Mallorca presenta una gran diversitat de cultius. Podem afirmar que, per com n’és de limitat, s’hi fa de tot el que permet el clima mediterrani: raïm, horta molt variada, olivar, gra, llegum i pastura, fruiters de secà, fruiters de reguiu, etc. Significa això que tota la terra cultivable serveix per a qualsevol cultiu?
Si ens fixam quan hi siguem, advertirem que a Pollença i a Calvià se sembren coses diferents, que les pastures de Santanyí no són iguals que les de Maria de la Salut, que els ametlers d’Inca aguanten a la seca i els de Son Servera, no. On són les diferències? En Jaume Vadell, professor d’edafologia de la UIB i primer president d’APAEMA, coneix les terres balears amb molt de detall i va fer una xerrada sobre aquesta qüestió.
Les terres agrícoles han de tenir minerals i aigua, en funció de com poden assegurar aquestes disponibilitats, unes terres seran més bones que d’altres (popularment ens referim a “bones” per aquelles amb elevada captació d’aigua), o fèrtils (amb un contingut de minerals interessant). El principal factor limitant és l’aigua, i això ha condicionat la situació de diferents cultius a l’illa, dins un municipi o dins una mateixa explotació. Per aquest motiu, podríem dir que les terres més valorades i cercades són les profundes, en ser les que més capacitat de retenir aigua presenten.
La fondària pot venir marcada per la mateixa roca mare o per la quantitat de carbonat càlcic que ha precipitat i creat una capa impenetrable per les arrels de tapiot (se li diu balastre quan és més fluix). El tapiot sol tenir 20-30 cm de gruix. A sobre s’hi sembren cereal i llegum d’hivern farratgers, que difícilment arribaran a formar gra; si es romp amb qualque eina, s’hi poden plantar fruiters de secà o vinya.
El call vermell, repartit per molts d’indrets, és l’expressió més evolucionada de les nostres terres. El color vermell és causat pels òxids de ferro; tot el carbonat s’ha rentat, en proporció és més ric en argiles i minerals. Presenten l’inconvenient de ser terres molt antigues i l’erosió les ha buidat, i moltes que es podrien haver sembrat actualment només s’hi fan marines o pinars. Si podem regar desapareix el problema, són les més preuades pels pagesos (es diu que abans els carnissers coneixien pel greix si els mens havien menjat pastura de call vermell o argiloses), i l’horta que s’hi fa és més gustosa.
Al contrari, les terres blanques, dites argiloses (en realitat, la proporció més alta és de llims), provenen de roca desfeta, són fluixes, molt pobres en fertilitat però profundes i, per tant, amb alta capacitat de retenir l’aigua de pluja. Les trobam pel pla, són les adequades per cultius herbacis per fer gra. També per horta d’estiu a la seca -tomàtiga de ramellet, meló, síndria-, si es fa un laboreig continuat, el maneig adequat per anar conservant la humitat. Són terres poc fèrtils, és freqüent trobar varietats amb una clorosi important que els limita la vegetació. Les terres argiloses són més bones d’anegar, d’aquí la construcció d’albellons per drenar l’excés d’aigua, amb molta importància al passat, però que la maquinària feixuga ha destruït en poques dècades.
Si veim terres primes amb gran quantitat de pedres, això respon a processos erosius. Que hi hagi pedres significa roca a prop, i són indicades per fruiters de secà com garrover o olivera, i cereal de cicle curt per a farratge. Moltes parcel·les de Consell, Sencelles, presenten macs en superfície, pujades a força de labors agrícoles. No són aptes per a cultius herbacis o horta, però sí per a vinya, ben interessant com a protecció solar, i per evitar la compactació del tractor.
Les finques de llevant són molt magres, el nou escenari climàtic no permet fer els ametlers ni moltes pastures d’abans, i sòls s’hi fan garrovers o oliveres amb un poc de reg de suport. A indrets de Manacor, Muro, Sa Pobla i el Pla de Sant Jordi, es donen terres fondes i fèrtils, i és on es fa més hortalissa, tant d’hivern com d’estiu.
