El nou escenari del garrover

07 · febrer · 2020

La trista estampa del camp illenc i les esgotades plantacions d’ametlers de fa set o vuit dècades obliga a un plantejament raonat dels cultius fins ara tradicionals. Aviat passaran a la història els ametlerars sobre terres primes, amb illots de roca a la vista, a terrenys que quasi són rotes, a costers accentuats o a les zones més àrides de l’arxipèlag. El canvi de temperatures ja no és qüestionable, sent el principal (més que la xylella o els preus de mercat) responsable de la substitució d’un cultiu que ha deixat d’estar adaptat a les condicions climàtiques a vàries zones de Mallorca i Eivissa. Tot l’espai de litoral, des de Ses Salines fins Cala Ratjada, amb un marge variable de 8-10 quilòmetres cap endins, i la major part d’Eivissa, ja no és zona apte per ametlers a la seca. No ho és perquè plou de forma incorrecta, amb períodes de sequera massa llargs, a uns terrenys que sovint no arriben als 40 cm de fondària i que si bé als anys trenta i quaranta qualssevol aprofitament estava justificat, avui en dia ja no és rendible.

Llavors, els substituts més raonables que podrien entrar en joc i agafar més preeminència són l’olivera i el garrover (la figuera s’acostaria més a l’ametler). I si bé l’olivera és molt interessant per diversos motius, no és indicada per omplir grans extensions per mor de l’alt cost de collita (si no es disposa d’una sortida comercial clara) i no tenir funció de pastura. En canvi, el garrover sí.

El garrover s’està posicionant com el cultiu predominant per les següents dècades: està demostrant una enorme resistència a la sequera, el garroví és un producte de mercat estable i és compatible amb el ramat, principalment ovelles. Els recursos aportats, directes i indirectes, són varis i és el més proper als sistemes adevesats on l’aprofitament de l’energia és màxim.

En termes agronòmics, el garrover no presenta problemes; no requereix altes aportacions de nutrients ni té problemes sanitaris. Està completament adaptat a les condicions nostres i els seus extrems. El dilema estarà en el preu, canviant cada any, tot i el pronòstic de preus raonables i equilibrats.

Per això, la qüestió important a l’hora de fer el canvi consisteix en l’elecció de la varietat. Els temps han canviat i si abans la garrova més valuosa era la que tenia més polpa (com aliment dels animals de càrrega) ara el que té preu és el garroví. En el cas que s’arribàs a fer la prova, com es fa per l’ametla, les varietats més interessants serien les que oferissin un 23-24% de rendiment en garroví; és a dir, varietats seleccionades encara per introduir a les illes.
Però mentre la garrova es pagui a pes, un percentatge de 15-17% és l’adequat, on es combina preu per pasta i preu per garroví. Les varietats locals, seleccionades tradicionalment cercant garrova amb polpa, que arriben a aquest darrer percentatge són: Duraió, Bugadera, de la mel, de ramell, Vermella, Vera, Panesca, Fina.

Les altres varietats locals, Costella d’ase, Boval, Rojal, Rossa, Pic d’abella, Negra, Matalafera, Mollar, del mestre, Bauçana, Santa Maria, etc., tenen uns rendiments baixos.