A moltes de les entrevistes que hem fet fins ara als nostres socis i sòcies hi ha temes que es van repetint. Dos d’ells són la manca de relleu generacional i la necessitat d’emprendre projectes col·lectius per tal de consolidar l’agricultura eco com a sector econòmic fort. N’Antoni Garcies Simó és un pagès d’Algaida, que ha treballat i reflexionat molt sobre aquests aspectes cabdals. Es ver que la lectura actual és una mica crua, però n’Antoni està convençut que serà el suport mutu i el cooperativisme qui ajudarà a mantenir el sector.
A què vos dedicau?
Ens hem dedicat sempre al cultiu de secà associat a la ramaderia, tot i que actualment no tenim bestiar. Vam tenir vaques fins al 2001 i fa quatre anys vam llevar els porcs. Fa molt que estam en producció eco, “amb papers” diguem, perquè agricultura ecològica n’hem fet tota la vida. Els padrins i els seus avantpassats ja ho feien. Quan jo vaig fer-me càrrec de l’explotació vaig fer la reconversió total, que va acabar l’any 2006. Ara bàsicament produïm ametlla, garrova i cereal.
A part de la feina a foravila, has format part de molts projectes col·lectius.
Durant la meva vida no he deixat mai de ser pagès, no faig altres coses. Ho he complementat amb altres coses i no al revés. He estat coordinador d’Unió de Pagesos, quan era molt jove, amb 17 anys, i durant deu anys dedicat a la creació del que ara és Cooperatives Agroalimentàries. També vaig ser director general en el primer Pacte de Progrés i diputat de la setena legislatura. Tot això sense deixar de venir a la finca i posar-hi les mans. Titular de l’explotació ho he estat en dos períodes, perquè pel tema d’incompatibilitat no podia ser-ho.
Com així aquesta necessitat de formar part de projectes col·lectius. D’on et neix?
De mon pare. A part de pare ha estat el meu mentor i un pioner en moltes coses. Demòcrata convençut i participant en tots els processos del final del franquisme i inicis de la democràcia. Des de la creació d’Unió de Pagesos, d’Unió de Cooperatives, president de la cooperativa de Camp Mallorquí, vinculat a l’associació de pares, membre de la Cambra agrària i a les primeres eleccions democràtiques va ser tinent de batle d’Algaida d’una candidatura d’independents progressistes. Jo record amb 12 anys ja anar a reunions d’Unió de Pagesos.
Com veus la cooperació i la unió del sector a dia d’avui?
Crec que no és suficient, però n’hi ha més del que diuen. A Mallorca hi ha cooperatives que tenen més de cent anys i és el model o l’eina per antonomàsia que tenen les explotacions familiars d’arreu del món per tenir qualitat de vida. Una altra cosa és que aquí no s’hagi apostat per un model d’agricultura molt cooperatiu com si s’ha fet a altres bandes. Aquí, més aviat s’ha castigat des de diferents instàncies, i no només des de l’administració. I en pagam les conseqüències.
Es ver que aquí tenim molta trajectòria cooperativista. La majoria de pobles tenen la seva cooperativa agrària. Però pareix que hi ha una desconfiança generalitzada o una mala percepció d’aquestes.
S’ha fet molta feina des de fora de les cooperatives per anar en contra d’aquest model o manera de gestionar. Hi ha exemples de males praxis com hi ha a qualsevol sector privat. Però que una cooperativa entrés en fallida no volia dir que el model cooperatiu no funcioni. Ni molt manco. Per a cada exemple de cooperativa fallada en podríem treure milers de cooperatives en funcionament i a l’avantguarda de tot el sector agrari. De fet, el model agrari europeu és un model molt cooperativitzat i molt basat en la cooperació. Una altra cosa és que en els darrers anys pareix que la tònica general és l’individu, la defensa personal i no col·lectiva. Jo amb això em sent vell o desfasat, però pens que és l’únic camí.
Com hem arribat aquí?
És un cúmul de circumstàncies. El sector està totalment envellit. No hi ha hagut relleu generacional, la formació i la tecnificació necessària no hi ha estat i no hi ha hagut la complicitat necessària per part de la societat ni dels mitjans de comunicació o la política. A Mallorca dic, perquè hi ha indrets com Menorca on des de l’escola, passant per les festes, tenen relació directa. Aquí s’ha apostat per un model de gran agricultura que no ha existit mai, de gran maquinària i grans extensions que no hi són. Ens hem emparrat en tenir el que veim a altres parts del món quan la realitat d’aquests llocs és un altre: explotacions familiars lligades al territori. I són aquest tipus d’explotacions les que vertebren el territori, no les grans companyies. I per acabar d’adobar-ho aquí des dels anys 80 es va rompre el sector quan es va apostar pel monocultiu turístic.
