Article

Com evitar la decadència del ciuró mallorquí

L’agricultura tradicional de Mallorca, tot i esquerpa i rostida, era diversa i rica. Es sembrava tot tipus de cereal amb les seves varietats, algunes crucíferes farratgeres i tota casta de llegums: faves, favó, veça, pèsols, ciurons, guixes, llentia… Ho acompanyava una guarda ramadera sovint plural, també, amb l’ovella com animal més nombrós, seguit de porcs, vaques, cabres, bísties, aviram, etc. D’aquesta manera, s’optimitzaven els recursos de qualsevol finca.

La cosa ha canviat, ja ho sabem, el quadre antic s’ha simplificat i, si bé no hi ha res que s’hagi extingit (per ventura les guixes i quasi la llentia), hi ha cultius abans molt presents que estan en total retrocés. És el cas del ciuró. Abans, fins fa vint anys, era fàcil trobar un petit sementer de ciuró, o no tan petit. Encara que s’estima més les terres bones i profundes, se’n sembrava per totes parts perquè era un aliment polivalent i ben preuat: un adequat precedent del blat i l’ordi, bon pinso per engreixar porcs i bon menjar per a noltros. Realment, el ciuró tenia bona anomenada.

En parlar de la varietat mallorquina parlam d’un ciuró menudet, cilíndric, color de pell, de bona pasta, cremosa. La planta és baixa, molt ufanosa quan l’any ve bé, d’un verd alegre i preciós. En canvi, quan es troba estreta té bo de fer esgrogueir-se i perdre la lluentor.

El problema del ciuró és que és un cultiu de cicle curt i, per tant, molt depenent de les condicions climàtiques. La data tradicional de sembra era entre Santa Àgueda i Santa Apol·lònia, de forma que quan emergien les gelades ja havien quedat enrere. L’aigua de març i abril la feien créixer i es collia a finals de juliol, amb la planta seca. Ara, aquest cicle és molt incert. Ens pot fer una gelada al març, a l’abril, pot no ploure fins al maig, l’estiu pot avançar-se de mala manera. Les dues darreres campanyes han estat molt dolentes per un motiu climàtic o l’altre. També resulta que el ciuró és delicat, no es defensa gens bé contra l’herba, per tant, moure la data de sembra pot ser contraproduent.

Seria una vertadera llàstima abandonar el ciuró, perquè de tots els extensius probablement és el que té major demanda. És excel·lent pel consum humà, es ven tot el que es produeix; sec i també tendre, verd i esflorat com un xítxero té bon preu. El moment de la manipulació presenta característiques pròpies: una vegada passat per la porgadora s’ha de fer una neteja i triatge a mà, el que encareix bastant el preu final. Els ciurons negres són més menuts i creen mala impressió, però són igual de bons que els altres.

Altres maldecaps són la dificultat per trobar llavor i la conservació (es pot emprar llorer, ruda, menta, piretrina, terra de diatomees; les saques grosses són les més males de conservar).

Hem de trobar solucions per preservar el ciuró. A una reunió de pagesos per parlar d’aquest tema es va arribar a algunes conclusions que podrien fomentar-lo i que dins APAEMA tenim ben present:

  • Avançar la data de sembra i donar-li així més setmanes per rebre pluges; el problema és que l’herba també competirà amb més força.
  • Comprar una sembradora de precisió que ajudi a controlar l’herba; es tractaria de posar-se d’acord amb el calendari i que el mateix operari fes la tasca.
  • Seguir triant les plantes que adquireixen noves aptituds davant del canvi climàtic.
  • Plantejar-se regar; bé per aspersió (de nou l’herba) o bé per goteig, com una verdura.
  • Arribar a un acord entre productors respecte al preu i compartir el servei d’una triadora òptica.