Fa temps que els experts avisen que estam arribant al punt de no retorn a partir del qual la pujada de temperatures a causa del Canvi climàtic serà irreversible, amb els greus efectes negatius que això comportarà per a tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. L’alternativa és prendre mesures urgents i contundents, accions directes i clares, per fer front a l’escalfament global. Sabem que el compromís amb aquesta cursa a contrarellotge hauria d’implicar el conjunt dels estaments socials i econòmics, i són moltes les persones que han agafat la penyora i estan modificant les seves formes de fer i de consumir, per veure si el granet d’arena que aporta cadascú fa possible que no se superi el famós 1,5 °C d’increment de temperatures. Passar a l’acció, per petit que sigui el gest, ajuda i s’ha de valorar, només faltaria. Però en massa ocasions es diposita en la població civil la màxima responsabilitat d’actuar per fer-hi front, com si fos una qüestió de canvi senzill d’hàbits, i això pot resultar frustrant. Qui té la clau de volta són les administracions, sobretot les estatals i les internacionals, ja que disposen dels instruments més potents per combatre’l, per canviar en poc temps tota una societat.
Una de les eines que en primer terme pareixen més eficaces per fer canvis gairebé immediats és la fiscalitat. La fiscalitat, és a dir, els imposts o incentius fiscals associats a una manera determinada de produir o consumir, hauria de ser un instrument preferent per caminar cap a models ambientalment més nets i socialment més justos. En aquest sentit, existeix l’anomenada fiscalitat verda, que justament va encaminada a això. Són imposts i taxes directes, per gravar aquella producció o consum d’un producte o un servei del qual se sàpiga que, sigui per les raons que sigui, afecta negativament a la salut del planeta o bé la salut humana. Però la fiscalitat verda són també incentius positius, com la desgravació o les ajudes a activitats que contribueixin a assolir un major grau de sostenibilitat.
Quin paper podria jugar la fiscalitat verda en el bot d’escala de l’agricultura ecològica i l’agroecologia? Idò pensam que hi hauria tres vies molt clares:
- La reducció de taxes i imposts als productors i elaboradors ecològics, que passaria per una davallada de l’IRPF, de les quotes de la seguretat social o de l’impost d’activitats econòmiques, però també de taxes més locals com l’ocupació de l’espai públic quan fan mercats setmanals.
- La reducció de l’IVA dels aliments ecològics locals, perquè siguin més atractiu per al consumidor la compra d’aquests productes que no d’altres que poden ser discutibles.
- L’increment de les ajudes a les explotacions agràries i petites indústries de transformació amb certificació ecològica, a partir de la recaptació (desincentivadora) feta en altres activitats humanes les quals se sap que són perjudicials.
No és una cabòria dels considerats talibans ecològics, no. El Comissari de Medi Ambient de la Unió Europea va proposar als estats membres, l’any 2008, una reducció dràstica de l’IVA en aliments ecològics. L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), va demanar al govern central un IVA superreduït del 4% per als productes ecològics, amb la finalitat de promoure un consum “més ètic i sostenible”. A la notícia publicada en premsa s’apuntava que “la sostenibilitat és una necessitat, no un luxe”. De fet, el camí està obert per la reforma de les normes de l’impost sobre valor afegit (IVA) que dona més flexibilitat als governs per aplicar l’impost reduït per a productes essencials o productes més respectuosos amb el medi i la salut de les persones.
Està en mans dels nostres dirigents començar a aplicar aquestes eines reals, ja existents, i apostar, d’una vegada per totes, per polítiques valentes que siguin coherents amb els temps que corren.