Tot aquell qui treballa la terra dins cultius intensius en gestió ecològica, principalment hortalissa, sap o experimenta aviat que el control de l’herba requereix molt d’esforç. Des d’aquesta agenda sempre hem valorat el paper de la vegetació espontània com a indicador, funció de bardissa, refugi i aliment per fauna auxiliar, etc., però ben igual de present hem de tenir la competència que resulta dins la terra productiva. Quan és que una herba passa a ser mala herba? Molt senzill, quan compromet la viabilitat econòmica d’un cultiu.
En horta, a part del disseny per passades posteriors amb cultivadors, bici-aixades, motocultor, o de forma manual, una forma de control més estesa és l’ús de plàstics d’encoixinar. Es tracta d’una operació elemental: ofegar l’herba amb un element que la tapa i, indirectament, ajudar a la conservació de la humitat o afavorir la precocitat de la producció. Durant dècades, el principal material que s’ha emprat ha estat el plàstic negre de polietilè. Ràpid de col·locar, efectiu, es pot estotjar el sobrant d’un any per l’altre, i tampoc resulta molt car, si no es té en compte la retirada. Perquè una de les estampes més lamentables amb què ens podem trobar és un camp cultivat i fressat i tot ple de plàstic esbocinat mesclat amb la terra. La retirada, efectivament, és el gran problema: es romp, costa treure el que falcava la terra, herba lignificada pel mig si es deixa passar massa temps… Una sortida habitual pels menys escrupolosos consistia -i consisteix- en resoldre el problema com si no existís: retirant el més gros i capolar la resta. Una solució ambientalment inadmissible.
Com alternativa, fa anys que s’està popularitzant l’ús de plàstic biodegradable, fet a partir de midó o cel·lulosa (blat de moro o patata, no transgènic). Té la mateixa operativitat i prestacions que el convencional, amb el gran avantatge que no té cost de retirada. Es degrada totalment en uns quants mesos. Fa la tasca de protecció del cultiu durant les primeres 6-7 setmanes i si després se cruia ja no mos importa perquè l’herba no tendrà influència sobre el nostre cultiu. El problema, com sempre, és el preu del biodegradable, que sí te en compte les externalitats de fabricació. Amb el temps, es van abaratint, però podem parlar d’una diferència entre 35-45% més cara. Si d’aquí aplicam l’estalvi en mà d’obra de la no-retirada pot quedar entorn el 20%, i si contéssim la gestió posterior del plàstic (molts el cremen) gairebé s’igualaria. Però el preu de partida fa enrere al pagès, sempre amb els marges estrets.
Així, fa tres campanyes APAEMA va arribar a un acord amb l’entitat filantròpica Mallorca Preservation Fundation, qui es faria càrrec de bona part de la diferència de preu inicial, i estimular així als hortolans a emprar-lo. La iniciativa ha estat positiva. Cada any s’ha augmentat la comanda de bobines i el nombre de pagesos (el 2021, 165 quilòmetres de plàstic i 19 finques) i, segurament, es renovarà un parell d’anys més, vists els bons resultats.
Externament, no s’aprecien diferències entre el biofilm i el convencional: és elàstic, normalment de color negre (n’hi ha de verd, blanc o combinat blanc-negre), la mateixa eina els col·loca igual de bé i la funció de control d’herba és igual d’efectiva. Així com passen les setmanes es va rompent, però si no es treballa la terra o la fila queda intocada al final del cultiu, se’l veurà durant mesos. Si, en canvi, feim passades pel costat o arrancam les plantes, accelerarem la degradació. I al final, passant conxes o fresadora, queda reduït a bocins de la mida d’un mac que no tardarà en fondre’s i desaparèixer.