Abans que comencés la verema vam pegar un bot fins a la Finca Sa Fiola, per xerrar amb en Pep Rodríguez vinyòvol i vinyater del projecte Soca-Rel. Fa més de 30 anys que fa feines a foravila. Sempre ha prioritzat la cura absoluta de la fertilitat del sòl, l’ús de varietats locals i transformar les collites en productes de màxima qualitat. D’ençà que a finals dels 90 va fer el seu primer vi casolà no ha aturat de fer proves, observar i aprendre. Setmanes abans que les nostres vides canviessin per la Covid-19 va treure 3 vins del seu nou projecte Soca-Rel. Sempre té paraules d’agraïment, i reconeix la importància i la sort d’estar ben acompanyat per tirar endavant qualsevol trull.
Vens de família pagesa?
Jo venc de família de mecànics. De petit vivia a Es Capdellà i tot el que m’envoltava era el turisme i la mecànica. Però de tant en tant m’escapava a Galatzó per veure els pagesos d’allà que eren familiars de la meva padrina jove. Després vam venir a viure a Binissalem perquè hi teníem família. Als 15 anys vaig recollir ametlles i garroves. Però com que tenc una malaltia a l’esquena van privar-me de fer tot això i vaig estar devers dos anys dins una oficina. De menys que de mosso eh! No m’agradava ni el que feia jo ni el que veia fer als altres. I això que em van posar totes les facilitats. Em pagaven la formació i tenia opció de créixer a l’empresa. Però que vols que et digui, a mi no m’omplia i no entenia res. Ni el comportament de l’ésser humà a dins la ciutat, ni res. Has de tenir en compte que jo d’Es Capdellà havia sortit no més de 5 pics. Quan se’m va acabar el contracte van voler apuntar-me a una acadèmia d’informàtica i jo els vaig dir que no volia continuar.
I després varés començar a fer feina a Foravila, no?
A la possessió de Bellveure, als 17 o 18 anys. Allà fèiem de tot: hort, fruit secs, teníem bèsties de tota casta. Unes 190 hectàrees, 80 de cultiu. En Toni, l’amo de la finca, estava molt esment de les varietats locals i les races autòctones. De no saber res vaig entrar-hi de ple. Des de com es fa perquè el porc negre no tengui molt de greix i pasturi pel bosc, a conèixer com és de rústica la raça roja d’ovella. Però vaig haver de partir. Perquè no donava per viure. No ho hauria fet mai si hi hagués donat més econòmicament, però a vegades costava arribar a final de mes. Després d’estar a la finca d’uns amics vaig començar a fer feina a José Luis Ferrer. I fins avui, 25 anys hi duc!
Així i tot, vas seguir fent coses pel teu compte?
Fa 14 anys un home que tenia la finca abandonada em va proposar sembrar un poc de vinya, olivera i fer alguna cosa per nosaltres. Això va ser la meva perdició perquè em vaig enganxar fort, però fort, fort, fort!
Com així?
Vaig començar a agafar finques abandonades. Em pareixien molt interessants perquè trobava que tenien més vida. Maldament vessis molta cosa morta, hi havia una vida per baix que s’encarregava d’aquesta vida morta. Les finques eren de gent que em coneixia i d’alguns amics. La meva carta de presentació era terrible. Els deia: “no tenc doblers per pagar-te un lloguer, però per tenir-la així la podeu tenir cuidada. Qualque any vos caurà un barral d’oli, qualque porcelleta o una botella de vi.” Començant així no enganava a ningú.
Quantes n’has arribat a dur?
Entre 14 i 16 quarterades. Bàsicament d’olivar i vinya. Amb l’olivar vaig decidir fer el mínim d’inversió de temps possible. Volia que l’oli se semblés el màxim possible en qualitat i peculiaritat al que hi havia a la finca on ho vaig aprendre tot. La veritat és que estic molt satisfet. El maneig que faig pareix un pseudoabandonament. Perquè pas màxim un pic o dos els cultivadors i no reg. Per això no he tengut mai un espletarro, però el que surt és brutal. A un parell de cursos que vaig fer em van ensenyar les maduracions de l’oliva i només seguint aquesta pauta ja es nota. És un cultiu on faig adob verd i tritur la matèria que li llev i poc més. A més, aquestes terres són bastant riques i fondes aleshores jugava amb avantatge i posades en línia ja era una monada per fer-hi feina.
