En algunes de les fotografies que acompanyen aquesta entrevista notareu que el cel és de tardor. Entram a la finca de Sa Madoneta, a Manacor, la darrera setmana d’octubre per trobar-nos amb en Lluís Bezzina, un home que en fer els cinquanta anys va deixar la feina que tenia per fer-se pagès. A les seves mans tenia aquestes terres, per herència, i estava disposat a revifar-les agrícolament parlant. De llavors ençà ha fet de ramader (malgrat que ho va acabar deixant per problemes que tot d’una podreu llegir), ha potenciat el cultiu de l’olivera i del garrover, ha plantat vinya i ha iniciat el seu camí en la viticultura i, també, ha estat testimoni de la crisi de l’ametller, veient com es morien els arbres cultivats en secà. I si entram en aquesta finca en aquest moment és perquè, després de molta feina collint l’oliva i duent-la a la tafona per produir el seu oli, ara en Lluís pot amollar una mica i dedicar una estona a la conversa. L’oli d’enguany ja està envasat.
Com i quan et feres pagès?
Ara tenc setanta-dos anys i en fa vint que faig de pagès. Jo feia una feina tècnica a Telefònica, però en un moment donat vaig poder passar a dedicar-me a aquesta finca, que havíem heretat de la nostra mare. Amb cinquanta anys em vaig reconvertir, vaig començar a fer cursos de la Conselleria, anava a tots els pobles, coneixia gent relacionada amb l’ofici que m’explicava com feien les coses, i m’hi vaig anar ficant. A part de conrar, fins no fa gaire he estat ramader d’ovelles. El que passa és que hem tengut molts problemes amb les ovelles pels atacs de cans.
Què va passar?
L’ovella és un animal que et fa neta la finca i et dona una carn boníssima. En vàrem arribar a tenir cent. Però teníem el problema dels cans. Hi havia veïnats que no els teníem fermats, els fugien, i ens feien vertaderes massacres. Fins i tot crec que patírem atacs de cans que els entrenaven per a bregues. Durant dos anys, cada mes mataven una ovella adulta, el ca anava a una, la destrossava i se n’anava. I ho feien el dia que jo no era per aquí. Estic segur que em controlaven. Entre una cosa i l’altra, la Policia Local de Manacor té més de vint denúncies meves, però el tema no s’arregla. En el fons, és qüestió de l’educació de la gent, en la manera de tenir els cans. Atacs de cans n’hi ha contínuament. Et deixen els animals mal ferits, els has de sacrificar, els has d’enterrar… jo tenia les ovelles assegurades i una jutge em va arribar a dir que ja em podia donar per satisfet. El cas és que per demanar que et paguin la indemnització ha de venir el manescal, certificar que ha estat per un atac de cans, fer una denúncia a la Policia Local per acompanyar a l’assegurança… Tot això afegit a l’impacte que et genera veure la carnisseria que s’ha fet. Només una veïnada em va pagar en veure el que havien fet els seus cans, quan sempre deia que no podia ser que ho haguessin fet ells. Però, després, els va continuar tenint a lloure, fins que se’n va anar. Són persones que no entenen que conviuen amb una zona de ramat i que s’han de prendre precaucions.
Tot això forma part d’aquests vint anys que has fet de pagès, d’aquest canvi vital. Com el valores el camí que has fet? Has pensat alguna vegada en deixar foravila?
Durant tot aquest temps, no. Potser ho pens ara, però per l’edat que tenc, de vegades pens que potser hauria d’aturar un poc. Però m’organitz bé. Un dia faig feina més física, d’altres de gestió… és cert que no tenc caps de setmana, però puc aturar quan vull. Potser en cap de setmana faig més feina que entre setmana. I és molt important deixar constància que res de tot això no hauria estat possible sense la implicació de la meva dona, Maria Calderón, i dels meus fills, Àngela i Lluís.
Dins la darrera dècada hem patit un parell de crisis fortes, han estat moments en què més d’una persona s’ha plantejat, o ha provat, trobar una sortida en la pagesia, però no tothom hi ha quedat. Quina és la clau per provar-ho i quedar-hi?
