Segons la Llei 19/1995 de modernització de les explotacions agràries, els titulars d’explotació professional són aquells que tenen més d’un 50% d’ingressos agraris, dels quals com a mínim la meitat d’aquests han de provenir de la venda de producte o d’ajudes directes de PAC. Han de tenir també més de mitja UTA (unitat de treball agrari). Les explotacions prioritàries, en canvi, són aquelles que tenen una o més UTA i una renda agrària d’entre un 35 i un 120% de la renda de referència. Aquesta mateixa llei determina que les explotacions que tenen aquesta consideració de prioritàries han de tenir preferència davant de la resta en tràmits i en l’obtenció d’ajudes.
En els últims anys, i en aquest sentit, les polítiques públiques de la Conselleria d’Agricultura han anat més enllà i s’han enfocat a dotar també als professionals d’altes puntuacions en la baremació de subvencions. Si es disposa de l’etiqueta de professional i/o prioritari, un titular d’explotació té totes les de guanyar en bona part del conjunt de convocatòries que es despleguen del segon pilar de la PAC (abans PDR, ara PEPAC). L’argument ha estat, en tot moment, que s’havia de donar suport a aquelles persones que decidien optar per dedicar-se professionalment a foravila, facilitant-los la vida. És completament comprensible, donada la greu situació que pateix el camp balear, reforçar els professionals agraris existents i potenciar el bot dels no-professionals cap a aquesta figura. De fet, segons la Diagnosi del sector agrari ecològic de Balears (2021), l’agricultura ecològica triplicava el nombre de professionals respecte de l’agricultura convencional, i consideram que s’ha d’anar cap aquí. Emperò també és ver que barrant l’accés a ajudes per als no-professionals estam desvestint un sant per vestir-ne un altre, quan gairebé nou de cada deu explotacions agràries estan sostingudes per famílies que es dediquen a foravila a temps parcial.
Segons una consulta feta al Registre d’Explotacions Agràries de les Illes Balears, a la nostra comunitat el 2021 va tancar amb 1.097 explotacions liderades per professionals (fossin prioritaris o no). Aquestes suposen al voltant del 10% del total d’explotacions registrades. La superfície agrària útil (SAU) que gestionen professionals i/o prioritaris varia molt per illa: a Menorca és el 60% (82.890 ha), a Mallorca el 36% (60.655 ha), a Eivissa el 15% (1.327 ha) i a Formentera el 6% (115 ha). En resum, les dades demostren que el 62% de la SAU es troba en règim d’ús agrari no-professional. Tenim, idò, un problema greu. Un problema territorial, d’àmbit socioeconòmic, cultural i ambiental quan l’abandonament de sementers i parcel·les, fins fa poc conrats per pagesos a temps parcial o no-professionals, desapareixen a marxes forçades. Sobretot ha estat en els darrers 7 o 8 anys, molts d’ells, empesos per la mortalitat d’ametlers i figueres provocada per la Xylella o perquè troben a faltar la feina invisible de molts majors que ja no hi són. Els costos superen els ingressos, de molt, i no és d’ara. Tot i l’increment d’ajudes directes de la nova PAC o que el preu de les garroves hagi estat molt bo en els darrers anys, aquest nombrós grup d’explotacions no estan trobant un incentiu suficient per mantenir l’activitat agrària i s’abandonen. Olivardes i ullastres avancen gairebé imparables, llevat que un dels quatre o cinc pagesos professionals que queden al poble vulgui dur-ne la gestió (fet que passa quan la terra és bona i el tros és gros i pla, per fer-hi cereal, però no en parcel·les petites, poc profundes o just que tenguin cert pendent). El context ideal perquè proliferin xalets i instal·lacions de plaques solars com a “alternativa”.
Les conseqüències de l’abandonament de foravila són imprevisibles, en un context mundial cada vegada més incert i en unes illes on el turisme, suposadament atret pel paisatge, sosté l’economia. Perdem capacitat de producció d’aliments i seguretat alimentària, perdem agroecosistema i biodiversitat, amb tot el que això suposa en termes de retrocés de serveis ecosistèmics. Amenaçaran els grans incendis, com a les Canàries. Perdem també patrimoni (parets i marges esbaldregats, terra fèrtil preparada per conrar, varietats locals, etc.) i coneixements. Perdem una incommensurable riquesa local que ens ha definit com a país durant els darrers segles.
Deixarem tornar garriga les més de 133.000 hectàrees que gestionen pageses i pagesos a temps parcial? Com podem sostenir la feina que fan desinteressadament? Com mantenir els serveis no remunerats que presta aquesta activitat pagesa familiar a les illes? El debat està servit.