Com has arribat a tenir la teva vinya?
Vaig apuntar-me a la borsa de drets de vinya de la Comunitat Autònoma i pensava que no m’ho donarien. Però cada vegada que ho demanava es complia que fent el canvi de normativa jo complia amb tots els requisits. Quan em vaig donar conte vaig ajuntar dues hectàrees i mitja de vinya. Així com està això dels drets, és una sort. La vinya on vaig fer per primera vegada vi als anys 90 me la van cedir i també la duia, el que passa és que era han venut la finca i d’indemnització m’han donat els drets. Un projecte que tenc al cap és plantar la vinya dins l’olivar.
Des de quan vas iniciar aquest projecte de “Micro celler alternatiu”?
El projecte del celler es posa en marxa l’any 2015. Però va ser a la collita del 19 quan vaig decidir que era la collita per treure al mercat. Sortia al febrer del 2020. (Riu, i amb això queden resumides totes les dificultats i pors d’un any complicat pel sector). Al final, aquestes coses funcionen perquè estàs envoltat de grans amics. Aquí vénen des d’alots molts joves a gent gran i gent de restauració, sommeliers fins i tot. Ha funcionat gràcies a aquesta gran gent. Ah, i una cosa molt important. Vaig poder començar el projecte perquè el meu cap em va deixar els doblers. I això és tot un reconeixement, més que paraules.
Quin disseny vas fer aquí?
Bàsicament vaig fer un cupatge directament al camp. De varietats, no de vi. Després d’anys estudiant i provant les diferents castes m’he quedat amb les que més m’entenc, les que menys mals de caps em donen tant a fora del celler com a dins. Mantonegro, escurçac, esperó de gall, una cosa en experimental, i fogoneu mallorquí. També tenc una petita col·lecció de varietats locals d’onze castes, que les vaig treure de Can Axartell. Pel disseny em vaig guiar amb el llibre de l’Arxiduc. Per tenir com referència com estaven sembrades les vinyes mesclades amb fruiters. Un bon amic de Felanitx, també fa aquest policultiu i em va donar dades tècniques i em va ajudar. Tenc pruneres, pomeres i albercoquers ara, tots de varietats locals, clar. Els sembr a poc a poc perquè tot duu feina i val doblers. Després, en un raconet hi tenc un parell de bordalls de cirerer que em va dur en Toni Calafell.
Quins vins fas?
Amb la collita del 19 vam fer tres vins. Dos monovarietals, montenegro i escurçac i una mescla de les dues varietats. Amb la de 2020 vaig fer també dos vins de taula que no hi ha les varietats posades. No faig un gran volum de botelles tampoc.
Cada any vaires?
Decidesc quan arriba el raïm al celler. Poden sortir amb la mateixa etiqueta, però per exemple la diferència entre els vins del 19 i del 20 és que l’any passat hi havia una part important de maceració carbònica. Només això ja gira tot el vi. L’anyada ja el canvia i si fas petites intervencions també. Faig el que trob que el vi demana. No pos llevats. Alguns duen sulfurós i d’altres no, depèn de l’acidesa. No pos cap producte més. Però crec que qui tasta el vi és qui l’ha de batiar, no jo. M’agrada donar importància a la fruita i per això no faig fermentacions a grans temperatures. No tenc molts secrets. La feina es fa sobretot a camp.
Tot i l’any complicat pel sector els seus vins es van distribuir tot d’una. Han estat un èxit. En aquests dos primers anys les existències han volat. Gairebé tot ha acabat a taules dels millors restaurants d’arreu de Mallorca. A nen Pep, no li agrada treure pit amb això i tot d’una gira la truita i acabam parlant de la importància de l’aposta de molts restaurants pels vins d’aquí. És humil de veritat i s’alegra de la consolidació del sector i dels èxits dels seus companys ben igual que del seu.