Tenir una formació i parlar amb gent que en sap. És el que jo vaig fer. Bé, i en el meu cas, vaig veure que es venia un tractor i vaig pensar que el primer que havia de fer era comprar-ne un. El vaig comprar el 2006 i vaig aprendre a menar-lo. Un instructor va estar dues hores amb jo, em va explicar com anava tot, i de llavors ençà som tractorista.
Ja tenies tractor i el sabies menar, t’havies format, i tenies terra. Explica’m com és aquesta finca i què representa per tu?
Aquesta finca és una herència que jo he rebut i que deixaré als que em venen darrere, el meu fill i la meva filla. La terra roman i nosaltres passam. Quan jo la vaig agafar estava feta un desastre. Hi havia ametllerar, garroverar i ovelles. Fa dos anys vaig decidir treure els ametllers perquè s’anaven morint, perquè eren arbres vells, per la Xylella i perquè no plou quan toca. L’any 2012 encara vaig fer bastant ametlla, però en cinc o sis anys va anar caient la producció a quatre-cents o cinc-cents quilos, fins a quedar en no res. Quan no plou com toca, un arbre vell no aguanta.
Què més em pots dir de com és la finca?
Li hem posat el nom perquè a aquest redol li diuen Sa Madoneta i hem pres el topònim. Fa cent deu quarterades, vuitanta són de pinar i trenta per a conreu. Així mateix, és un vedat de caça, però caçam molt poc, el meu fill i jo, dues perdius en l’any perquè m’agrada molt menjar-ne. Però, a més, té una particularitat, enguany l’hem inscrita com a vedat de recursos silvestres, una figura nova, que contempla que s’hi fan bolets, caragols, espàrrecs, romaní… i s’han posat plaques per delimitar-ho. Quan vàrem demanar per fer aquest tipus de vedat, vàrem tenir dues visites de tècnics de la Conselleria i mos varen dir que trobaven que era un hàbitat ideal per les tortugues i ens demanaren si en podien amollar. El cas és que ja han fet tres amollades, cent-trenta tortugues.
Tornem al conreu. Manca d’aigua, malalties… aquests problemes han pres embranzida els darrers anys. D’ençà que començares a ara, què has hagut de fer de manera diferent al que tenies previst?
He decidit fer tot el que es pugui en secà, precisament perquè si l’aigua ara és un problema imagina’t d’aquí a vint anys més. La capa freàtica cada vegada és més avall. Fa cinquanta o seixanta anys tot era secà.
Precisament, què és el que aguanta bé en secà si l’aigua cada vegada és més avall?
Olivera, vinya i garrover. Encara tenc tres quarterades d’ametllerar que m’he entestat a mantenir, però ja veurem que passarà.
Has aconseguit fer la finca rendible?
Diguem que si no cont les meves hores de feina som milionari (riu). Si hi estàs damunt, alguna cosa treus.
Tot això, en una finca de maneig ecològic. Quan i per què triares aquest camí?
El 2009, per convenciment personal.
I en aquell moment, quin ambient es respirava entorn aquesta manera de fer?
Anaves xerrant amb altres pagesos, com ara, que em diuen “va bé això d’eco?”, i jo els dic que sí. El que jo tenc va bé.
Com és teu dia a dia com a pagès?
He après allò que he de fer en cada època de l’any. No faig feina de sol a sol, ni en vull fer, i no només depenc d’això. Però sí que m’interessa fer una cosa ben feta. De fet, l’oli que tenim el comercialitzam des del 2015, el que passa és que hi ha hagut anys en què no hem tengut oliva i no hi ha hagut oli, com va ser l’any passat i alguna altra anyada. La vinya també va molt bé, enguany hem tengut rècord de producció. En canvi, el 2022, que va començar a fer una calorada el mes de maig, el vi era molt bo perquè tenia els sucres concentrats, però se’n va fer molt poc. El vi és per autoconsum. El feim de moscatell i chardonnay, més o manco a un 50%.
