Si enumeràssim les dotze principals plagues i malalties del camp hi hauria un consens ample en incloure el mildiu i cendrada en vinya, l’ull de gall en olivera, el cribat i brot sec en ametler, la tuta i heliotis a tomatiguera, el rovell dels alls, etc. I si ens demanassin quina és la més determinant, la més decisiva a dia d’avui, es podria considerar la mosca de la fruita, candidatura fàcil d’argumentar per la incidència a pera, melicotó, taronja, albercoc i quasi tota la fruita. Emperò la mosca es pot esquivar amb l’elecció de varietats o es pot protegir mitjan embossat de fruits o es pot interrompre el cicle vital destruint fruits picats o es pot tractar amb trampes i productes esquer. No de bades, fa uns anys era considerada la plaga més important del món, la que més perjudici creava, però hi ha recursos.
Malauradament, el camp insular té un contrari més gros, un insecte omnipotent, insistent i eficaç com una mala cosa, un animalet amb capacitat transformadora, que ha tirat abaix plantacions senceres. És l’escarabató, gusano cabezudo en castellà, Capnodis tenebrionis. Aquest insecte és nociu i no té aturall. És més, creix i s’expandeix en entorns agraris deprimits com el nostre.
L’escarabató és el responsable de la mort dels albercoquers a la seca a Porreres i Montuïri. Degué començar per allà, l’esplendor dels sequers dels cinquanta va deixar pas a una decadència irreversible a la següent dècada i tots els pagesos ho atribueixen a l’arribada de l’insecte. Els exemplars més vells caigueren primer, després la resta, evidenciant el seu potencial destructiu que perdura; avui sols queda un testimoni del que va ser l’albercoquer i el sequer.
Per què és tan mal de combatre? Perquè tant l’adult com la larva són inabastables. L’adult és molt mal d’enganxar, s’escampa a distàncies llargues (en van veure un a l’andana de l’estació intermodal, pur centre de Ciutat), és d’exoesquelet dur, actiu des de març fins a octubre i no tendria sentit esquitxar els arbres contínuament. Si ens hi fixam, el veurem a les puntes de les branques, rosegant fulla (el peciol queda enganxat), detecta que l’hem vist i prova d’amagar-se, i quan l’anam a agafar es deixa caure.
Les femelles posen els ous prop de la soca dins la terra, les larves diminutes cerquen l’arrel i comencen a devorar-la per dins durant dos any, que ja té la mida del dit petit de la mà. Un arbre té mal d’aguantar el martiri, més si és vell, o ha plogut massa poc, o no li han fet les feines bàsiques.
Afecta totes les rosàcies (ametler, cirerer, prunera, etc) i és un greu problema en tot el Mediterrani. Fa poc es va fer un estudi sobre possibilitats de control amb feromones, repel·lents, tractament a larves, patrons resistents, trampes… No hi va haver cap resultant concloent. S’està provant de fer una modificació genètica d’una soca del Bacillus, però fos com fos, en agricultura ecològica, no es podria emprar.
No podem ser optimistes ni tampoc resignar-nos. Hi ha accions a emprendre: capturar tots els adults (sobretot abunden a l’abril i a final de setembre), arrabassar arbres massa tocats (sense vigor, molta goma, grocs), el reg els frena molt perquè s’activen uns nemàtodes entomopatògens que els parasiten. Al final, però, es tracta d’una tasca col·lectiva, de millora del camp, sense arbres deteriorats ni plantacions abandonades, duent a terme qualsevol tasca que conservi la humitat al sòl i emprar peus que li siguin menys favorables.
