Article

Pere Mayol: “La vaca mallorquina és ideal per l’aprofitament de boscos i zones poc productives”

En Pere Mayol, de Vedella des Caparó, és un home que transmet serenor. Després de vint-i-cinc anys de feina a l’aeroport, la crisi del 2008 el va fer tornar a les seves arrels i dedicar-se exclusivament a foravila amb ramaderia extensiva. De llavors ençà no ha amollat i ha anat fent créixer el ramat sense rompre l’equilibri amb la finca, ja que tanca el cicle al complet. Tot el que mengen ho produeix ell. Xerra amb molta convicció de la vaca de raça mallorquina i les seves qualitats; que van més enllà del benefici econòmic.

Com vas començar?

Jo em vaig criar a foravila, sense corrent elèctrica, ni aigua. Havies de sortir a l’escusat a fora, a la bassa. Tot d’una que vaig poder en vaig fugir. Vaig formar-me com a mecànic i vaig acabar a una ‘contrata’ d’AENA fent manteniment de cintes transportadores d’equipatge. Després de 25 anys de fer-hi feina a Madrid van fer un ERE on ens van incloure a nosaltres. I al carrer. Durant un any tirant currículums. M’aixecava a les quatre del dematí i em demanava: Què faré?! Què faré?! Fins que sense anar a cercar-ho em van oferir dur una finca i em va venir la idea de la vaca mallorquina. I em vaig dir: aturarem el cap i posarem el cos a fer qualque cosa.

Va ser gairebé per supervivència idò. Fa molt d’això?

Uns onze anys, amb la crisi del 2008. Vaig començar amb 5 de vedelles que vaig comprar al pla de Cúber i a poc a poc he anat engrandint el ramat. Ara en tenc quaranta. La primera finca era Es Caparó, a Manacor, i vaig anar agafant trossets de per devora que la gent em demanava si els ho podia dur.

Com és el maneig que fas?

Tot el que mengen ho produesc jo. Ara m’he canviat de finca i som a Son Mesquida Vell. El canvi ha estat a millor perquè allà només podien pasturar els dematins. Els horabaixes i els vespres eren al corral. I l’engreix el feia a un corral encara més petit i sense pastura. Ara tenen accés a pastures les 24 hores del dia, i inclús els d’engreix tenen una bona extensió de pastures.

No et duu més feina ara?

No et pensis. A més, un problema que tenia abans era el fems. Ara no l’he de retirar, l’escampen directament i milloren molt la terra. Quan les merdes cauen directament al conradís és molt millor que el fems madurat a un caramull, perquè la quantitat de vida que tenen (llevats i microorganismes) activen la terra. Els fems madurats son molt bons, són aliment, però no tenen vida. Aquí tenc aliment i vida en contacte directe amb la terra i els organismes que hi viuen. Tot d’una hi van els escarabats a enterrar-ho i els cucs i tot es posa en marxa. 

Quin tipus de pastura fas?

Seguesc la pastura racional Voisin. És una manera de pasturar concentrant els animals en petites parts del terreny i cada dia els mous a un altre trosset. Jo ho faig una mica més espaiat. Així arranen més, cada dia tenen part més bona i no tan bona de pastura. Si les amolles dins tot el sementer es foten tot d’una la part bona i després els passa tocar un poc de gana per acabar-s’ho. Així tenen sempre part bona i no tan bo cada dia i aprofiten més el que hi ha.

I res de pinso, no?

Només mengen pastures. Així no hi ha tanta dissonància entre el que mengen i per al que està preparat el seu estómac. Les digestions són més equilibrades i no tenen tants de gasos, que és del que es xerra molt ara. Els dos darrers mesos, o tres, depèn de la via que fan en arredonir-se, sí que mengen una petita ració de gra fet farina. Però sense deixar de pasturar. O sigui, una cosa és menjar pinso, que la paraula ja vol dir correctors químics i altres coses que acaben sent aigua a la carn. I és molt diferent el gra fet farina amb el nostre molí. Això (diu assenyalant una cassoleta) és la quantitat diària, dos potets petits. Si van amb la guarda i només mengen pastura posen fibra, però poc greix. Pel gust de la carn és millor que tenguin aquesta part de greix també.

