El sector de foravila no és gaire supersticiós, no es mou per uns codis tàcits a l’hora d’emprendre la seva activitat. Així com, per exemple, els mariners sí que són maniosos a l’hora de fer-se a la mar gran pel risc que implica i donen molt de pes a les seves intuïcions, el pagès no és tan primmirat per dur a terme l’ofici.
Abans, al camp no es podien permetre rebutjar res, si qualque cosa s’havia de tirar ja no es cultivava. Així que els matisos ocults només es donaven a subproductes (les plomes de paó donaven mala sort) o maneres de feinejar, generalment com argument per conservar les bones pràctiques. Els eixams d’abelles han de ser regalats o aniran magres, les eines no es poden deixar clavades a terra perquè si no l’ànima pateix, no posar el pa capgirat que el bon Jesús sofrirà, o els rols establerts (les dones amb la menstruació no poden formatjar ni pastar la sobrassada, etc.)
Ja sabem que antigament, la falta de cultura i l’isolament provocaven episodis dignes de la màgia negra. I tot i que les comunicacions són absolutament distintes, no és possible desvincular centenars d’anys de contacte directe amb la terra i el paisatge, origen de tots els mites i llegendes, del pagès actual, per molt modernitzat que estigui. L’economia del camp depèn, en primer lloc, de les condicions climàtiques. Així, no són estranyes les pregàries, les prerrogatives d’un poble sencer demanant auxili celestial davant la sequera o l’avanç d’una plaga (míldiu a patata a Irlanda a mitjan segle XIX, fil·loxera de la vinya unes dècades més tard a Mallorca, sequera a les illes el 2008).
Els cants durant la feina, a part de fer de bàlsam calmant, també anaven a demanar clemència per la bona fi de la tasca, quan Mallorca es batia pam a pam, s’espigolava el gra caigut, es pellucaven les ametlles o olives una per una, es tonia amb tisores i un llarg rosari de labors feixugues que avui impressionen.
Què queda idò d’aquella visió mítica del camp? Al pagès no l’ha abandonat la desconfiança ni les mitges tintes, conseqüència de la certesa que no es poden governar tots els factors implicats. Un altre tret és la credulitat que mostra davant situacions prou absurdes i donar per bona informació, com a mínim, dubtosa.
Quan el 2008 va aparèixer la tuta de la tomàtiga, un problema seriós amb el qual hem de conviure de llavors ençà, hi havia veus de gent que demanava sobre les furgonetes que amollaven papallones, que un esbart havia passat per damunt un que ho havia contat i no podia ser mai d’altra manera.
El més normal és que el fet en qüestió l’hagi patit no l’orador sinó qualcú molt proper a ell, però es persigna convençut amb un “m’ho han contat per segur”. Com la llegenda urbana rústica més estesa, aquella que explicava el gran augment de rates a foravila criades a granges aposta i alliberades de nit als sementers. L’objectiu de tal maniobra serien els enormes guanys de les cases fabricants de visc i raticida, i són bastants els que conten d’un conegut que es va trobar un vespre amb una solada de rates encara entabanades a la carretera i una furgoneta que prenia la fugida. Aquesta història va circular molt fa uns anys i encara surt a les converses, amb dits afirmatius i celles alçades. Vius.
Altres accions amb poc sentit són: trampes casolanes amb brou de peix, aigua amb sucre o similars a arbres fruiters (selecció zero de captures); posar un pedrot damunt la creu de fusta endurida d’un arbre «vago» (a un arbre jove sí té motiu, tombar la branca frena la vegetació i estimula la floració).