre. Aquestes mostres d’art prehistòric estan protegides per la UNESCO. Però no va ser fins a l’arribada de les seves civilitzacions que es van establir a la conca mediterrània que es va començar a practicar una apicultura ramadera. Aquests primers ramaders apícoles van passar de ser recol·lectors a ser cuidadors i gestors de les abelles mel·líferes com a ramat, fet que els va obligar a començar a elaborar els primers habitacles (bucs o ruscs) on podien instal·lar els eixams que capturaven a la primavera en els indrets més interessats del territori.
Els primers bucs dels quals hi ha constància s’elaboraven amb materials molt senzills i abundants com ara la palla i el fang o troncs buits o suro i les tècniques d’explotació dels eixams eren destructives. Quan arribava el moment de la recol·lecció de la mel feien malbé part de la cria o tota amb l’objectiu d’aprofitar els recursos que les abelles havien produït (mel, cera, pol·len, etc.). Amb l’arribada dels cartaginesos i fenicis a la mediterrània, fa uns 2500 anys, es va potenciar la ramaderia apícola i, posteriorment, els romans i els àrabs van valorar i van difondre a través de distints sistemes (gravats, ceràmiques, monedes…) les aplicacions gastronòmiques, medicinals i culturals dels diferents productes apícoles.
A les Balears trobam vestigis d’aquesta activitat ramadera mil·lenària, com per exemple els bucs tradicionals eivissencs elaborats amb fusta i fang aïllats amb una capa d’alga (Posidonia oceanica) i protegits a l’exterior per lloses pesades de pedra. Aquest patrimoni arqueològic púnic i romà encara és relativament abundant a Eivissa dins pinars i garrigues i alguns d’ells encara es troben en ús. A Mallorca i Menorca els bucs s’elaboraven amb palla o fibres de canya aïllada amb fang i excrement de bestiar o s’elaboraven directament amb fang. Se’ls donava una forma cilíndrica que permetia a l’apicultor extreure’n les bresques per ambdós costats que es tapaven amb una llosa o una fusta foradada. Un bon exemple de l’ús del fang a les illes des del temps dels romans és l’apiari de Sa Porrassa, al municipi de Calvià (Mallorca).
A finals del segle XIX es va produir una gran revolució metodològica en l’apicultura que la va convertir en una activitat molt més productiva i permetia a l’apicultor la reutilització de les bresques quan havia d’aprofitar els productes apícoles. Es va passar de l’apicultura immobilista dels bucs a l’apicultura mòbil que coneixem avui en dia i que es practicava amb caseres de fusta de diferents models amb totes les seves peces mòbils. Va ser l’any 1885 quan l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria introduí i promogué aquesta nova apicultura a Mallorca, gràcies als coneixements en la matèria que li va aportar el menorquí Francesc Andreu Femenies, que va ser l’introductor de caseres mòbils per primera vegada a les Balears, fruit dels seus viatges als Estats Units, on va tenir el primer contacte amb el model de casera més utilitzat de la història que és el Langstroth. Altres models de caseres que encara estan en ús com el Layens o el Dadant van arribar posteriorment a les illes.
Gairebé un segle i mig després, l’apicultura actual continua practicant-se amb els mateixos models de casera, amb algunes variacions com ara la casera “perfección” espanyola derivada del model Langstroth. Durant el segle XX i el que duim del XXI l’apicultura mòbil s’ha convertit en una activitat ramadera intensiva, on han primat els interessos productius, que han estat contraris al benestar de l’abella. Aquest fet ha duit a la societat a reflexionar sobre la importància de les abelles per a la disponibilitat de recursos alimentaris de què disposa la humanitat, a causa de la minva notable de població d’abelles arreu del món durant les darreres dècades. Cal destacar però, que paral·lelament a aquesta desaparició de colònies han esdevingut certes filosofies més respectuoses amb l’abella i que han buscat un major compromís entre la producció apícola i el benestar animal. Aquests corrents filosòfics s’han desenvolupat en l’àmbit d’autoconsum o petites explotacions apícoles i han posat de moda alguns models de caseres més artesans o tradicionals. És el cas de la casera keniana coneguda al món occidental com “top bar hive”. Un altre exemple de casera alternativa és el model Warrè, que s’hi ha estès a bona part d’Europa, i que va ser dissenyada per l’abat Emile Warrè, després d’experimentar amb altres models mòbils va intentar que fos una casera que reuneixi els avantatges de tots ells. El seu volum interior i el tipus de bastiments que conté permeten a l’apicultor imitar el desenvolupament natural que un eixam salvatge tendria dins un tronc d’un arbre.
L’apicultura de producció certificada ecològica és una bona activitat econòmica per a realitzar seguint aquests corrents filosòfics que respecten tant a l’abella com el seu medi ambient i que a més vol oferir uns productes de qualitat.