Darrerament es qüestiona molt el consum de carn.

Una cosa que sempre dic és que la gent intenti veure el lloc on s’ha fet l’aliment que s’ha de menjar. Si vens aquí que veus? Un animal que està a lloure, que pot fer el que vulgui amb tranquil·litat total i sense contrarietats. Per contra imagina un lloc deu vegades més petit amb deu vegades més animals, pinso a voluntat. Triar serà fàcil.

Entram a l’engreixador i en Pere reparteix la farina a tres menjadores i els tres vedells que hi ha ara es mouen amb calma i no s’empipen gaire entre ells. Deman per entrar i fer fotos. No em diran res, no?

Seria el primer pic. No els he sentit xerrar mai!

Com fas la comercialització? 

La gent es va apuntant a una llista d’espera. Quan hi ha gent suficient i l’animal està a punt, va a l’escorxador. La carn està unes tres setmanes d’oreig allà. Fan peces i es reparteix en lots amb la part proporcional de cada animal. Tots els lots tenen de tot. Perquè els chuletons i el llomillo tenen molts d’adeptes, però es menja tot.

Com així vas triar aquesta raça de vaques? 

Quan vaig començar mon pare em deia que poses ovelles, que era el que posava tothom. Però jo pensava que si feia el que feia tothom no anava enlloc. I perquè el meu padrí en va tenir vaig triar aquestes.

Quina és la història d’aquesta raça?

És una raça molt antiga a l’illa. Pareix que des de l’edat del bronze i ferro ja pasturava per aquí. Pel que diuen, els ossos que es troben als talaiots podrien pertànyer a aquesta raça. Per tant és una raça molt primitiva. La seva selecció té més a veure amb l’entorn que amb el que volien els homes. La selecció ve d’estar a les garrigues o marines on hi havia poc aliment, càrritx fins i tot, és ideal per l’aprofitament de boscos i zones poc productives. Feien net, apujaven un parell de quilos, suraven un bou i s’utilitzaven per llaurar els bous també. No és una raça pensada per estar tancada i que hagis de sembrar per ella, no.

Alimentar els animals amb el que no podem aprofitar nosaltres i que el seu fems, quan tornin als sementers els facin més fèrtils. Res a veure amb la ramaderia industrial o les races més comercials.

Clar. Es quedaven amb les que no tenien problemes en el part totes soles, les que aguantaven les malalties i amb les que eren més rústiques i vivien amb poca cosa. Això ha duit a tenir animals més petits. En canvi per races de llet es deixaven les filles de les que eren més productives i que feien més via a créixer. Després passa que tenim unes races que són molt delicades i que hi has d’estar a damunt, has d’assistir als parts moltes vegades, per exemple.

Com és la carn que fa aquesta raça?

Té una carn molt gustosa i molt apta per qui no pot menjar molt de greix. Perquè el poc que té, és d’un contingut d’un 85% de tipus oleic. Normalment la gent que ho tasta per primera vegada és habitual que em telefonin i em diguin que els ha agradat molt. Cada animal té prop de quatre anys quan va a l’escorxador i donen una canal de 140/170 kg. L’habitual dins qualsevol altra explotació seria entre 10 i 12 mesos per a 250 o 350 kg de canal. O sigui, tres vegades manco de temps i tres vegades més de carn. Aquest desequilibri dona una carn molt poc gustosa i concentrada, feta molt aviat i amb alimentació forçada. 

I amb aquesta diferència com et surt a compte? Imagin que és perquè tot ho fas tu i no has de comprar menjar i redueixes costos.

