Ja ho diuen, el camp té molts de contraris. No només s’han de preveure i frenar aquells enemics definits i institucionalitzats, com la mosca de la fruita, el míldiu o la cendrada, el cuc capgròs, amb moltes, moltíssimes hores d’observació i protocols d’actuació. N’hi ha d’altres que són més generals, més populars, que no són exclusius del sector agrari però que presenten una gran incidència. A cada regió tenen els seus, podríem dir, competidors directes: per exemple, a moltes províncies de la península pateixen les incursions bàrbares dels porcs senglars (la protecció de les finques contra ells és ben cara) o les pomeres del nord d’Itàlia han de conviure amb els talps, amb pèrdues anuals considerables. Sovint es tracta d’animals amb qui es fa difícil harmonitzar la convivència, animals ràpids, esquius, polival
A les illes tenim els nostres, i la sensació és que mai s’arribarà a un punt d’equilibri. El mal que fan les cabres seria l’exemple més accentuat: les finques de muntanya o a les faldes es poden defensar fins a un punt de les cabres, sempre alerta a tenir els tancaments assegurats amb reixa d’1,35 metres d’alta i que no trobin cap botador possible; si el troben, els arbres joves quedaran pelats i la pastura de gra, arrasada en pocs dies. La majoria de vegades, els costs que suposa la gestió d’una finca extensiva no pot suportar segons quines inversions en tancaments. S’ha de saber que la Conselleria de Medi Ambient autoritza, prèvia petició argumentada, el control a mitjan sacrifici.
Baixant de la muntanya, escampats per les zones planes altres animalons compareixen. Les perdius serien un exemple d’incidència potser menor; visiten les zones d’hort que fan partió amb sementers de gra cercant la humitat, i per això foraden les tomàtigues. En aquest cas, serà útil tenir la precaució de deixar un abeurador a la zona de pas.
Més complicat és esquivar l’acció de llebres i conills. Sempre cerquen verd, planta tendra. Els bocins on se sembri cereal o llegum i que estiguin prop de finques abandonades o garrigues ho tenen difícil, ja en despuntar la planta pot ser menjada. Segons un estudi de la UIB dirigit per Josep Cifre, si la tardor és seca, hi pegaran més, sobretot a ordi, veça i xeixa. En canvi, el triticale no els hi agrada gens, i el favó tampoc fa llarg. També s’ha de tenir en compte que l’ordi, tot i agradar-los, té alta capacitat de goixat i pot acabar la campanya amb bons percentatges de palla. El conill menja a primera hora del matí fins a les 9 h, i a l’horabaixa, de 18:30 a 20 hores. Quant a plantacions d’arbres menors de 5 anys, se’ls ha de protegir amb reixa o casera de plàstic.
No tots són adversaris de temps antics. El tudó fa trenta anys era molt poc vist. Avui, com la tórtora turca o l’esplugabous, es troba en gran expansió, i els pagesos de gra de la marina de Llucmajor ho saben bé, així com algunes vinyes o horts. Els aucells no solen tenir una incidència agressiva, sí que sobre plantacions menudes de fruita l’efecte és vistós (mèrleres) però hem d’entendre que l’espai agrícola forma part d’un entorn que també els hi pertoca.