Article

Pep Barceló: “Et vas conscienciant com a pagès, que si no posam el nostre granet d’arena, deixarem això inhabitable”

En aquest mes de gener de gelades i de dematins emboirats pegam un bot fins a la finca d’en Pep Barceló. El dia acompanya: un cel clar i blau deixa passar el sol de ple. Aquest pagès porrerenc, com no podia ser d’altra manera, es dedica principalment al cultiu de l’albercoc. Tot i que manté, com diu ell “un mosaic agroforestal” on conviuen cultius tradicionals i zones d’alzinar i pinar que confereixen una protecció natural a la finca.

Et ve de família això?

Idò tenc 53 anys i vaig néixer aquí. Què et pareix? Tota la meva família va ser pagesa. En aquesta possessió, Son Valls d’en Parranda, hi vengueren els meus repadrins l’any 1912. Tot i que havien fet de pagesos abans a Felanitx. Som la quarta generació que duu la finca. No sé si seré la darrera també. Tenc dues filles joves, però no sé si aniran molt d’això.

Per què?

Foravila t’ha d’agradar, això per començar. Perquè té moltes coses bones i també qualcuna de dolenta. És esclau, a l’estiu pots fer quinze hores i si en poguessis fer 20 les faries, a vegades no et paguen un preu just, hi ha males anyades… Així i tot, bé [en Pep fa un silenci breu, fixa la mirada enlloc i amb el dit polze assenyalant al cel, continua xerrant] a una oficina no sents els ocells cantar, ni pots fer feina amb aquest soleiet tan bo d’hivern. Ets lliure. Això és el que hi ha. Si ara em donessin un bon sou per estar tancat 10 hores a una oficina, no ho voldria gens.

Que fas aquí?

Principalment, ens dedicam a la fruita. També feim hortalissa, sobretot d’estiu, i fa poc hem començat a repartir canastres a domicili. La finca té vuitanta quarterades. Els fruiters els va començar a sembrar mon pare. Quan era nin aquí hi havia sobretot ametllers i a la part baixa figueres, que els empraven pels porcs. Me contaren que hi havia dos missatges, un porqueret i un que s’encarregava de les ovelles. En aquell temps pràcticament tot era per manteniment.

Autosuficiència.

En temps de la postguerra és el que hi havia. Ara seria inviable, impossible. Això mai va ser seu, estaven d’amitgers. I encara la tenim com si fos una parceria. Mira, tenia un contracte de quan vengueren els repadrins i el percentatge amb els senyors era de 6 a 1. Xerram de fa 110 anys. Si agafaven sis sacs de blat, només un era per al pagès. Mem… [diu amb un somriure burlesc] desgraciadament havien de fer… perquè sinó no podien viure. Un temps si ho entregaven tot no podien sobreviure. Aquí darrere hi ha una cova, unes penyes, i durant la guerra hi amagaven el blat perquè els demanaven el 80% de la producció.

Tu sempre vares tenir clar que et dedicaries a foravila?

Quan era jovenet sempre deia que me n’aniria de foravila [riu]. Volia ser pilot, m’agradava l’aviació. Però als 15 o 16 anys ja vaig començar a fer feina aquí i fins avui.

Quins canvis vas fer tu a la finca?

Vam llevar tots els ametllers i els anàrem canviant per fruiters. Mon pare va començar i jo vaig seguir. Sembràrem albercoquer, prunera, un poc de cirerer i melicotoner, que ara ja estan per arrabassar.

Estam a un poble conegut pels albercocs, com està el cultiu avui dia?

De quan estava en convencional et puc dir que si no ho defenses tu, i has de dur-ho a MercaPalma, ets mort. Perquè el preu que et donen és un 20 o 25% del preu del consumidor. Amb eco, els primers dos anys va ser dur. Vam tenir poca producció, però estic ben content perquè tens un preu més just. Ara hi ha el problema del clima. Enguany duim vint dies de gelada, cosa que en els darrers anys havíem passat hiverns on ni la veiem. Això és perfecte. Inclús si fes fred tot el dia i no aquest sol que tenim, encara seria millor. Hi ha varietats que volen moltes hores de fred i costa arribar-hi.

Fotos de la finca en diferents moments de l’any.

Tens moltes varietats sembrades?

De varietats tenc currot, palabras, rojo carlet, canino, i galta vermella. Llavors hi ha una plantació de 500 arbres de cinc varietats franceses i n’hi ha que sí que són productives i d’altres que no són compatibles amb el clima d’aquí per mor de falta de fred. Enguany pot ser una bona temporada, pinta més bé, però no és representatiu. Hi ha varietats locals com la galta vermella que dels darrers set anys, cinc, no han fet res.