I perquè no hi estic massa damunt de les pèrdues (riu). Un temps els amitgers i els senyors vivien de la finca. Avui en dia, si no dus 3, 4 o 5 finques i els senyors no cobren res i la teva parella no té un sou per la seva banda, no marxes. El menjar és molt barat ara. Un temps el sou d’un dia anava en gran part destinat a pagar el que es menjava. Què ha passat? En lloc de pagar-mos el que realment val fer aquell producte, com que sinó no tendríem molts de doblers per gastar amb altres coses, idò ens donen una subvenció i vivim de l’almoina. Tot perquè els doblers bastin per consumir altres coses. Si realment contes que val fer una tomàtiga i vas a veure què li paguen al pagès…

Per posar-se a plorar.

Sí, la cosa més suau és plorar. Jo més o manco marx perquè no vaig crear intermediaris. Produeixo l’aliment que s’han de menjar, tenc les mares, tenc la farina per l’engreix, el duc jo a l’escorxador, cerc els clients, els ho don no cuit, però ja tallat i llest, tot! Però si et centres només en una part no marxes, perquè el preu te’l posen uns altres. Quan vaig començar m’ho volien pagar a 2 euros el kg. Jo ho venc tot a 16 euros, però en el lot t’hi entra de tot. Tu ves a una carnisseria i cerca un tall que costi manco de 16 euros. Trobaràs els ossos o algunes peces a dos euros més barates, però costelles, entrecot i tot a 16 euros? La meva idea és que tota la gent pugui tenir accés a una carn neta, de químiques de síntesi, perquè química ho és tot. I que el tipus d’energia aquí estigui en harmonia, que els animals tenguin una vida justa.

És una feina amb la qual s’hi ha de creure.

A mi el que m’omple molt és guardar la raça pels qui venguin darrere. Perquè va arribar què van quedar només 10 vaques i un bou. Gràcies a l’associació de Criadors de bovi de raça mallorquina no s’ha perdut. La història del bou és divertida. Quan van anar a cercar les vaques d’una finca una els va fugir per la muntanya i no va haver manera d’agafar-la. L’any de davant va comparèixer amb un vedell. Ja teníem mascle! Es van establir 10 línies de reproducció i l’associació duu un llibre genealògic per dur els sementals compatibles amb les teves vaques. Van rotant per les finques. Ara hi ha uns 300 animals, en el món eh! És un tresor. Els quatre… -no direm cap paraula-,  que feim això és com els que van mantenir el blat xeixa. Molts se’n reien del que produïa i ara… uep! Tothom en vol i es paga bé, saps? Han passat 10 o 11 anys i si ho puc passar als qui venen ja valdrà la pena.

Que trobes d’APAEMA? 

Jo em vaig fer soci perquè va insistir-me un amic. Abans inclús de posar en marxa les vaques. Perquè hi havia el CBPAE que fa la certificació i el control, però no podien fer assessorament si feien de jutges. APAEMA compleix aquesta altra part. Jo vaig estar dins la junta i m’assabentava més de totes les coses que passaven i ara vulguis o no tenc manco informació. Si hagués de dir res a millorar seria que la junta informés de les decisions i consultés als socis en general quan dubti. Per dir qualque cosa, eh. Tot i que la junta ha de tenir facilitat per prendre decisions més estratègiques i urgents perquè si no les coses no avancen. Veig que duim molt bon rumb. I vaig trobar molt encertada la Diada d’agricultura ecològica d’enguany. L’espai de microentrevistes als socis va ser molt interessant. A foravila tots estam en el nostre ou i és complicat comunicar-me amb altes. Poder conèixer de primera mà com fan feina altres productors és molt interessant. Dones idees i n’escoltes d’altres. Estaria bé mantenir-ho de cara a futures edicions. La fira va bé per posar en contacte els productors i els consumidors, però aquest trull entre els productors també és molt nutritiu. Sobretot perquè no coincidim molt entre nosaltres.

Com veus el futur de l’agricultura eco?

És el futur de l’agricultura. La resta d’agricultura s’aguanta per un fil.