Davant la crisi climàtica actual (pluges escasses, temperatures a l’alça i poca acumulació d’hores fred), molts de pagesos es plantegen nous cultius que es puguin adaptar a aquestes condicions. Els cultius que típicament s’havien cultivat a la seca (ametllers, albercoquers, pruneres, etc.) tenen una viabilitat dubtosa per diferents factors i cal cercar alternatives per aquests terrenys sense accés a aigua (com també podríem considerar l’argan, el pi pinyer o el pistatxer).
Un d’aquests cultius és la tòfona del desert o turmes, que són fongs hipogeus que es troben en simbiosi amb diferents plantes. Els gèneres de turmes més importants són Terfezia, Picoa i Tirmania, i entre elles les més conegudes són: Terfezia claveri i Picoa Juniperi, encara que les investigacions s’han realitzat principalment amb la primera. Aquests fongs es troben en simbiosi (una relació de benefici recíproc) amb plantes hoste, sobretot del gènere Helianthemum, de la qual a les Balears en tenim unes quantes espècies, molt adients perquè són perennes i moltes s’adapten tant a sòls bàsics com àcids.
La rellevància d’aquest cultiu és la seva rusticitat, ja que es pot considerar un cultiu propi de climes àrids o semi-àrids. Per tant, requereix pluviometries baixes i resisteix temperatures elevades. Aproximadament uns 200 mm per any serien suficients pel desenvolupament del cultiu i el seu hoste, encara que, si a finals d’estiu i tardor no plou, seria necessari regar per garantir la producció.
Un grup d’investigadors de Múrcia fa vint anys que estudien aquest cultiu per tal de domesticar-lo per obtenir produccions uniformes. Defensen que és fonamental seleccionar plantes hoste adaptades a la zona on es vol fer la plantació i garantir un mínim d’inoculació.
Els marcs de plantació utilitzats són diversos, els més estrets (0,5 m) tenen una entrada de producció més ràpida, però es dificulta la maniobrabilitat i els òptims semblen ser de (1 x 2 m), obtenint plantacions de 8.000 plantes/ha. Els primers anys les tasques són de control de vegetació espontània i reg de suport si és necessari. Fins a l’actualitat no s’han vist problemes de plagues i malalties ni tampoc són necessaris fertilitzants, fets que el fan un cultiu excel·lent en condicions de producció ecològica.
L’entrada en producció és entre el primer i tercer any, fins a arribar a 350-400 kg per hectàrea i any. Encara que el cost de la plantació és elevat, sobretot la compra de la planta, es pot haver amortitzat al cinquè any. La recol·lecció és manual, amb personal especialitzat, per reconèixer les senyals al sòl que provoquen les tòfones.
Pel que fa a la comercialització de les tòfones, els preus de sortida són molt diversos i, com sempre, és fonamental evitar intermediaris. A peu de camp el preu de sortida pot ser al voltant de 10-20€/kg i, en canvi, a mercat especialitzats exteriors (sobretot Aràbia, Emirats Àrabs, Qatar, etc.), poden arribar a 220 €/kg. A més, les tòfones tenen bona conservació post-collita, fet que facilita la comercialització.
Una tasca a emprendre, doncs, és l’estudi de les espècies d’Helianthemum que creen millors sinergies amb les tòfones i començar una plantació experimental per tal de recollir dades. Igual que altres cultius alternatius, pot resultar un complement interessant per incloure a la finca, així com el plaer de culejar dins l’imaginatiu món dels fongs. Des d’APAEMA continuarem fent recerca d’espècies de tòfona amb interès i professionals amb recorregut que ens puguin orientar.