Per què vas fer la conversió a ecològic?

Tot va venir pel projecte “Nous albercoquers” d’APAEMA, l’Ajuntament de Porrreres i la cooperativa del poble. Vaig anar a la primera reunió on ens van explicar que posaven a la nostra disposició assessorament tècnic per fer noves plantacions i per passar les finques a eco. I m’hi vaig apuntar. Resulta que si volia fer la nova plantació amb eco, havia de fer la conversió de tota la finca. I au, ho vaig fer. Els primers anys va ser complicat, però ara estic content d’haver fet el canvi. I ja no és una cosa de preu. Et vas conscienciant com a pagès i com a ésser humà que, si no posam el nostre granet d’arena, deixarem això inhabitable. Un pot pensar, que hi té a veure l’agricultura? Idò mira, comença a tirar glifosat, herbicides, nitrats… Jo he vist esquitxar i l’endemà trobar les mèrleres mortes. Hem d’aixecar el peu de l’accelerador. Hem d’aportar tots perquè els nostres nets tenen un futur ben negre. En els darrers trenta anys hem fet més mal que en tota la història de la humanitat.

Com va anar aquesta plantació que vas fer amb el projecte?

En general bé. Hi ha algunes de les varietats que són molt tardades. L’any passat la darrera la vam començar a recollir dia 3 de juliol, que ja és molt tard. El problema amb això és la mosca. Tot i que aquí, gràcies a com està concebuda la finca l’evitam molt. Perquè això és un mosaic agroforestal i totes les voreres són bardisses amples d’alzines que fan de barra entre cultius. Per sort no tenc cap veïnat que tengui cultius que em puguin afectar. Fa poc que un veïnat que toca amb la finca ha sembrat d’olivera i és la que em podria donar algun problema de contaminació o això, però per sort també és eco i ja no hi ha risc de res.

En Pep ensenya les partions de la finca on va rotant diferents cultius. Ara té adobs en verd a punt d’incorporar, una zona on ja sap que hi anirà la domàtiga de ramellet, un altre a punt per al ciuró i una gran extensió per cereal. Tot i que els fruiters són el pilar de la finca en aquest mosaic té lloc per fer una mica de tot.

Demanam a tothom que faci una valoració d’entitat.

Estic ben content. Perquè quan vos he hagut de menester sempre he trobat una ajuda i això és important. APAEMA mira que les coses vagin bé i tirin endavant, hi ha projectes nous constantment. No tenc res a dir, i no és per fer la pilota, és la veritat. [Riu]

També formes part de la cooperativa Pagesos Ecològics de Mallorca.

Hi vaig entrar perquè és ver que per arribar a grans consumidors no podem anar cada un pel nostre compte. La unió fa la força, que diuen. Com tots els inicis és complicat, hem d’aprendre moltes coses: millorar amb els cultius i trobar canals de comercialització que ens assegurin una sortida pel producte. Et diré una cosa: els mallorquins, i jo el primer, quan sentim xerrar de cooperatives tots deim que sí, però no deixam de fer el nostre camí. Desgraciadament, els pagesos som bastant individualistes i hauríem de ser-ho menys. És difícil tirar endavant un projecte cooperatiu, així i tot, crec que és necessari.

Em comentaves que fa poc vos heu posat a fer canastres també, com va això?

Anam fent, sí. Quan hi va haver el confinament va haver-hi un boom que ha anat minvant. És una cosa que fluctua bastant. A l’estiu, per exemple, quan tenim més producte fresc és quan manco gent va d’això. Fa poc que ho feim, perquè realment nosaltres ens dedicam sobretot a la fruita, però sí que hem començat a sembrar més per les paneres i no dependre tant de complementar-les amb producte d’altres pagesos com na Joana Riera o na Petra Mascaró. Ho podem fer perquè només és un dia. No només duc la fruita i l’hort aquí, també m’encarrego d’un parell de finques de la zona. Duc unes cent quarterades en total. Clar, si la fruita ve prest i hem sembrat una mica tard, com l’any passat,  es pot ajuntar massa feina en poc temps.

Acabarem com hem començat. Tot i que encara és prest per saber-ho. Vos fa passar pena no tenir relleu generacional?

Passar pena no. Dels fills passes pena que no estiguin bé. Però sí que et sap greu. La pagesia d’un temps s’ha perdut bastant. És el que xerràvem: és una feina molt guapa, ara bé, quan hi ets dedins, un dia i un altre, la roda de feina és feixuga. Has de saber el que hi ha abans d’entrar-hi. Per ventura si no ho has vist tota la vida, és mal d’aguantar.