És molt habitual que el reg es faci per intuïció, segons el costum, l’experiència o la impressió visual. Atesa la importància de l’aigua pels cultius més demandants, principalment hortalissa d’estiu i arbres fruiters, és indispensable modificar els hàbits al respecte. No només hem de conèixer les quantitats d’aigua que requereix un cultiu, sinó també les èpoques de major demanda. A partir d’aquí, ens faltarà saber en tot moment quines són les reserves d’aigua a la terra disponible per la planta, o com la tenim distribuïda en funció de la profunditat. Una de les millors eines per conèixer això, de maneig i lectura fàcil, són els tensiòmetres.
És sabut que on es disposa d’aigua, sense cap eina de lectura, es tendeix a regar en excés. Els companys Borja i Andreu d’ArreuBio tenen observat que, en general, els pagesos experimentats amb bon coneixement dels cultius que treballen acaben regant més del compte, sobretot a inici de cultiu. En canvi els que comencen de nou se solen quedar curts amb el reg, perquè ajusten les despeses i no li donen el valor just. Sigui com sigui, el que és raonable és que per observació indirecta mai es podrà regar amb encert i precisió.
La falta d’aigua, per previsió errònia, porta a un descens de creixement, caiguda de flor i fruit, fruit petit, i altres. Al contrari, massa reg provoca malalties de coll, asfixia i podridura radicular, necrosi, mal quallat en carabassó…
Un tensiòmetre és un instrument de mesura consistent amb un vacuòmetre i una càpsula ceràmica terminal on té lloc l’absorció d’humitat. En realitat, imita l’esforç que han de fer les arrels per xuclar l’aigua de la terra. La terra seca extreu líquid de la càpsula ceràmica, creant un buid que queda registrat al vacuòmetre i elevant la lectura cap als 100 cb (o cap a l’estrès hídric). En humidificar la terra, s’inverteix el pas de líquid i la lectura descendeix; el 0 cb indica capacitat de camp, és a dir, impossibilitat d’aquella terra per retenir més aigua (i asfíxia radicular).
Es tracta d’una eina que ens ve clavada per, una vegada sabem les necessitats hídriques d’un cultiu a un moment concret, conèixer la quantitat d’aigua que hem de regar i jugar millor amb la freqüència.
Es recomana fer les lectures a partir de dos tensiòmetres, un de caràcter superficial i l’altre a més profunditat. Així sabrem quina dosi d’aigua hem de manejar pels diferents escenaris: si els tensiòmetres indiquen sequedat al fons i humitat a la part de superfície aplicarem alguns regs abundants per arribar a les parts fondes; i viceversa. En horticultura es posen a 25 i 40 cm. En fructicultura, 30-35 i 60 cm, aproximadament.
S’han de col·locar a 20 cm del goteig. Per no fer malbé la punta ceràmica, primer s’ha de facilitar el forat amb una verga de ferro un poquet més prima. No tocar la punta de ceràmica amb les mans, enroscar la tapa hermètica (no massa fort!), empènyer cap al fons i girar 3/4 en sentit de les agulles del rellotge. Després hem de sentir que el tensiòmetre queda ben pitjat per la terra.
El tensiòmetre s’ajusta a tot tipus de sols, però és necessari conèixer la textura que tenim, atès que la interpretació que farem és diferent. Per èpoques de màxim creixement podem agafar com a referència (segons n’Andreu Vila): 10 cb (terres arenoses) < òptim. Col·locau-los a sortida d’hivern, atès que el reg és més necessari durant la primavera que a l’estiu. Aprofitam per recordar que els gotejadors, per a fruiters, de forma general han de situar-se davall el límit de la capçada de l’arbre, i només a prop del tronc.