Com així aquesta defensa de les varietats locals?
Sempre he estat molt caparrut amb això. Jo faig vins amb la major qualitat que em permeti l’aprenentatge que tenc. Però pens que a Mallorca falten vins de 200 i 300 euros. Perquè només amb varietats locals i sense cap truc es poden fer vins espectaculars. I aquí tenim vins reconeguts internacionalment. S’ha de fer vi amb la importància de saber on ets. Jo no esperava fer el que fa un cabernet perquè no estic a Bordeus. Ni fer el que fa un pinot noir perquè no estic a la Borgonya. Amb les condicions ben complicades que tenim i les varietats locals feim vins impressionants a Mallorca, que no s’han de comparar amb els de fora. Sense cap tipus de vergonya puc dir que hi ha vins que es podrien vendre a millor preu.
Aquí és inevitable parlar del cantet de tota la vida: que el vi d’aquí és car…
A Mallorca sempre ens agrada més el de fora que el d’aquí. La gent fa comparacions injustes. No és el mateix un vi de 2 euros de La Rioja que un vi de La Rioja dels que estan dins la vitrina al final del passadís del supermercat. Si ens comparen amb aquests darrers, perquè tenim nivell suficient, la gent veurà que el vi de Mallorca és barat. Que hi ha qualque vi que és una patata? Clar! I a La Rioja, a Bordeus i per tot. Aquí els vins valen el que valen per la qualitat i ens hem de fer valdre. Res de posar excuses amb què hem de dur coses de fora, etc. És evident que té un cost més elevat fer vi aquí, però hem de poder reivindicar que quan les coses es fan molt bé s’han de poder vendre al preu que toca.
Quina importància té per tu fer agricultura ecològica?
Realment fent agricultura ecològica jugues a una altra lliga. I si a més no et dediques a fer una substitució d’insums i vols anar més enllà per treure producte de qualitat, ja ni et cont. Mira, sonarà molt lleig, és políticament incorrecte i estic exagerant, però realment a jo me’n fotia un poc del medi ambient entès com a lluites globals i mediàtiques. La meva motivació quan vaig començar era fer una bona gestió de sòls, que hi hagués realment una vida microbiana molt rica, una vida insectívora de sang freda, de sang calenta dins això (assenyala la vinya). I això coincidia sobretot amb el que era l’agricultura ecològica.
Quina és la teva relació amb APAEMA?
Fa 15 anys, n’Aina Calafat i un grapat de persones excel·lents em van demanar si em feia il·lusió formar part d’una nova etapa de l’entitat. Després d’un primer intent d’arrancar l’associació. Hi havia unes persones exemplars amb les quals he creat una amistat brutal. Vaig pensar que d’aquí només podia treure coses bones. Així vaig acabar a la junta. Érem en Tomeu Melis, en Jaume Vadell, en Sebastià Escales… Ostres!, era gent que sabia de què anava la cosa! Es va haver de lluitar molt, molt, molt! Contra els enemics i contra els amics. És complicat gestionar una cosa d’aquestes. Bé, tractar amb la pagesia, administracions… has de tocar de tot, tant d’alat com abaix, de dreta com d’esquerra. És feixuc. Jo el que feia més era renou. No em mossegava la llengua. Vaig estar dues legislatures fins que vaig haver de deixar-ho per problemes de salut. Com que mai m’havia perdut una junta, vaig decidir que si havia d’entrar gent que realment pogués fer la feina havia de fer una passa al costat.
Seguim xerrant una bona estona. Sobre la professionalització del sector, per exemple, diu que “és per mor que el vi sempre ha estat a un restaurant”. I tot d’una remarca la bona feina d’altres productors. Diu que “a Mallorca, per viure de foravila és gairebé necessari no només produir sinó fer un producte de qualitat, no queda altre.” Li deman per la competència, per si hi ha massa cellers i contesta que “hi ha molt bona gent, si tots intentam estar a l’altura va rodat. Crec que el temps de les gelosies ha passat”. Tenim unes celebritats en el món del vi que ens ho hauríem de creure més, tenim unes màquines!”