Pocs cultius s’assemblen al de la taperera, una planta amb enorme capacitat d’adaptació als rigors esperats del clima mediterrani i a les terres més difícils. L’evolució de la taperera és ben curiosa, una planta que sols pervivia com a consum local, que durant el segle passat va viure unes dècades daurades de creixement i exportació (amb noves plantacions sobretot a Campos, Felanitx i Llubí), i que ha arribat als nostres dies en les seves hores més baixes, perpètua, a l’espera de qualque nou futur. La pregunta és si el té, si val la pena continuar parlant de la taperera. A APAEMA pensam que sí, un cultiu així de resistent i combinable hauria de poder tenir una raó de ser, una raó econòmicament viable, volem dir.
El problema no és a la producció, sinó a la recollida i el cost que suposa, la competència amb altres països amb mà d’obra barata, el de sempre. Si es pogués mecanitzar la recollida xerraríem d’un producte molt valorat, i vos avançam que a les illes ha arribat una iniciativa en aquest sentit. Mentre esperam conclusions, recordarem les peculiaritats de la taperera.
Les terres calcàries i argilenques li són favorables, tot i que suporta qualsevol substrat -les podem veure a les murades, vegetant amb més força que cap altra herba. Abans es plantaven aprofitant els carrers entre figueres o ametlers, amb un mínim de 4 m entre plantes i 4 o 5 m entre files. S’hi feia un clot fondo de 0,6-0,8 m o es passava arada profunda o subsolador. La multiplicació és per estaques: a hivern de ple es tallen estaquetes de 20 cm i se’n planten 4 o 5 a cada clot, per assegurar, i que només sobresurti un dit; es fa una primera regada fonda i es va mantenint una certa humitat fins a afavorir l’arrelament. El primer any s’han de fer regs de suport per acompanyar la vegetació de la planta. Quant a fertilització, abans de la plantar aplicar fems madurs a les fileres o als clots, uns 10 kg per clot i agermanar. Després aportar minerals a mesura que vegeta, són unes xifres que encara no hem hagut de fer, encara que parlam d’unes aportacions modestes, com per a liliàcies, per exemple.
A la tardor és bon moment per podar-les, tasca consistent en tallar les tiges que s’han escampat al voltant de la tija mare, com les sarments de la vinya. Al cap de tres anys ja entra en producció. Tal com veim a la fotografia, permet la combinació amb ramaderia, els animals no peguen a la fulla.
La taperera té pocs contraris i és possible que mai se n’hagi esquitxat cap a les illes. Hi ha una xinxa que clava el bec a la tàpera tendra i a vegades hi ha un poc de cotonet. A les formigues vermelles els agrada l’exsudat, també.
Comercialment, la tàpera té bona demanda, i la del Mediterrani és la més ben valorada. El principal problema, com hem apuntat al principi, és la recollida. Fins ara s’ha fet de forma manual, una tasca feixuga i prou incòmode, per estar la tàpera arran de terra i produir en ple estiu. A la seca, una planta treu 1-3 kg de tàperes, amb reg de suport, fertilització i labors a la terra, es pot triplicar. Amb les varietats que tenim aquí, la collita dura uns seixanta dies, però una plantació moderna faria bé d’estudiar varietats d’altres països amb períodes de collita més llargs.
L’esperança és poder mecanitzar la tasca, el que demanaria un disseny previ adaptat, carrers sense obstacles, varietats amb la tàpera en vertical, poda. Si això anés endavant tornaríem a parlar d’un futur rellevant per un cultiu que s’ho mereix, que dona totes les facilitats, i que podria ser, no un complement, sinó una alternativa agrària de pes per a les tanques i sementers de secà de qualsevol finca de les illes.
