La poda a revisió

06 · març · 2020

Puta era la semideessa de la poda dels arbres. L’etimologia del seu nom ve del llatí, putare i literalment significa podar. Aquesta al·lota tenia el talent de la poda pels arbres, la qual ajudava a millorar la qualitat dels fruits. En el seu honor, els pagesos grecs celebraven festivitats durant la poda dels arbres, en aquestes festes les sacerdotesses exercien la prostitució sagrada.

Segons la mitologia, l’art de la poda era una tasca de semidéus, que amb el temps va arribar a mans de les persones. Avui dia, la gran majoria de les podes estan sistematitzades cosa que provoca la desaparició de l’art de la poda. Davant d’aquesta situació cal definir com hauria de ser el podador del segle XXI, una persona que va de la mà de la tècnica però sense desmerèixer la sensibilitat i l’art de la pràctica, la qual en els seus inicis era divina.

Es poda per millorar la qualitat dels fruits (menys patologies i millor mida), distribuir harmònicament aquests a l’arbre, evitar l’envelliment prematur de l’arbre i garantir la producció anualment. Per assolir aquest fins cal saber com es comporten els arbres que es volen podar, en quin medi es troben i quina quantitat d’aigua reben. Després d’aquesta anàlisi, cal saber quina intensitat de poda necessita aquell arbre, i sobretot si es tornarà a visitar en els anys vinents. I finalment, si es decideix intervenir, deixar fluir l’art de fer una feina harmònica, digne de l’aprovació dels déus.

La poda d’un arbre que ha estat format de manera sistemàtica i dirigida és fàcil de fer, no obstant la poda d’un arbre format de manera lliure és el repte pel podador: requereix una feina pulcre, amb la intenció de causar els menors desequilibris a l’arbre i garantir una bona collita.

Tradicionalment els arbres s’han podat a l’hivern però ara ha arribat l’hora d’entendre que la poda ha de ser una conversa amb l’arbre mantinguda al llarg de l’any. Aquesta conversa, en la mesura del possible hauria de regir-se per les següents pautes:

• Poda d’hivern abans de les brotades de primavera: rejovenir arbres, renovar fusta i obtenir més superfície foliar.
• Poda abans de la floració: aclarir les rames per distribuir la fructificació, per donar aire i llum, per recular l’arbre o per dirigir l’estructura d’aquest.
• Poda després de la collita: aquesta es pot fer un cop se surt de la calor intens de l’estiu i serveix per delimitar les guies o per complementar les tasques que s’han fet a la poda d’abans de floració.

A tall de conclusió cal repensar la poda i la seva utilitat. Per això, hom ha de fer un exercici d’observació i veure un arbre podat i un que no ha estat mai. És veritat que un arbre natural cerca el seu equilibri però els fruits estaran més mal repartits, allunyats de les branques principals, tindran menys sucres, seran de menor mida i color més apagat. El motiu és perquè l’arbre està esgotat per la producció abundant que provoca l’anyivolia. Per tant, si els arbres han estat seleccionats per fer fruita en un marc agrari, requereixen de les tasques agrícoles associades a ells, i això significa que s’han de podar.