Igual que per l’article sobre el poriol allargat, que podeu llegir dins aquest blog, els mol·luscs terrestres poden presentar èpoques d’alta incidència, i posar els arbres joves en una situació arriscada, no de mort però sí d’aturada vegetatiu. Xerram del caragolí (Theba pisana), llimacs, cornets, etc.
En tots els casos es tracta d’un mol·lusc gastròpode pulmonat de la família del helícids. El caragolí, així com els caragols i altres mol·luscs que afecten els cultius, és una plaga de segon ordre en fruiters, a excepció dels anys de grans poblacions (com han estat 2017 i 2018) i en arbres joves menors de 4 anys. Per aquests el dany més gros es dona a les brotades de l’any, a l’àpex o immediatament per davall, frenant el desenvolupament vegetatiu de l’arbre, assecant la fusta més tendre, i provocant ferides a l’epidermis de les branques.
Els mol·luscs, al nostre territori, presenten el seu màxim d’activitat a partir de maig fins finals de juny. A la tardor les poblacions no són tan abundants.
Existeixen moltes estratègies per evitar que els mol·luscs pugin a l’arbre: envoltar el tronc amb bandes de llana o amb bandes impregnades de brou bordelès, pintar el tronc amb calç, aplicar trifosfat fèrric protegint la base del tronc.
També podem incidir en les poblacions de mol·luscs de la zona, fomentant que l’aviram s’hi aturi a menjar, posant teules o bovedilles i al matí retirar els individus que hi ha amagats, repartir trampes casolanes a partir de cervesa, o, si la situació ho requereix, moure l’hort de lloc. Són mesures aplicables a petita escala, més aviat per horts.
Però en fructicultura, una vegada és a l’arbre no hi ha mesures efectives per controlar-lo (manualment pot resultar inviable per plantacions mitjanes).
Així mateix, és important saber que les poblacions de mol·luscs van en funció del maneig de la vegetació dels voltants, pròpia de finca o de les parcel·les veïnes. Si permetem que durant el període de cria de tardor i hivern la població es trobi rodejada d’herba fresca i després, durant primavera, decidim segar o cultivar la terra, els mol·luscs restants es dirigiran als elements verticals que tenguin més avinent. Segons l’any, la invasió pot ser espectacular. Però al ser els adobs verds i les cobertes vegetals una font gairebé imprescindible de matèria orgànica (a part d’altres funcions) per les finques en agricultura ecològica, seria útil comptar amb estratègies que puguin eliminar els mol·luscs dels arbres més joves en cas de gestió inadequada.
Des de l’ADV d’Agricultura Ecològica d’Apaema hem provat varis productes: aplicació de trifosfat fèrric solubilitzat aplicat directament als arbres, i també oli parafínic, amb acció asfixiant sobre còccdis, caparretes o primeres poblacions de pulgó, entre altres. Cap de les dues idees ha donat resultat.
Una altra que està pendent de comprovar-se, és amb extracte de cafeïna, que segons creença popular presenta efectivitat. Així doncs, no podem esperar controlar-ho amb aplicacions directes.
Per arbres adults, tot i veure altes concentracions de mol·luscs a sobre, no ens ha de preocupar. Pels joves, a falta de tractaments efectius sobre ells, hem de gestionar l’herba a fi de no tenir aquest problema. Una manera és alternar la sega o treball del sol per carrers alternats en el temps, tot aplicant trifosfat fèrric a la base del tronc (autoritzat en AE i molt efectiu per poblacions normals) com a protecció, i/o les mesures descrites al tercer paràgraf.
Pels anys difícils, una mesura no contrastada podria anar a rompre el període de cria d’hivern cultivant la terra a uns 10cm i mantenir-ho lliure de vegetació, però la pèrdua d’activitat biològica i la no càrrega orgànica que suposa l’herba o adobat verd farien que aquesta operació sigui, per la majoria de casos, contraproduent.