Com ets sents bevent el teu propi vi?
Quan vàrem sembrar aquesta vinya, el 2008, no en tenia ni idea de fer vi ni perspectiva de fer-ne. Però quan vaig veure que d’aquests mil metres en començava a sortir tant de raïm vaig dir “què faig amb tot això!?”. Jo l’havia sembrat per menjar nosaltres. És cert que tenia el record dels meus padrins, que feien vi. Llavors només es bevia vi i aigua. Ells tenien un celler a Manacor i es varen donar de baixa com productors de vi l’any 1961. Jo llavors tenia vuit anys, però tenc gravada a la memòria la imatge d’una gent trepitjant raïm en el corral de cals padrins. Amb aquest record, vaig decidir començar el 2016. El vi mos el fa un amic que sap fer bon vi. Encara no el comercialitzam, però esperam fer-ho el 2026.
Dius que et feres pagès gràcies a la formació i les relacions, però també tens aquesta arrel pagesa. Aquesta herència t’ha d’haver ajudat.
Sí, també ho he heretat. A cal padrí, sobretot, es vivia aquest ambient de foravila.
Idò parlem de l’ambient que toca ara, per temporada. Com m’he d’imaginar que ha estat el teu darrer mes?
Me l’he passat anant darrere l’oliva. Entre recollidors, gestionar tot això, cridar a aquest o a aquell altre, quedar amb el camió, la tafona, recollir les saques amb el tractor… tot això, fins a la setmana passada. I, divendres, vaig anar a cercar un barral de cinc litres d’oli a la tafona perquè el que més m’agrada és mullar pa en un oli acabat de fer, més si és fet meu.
Com és el vostre oli?
Duim l’oli a la cooperativa de Sóller, que tenen una línia d’oliva eco. Feim monovarietal d’arbequina, molt suau. El 2002 plantarem 467 oliveres, el 2014, 113 més, i en vista que l’ametllerar se n’anava en orris, allà també hi he anat plantant oliveres. On es mor un ametller, pos una olivera…
Ets soci d’APAEMA des de l’any 2017. Què en penses de com funciona, del que pot aportar?
APAEMA està molt bé, i creix molt, però no m’agrada que a les assemblees sempre siguem els de sempre. Som una vintena o una trentena quan som sis-cents socis. M’agradaria que la gent s’impliqués una mica més, així és com jo mateix vaig anar aprenent moltes coses. No només es tracta de fer cursos, és important que ens coneguem els uns als altres. També seria important trobar maneres d’ajudar a la comercialització. La Fira de l’Agricultura Ecològica que cada any muntau a Porreres és molt important. Si tenim oli, no hi faltam. Allà hi va un públic que té molt clar que va a cercar producte eco.
EL LLEGAT, ELS HEREUS
A aquesta entrevista li afegim algunes declaracions de Lluís (fill) i Àngela Bezzina. Ells seran els hereus d’aquestes terres i reben el llegat amb il·lusió i implicació.
Àngela i Lluís, què presenta per vosaltres la finca de Sa Madoneta?
Lluís (fill): La meva família, tranquil·litat i bon vi. Amb això ja ho tenim tot.
Àngela: És ca nostra. I el silenci, que per a mi és el nou luxe, que ja quasi no el trobes enlloc a Mallorca, i aquí hi és.
Amb quin ànim assumiu la responsabilitat de ser els hereus de la finca i donar-li un futur?
Àngela: Ja l’estam assumint, mon pare ja està delegant responsabilitats. A mi m’agrada molt. Volem fer molta feina amb APAEMA, que sempre tenen moltes idees i sempre que vaig a les assemblees m’agrada molt escoltar, perquè trob persones que tot això ho senten, ho viuen, és la seva passió. Jo en vull aprendre, i m’agradaria implicar-me més.
Era important tancar aquesta conversa amb aquestes frases de qui agafarà, i està agafant, el relleu a Lluis Bezzina i María Calderón. Sa Madoneta mira cap endavant, i ho fa dins l’univers de l’agroecologia.