Quins aprenentatges en treus dels teus anys en política?
Vaig estar a l’equip del president, a presidència. Vist en perspectiva en aquells moments els pagesos tenien 20 anys manco i els anys sí que passen, sobretot per aquest sector. Ara tenim 30 o 40 anys més dels que teníem a l’entrada a la Unió Europea, d’obertura, canvi polític, i allà clarament es va apostar per un altre model. Als anys vuitanta era difícil fins i tot quedar a ca teva fent de pagès perquè no estava molt ben vist; era com quedar a derrera respecte del que venia nou amb el turisme i la doblerada que s’hi podia fer.
Allà hi va haver una ruptura gran de la baula de transmissió de coneixement. Creus que ens acostam a una nova ruptura amb el sector tan envellit? O ara la gent està tornant a foravila?
Hi ha gent que torna per convicció, però molta gent pareix que torna més per moda i per l’entorn que no pas per la rendibilitat. Crec que feim molta via i no estam afrontant el problema principal que és el relleu generacional. Entès com la incorporació de noves generacions a l’activitat agrària; entesa com una activitat productiva i econòmicament rendible. Com a forma de vida és una cosa, però com activitat econòmica amb lligams a tot un conjunt d’activitats molt necessàries de mantenir de cara a un futur és una altra cosa.
A què ens duu això?
Es parla molt de sostenibilitat, de medi ambient, i que la societat i l’economia sigui més transversal, però la realitat és que a l’hora de fer les campanyes de collita del que sigui, has de recórrer a mà d’obra poc qualificada. No hi ha aquest aprenentatge que vam tenir nosaltres de menuts. Evidentment són uns altres temps i no pot ser igual, però entre el que tenim i el que teníem hi ha un bot molt gros. El que s’ha romput -i ho comentam amb companys d’altres comunitats- és que som la darrera generació que hem assegut a la mateixa taula tres generacions: el padrí, ton pare i tu. I a la majoria de finques o famílies agràries estan quedant només els padrins i els pares, però no hi ha nets. Això, en arribar a una edat, tenir un jove a devora amb ganes d’empènyer o no tenir-lo, canvia molt. No es tracta de romantitzar ni recuperar si no que es tracta d’afrontar i trobar solucions.
Són les cooperatives l’única solució?
Hem fet moltes coses al revés. Com entendre la modernització com a mecanització, ja que l’hem sobredimensionat. Entendre la innovació només com a projectes individuals i projectes d’emprenedors està bé, és una part, però apostar només per l’individu té el recorregut que té. Si tots tenim el nostre celler, formatgeria o plataforma de venda, això a un mercat com el que tenim avui en dia no és viable. Tant en eco com en convencional, això. Al final va de producció, d’economia i rendibilitat i això no ho facilitam si entenem que l’agricultura eco ha de valdre un 20 o un 30 % més. El mercat compra en funció d’oferta i demanda, serem incapaços de ser competitius en produccions ecològiques si ho pretenem fer només a petita escala. Sé que dir això és conflictiu per una part àmplia del sector ecològic de Mallorca. Però és un sector que ha vist això més com una amenaça que com una oportunitat. Tenim molta més demanada que oferta, però si volem apostar per un sector que té possibilitat de viabilitat econòmica no basta amb pagesos de forma individual. A Mallorca podríem haver apostat molt abans per una agricultura eco i sostenible d’una manera decidida. Hem de fer canvis i ser capaços de veure que la nostra manera de fer coses no és l’única i moltes coses que feim bé s’han de fer encara millor i canviar el que feim malament.
Amb la visió general que tens del sector, com així creus que hi ha molts de pagesos convencionals que no volen fer el pas a eco.
Hem de ser respectuosos amb la gent que no ho té del tot clar. Del que hem de ser capaços és d’anar transformant aquesta realitat. Amb la diagnosi del sector que tendrem veurem si hi ha una realitat productiva majoritàriament professional o no. Entenent com a professional aquelles que només ingressos agrícoles i no ingressos associats. Sent conscients que per fer rendible el sector a Mallorca inevitablement hem de comptar amb aquestes activitats. L’evolució dels pròxims anys dependrà de la capacitat d’adaptació que tenguem.