Si poguéssim fer-nos enrere uns cent anys, trobaríem un camp i una agricultura prou diferent del que estam avesats a veure. No només pel paisatge, sinó per la cura amb què se feien les tasques (moltes manuals) i per la relació dels pagesos amb el medi. Una forma de ser que responia a uns costums, a un llenguatge que ja no hi és. En Rafel Perelló, cercador de dites i maneres antigues va fer una xerrada per noltros on va pinzellar aquest altre món ja quasi extinct. Aquí ve el que ens va cridar més l’atenció.
Un pareller que llaurava dret era molt apreciat, se feien concursos; de referència agafaven un punt entre les dues orelles de la bístia.
Fer guaret, fer la primera llaurada. Rompre la llaurada, anar en perpendicular. Terçar, fer la tercera llaurada, a vegades en biaix. Deixar bancs, terra entre solcs.
Fer les llobades, cultivar la terra davall un arbre o un claper, també se diu fer escabussades.
Llaurar devora una vorera, se diu treure ses voreres. L’andana és allà on volten.
Endoblar, llaurar els dos costats de la vinya. Mangencar, fer la segona llaurada a la vinya, o aprimar la vinya.
Les proves de Sant Joan, consistia a sembrar un poc de gra per Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume, per preveure si l’anyada seria primerenca, del temps o tardana.
Plantar un arbre el matí, sempre millor que horabaixa.
Si apunten una carabassa amb el dit no creix.
Hi ha un bon toc, vol dir que hi ha saó.
Si els terrossos filen se pot sembrar.
Ha nascut darrere l’arada, que és molt espès. Si hi havia molta mesa per segar, blat ajagut aixeca l’amo. Quan els brins guaiten, ja bruia. Encara és grenyal, que encara no se pot segar.
Fer restoble és sembrar el mateix el següent any.
El divendres era un dia especial, moltes coses se feien o deixaven de fer en divendres. Començar a segar faves en divendres, així no se corquen; això és posar el signe, és a dir, fer la tasca al moment propici. Sanar el porc en divendres i lluna vella no fa tanta sang. No donar l’egua en divendres. Etc.
Anar a muntanya significava anar a collir olives. Era una tasca de dones del pla, se posaven un ungla de llauna per protegir el cap dels dits. Si feia tant de fred, encalentien pedres per la mà. A un grup de dones li donaven un brot de mata amb tantes fulles com canastres havien d’omplir.
El vent empara les oliveres, vol dur que les pol·linitza.
Brodar el xot, és el dibuix que se fa quan se tonia l’ovella, amb dotzenes de noms: espina de peix, gra d’ordi, mirallet, davantal, de saietó, etc.
Per indicar a un pastor que les ovelles no podien pasturar se feia un solc a un metre de la vorera, o pedres pintades de calç, o palla a un arbre, i altres.
Mostres de canvi de temps a balquena:
Si el moix se renta la cara, temps desbaratat. Tres dies de gelada, aigua assegurada. Porc que pastura, aigua segura. Peixet de plata per mig, plourà. Si les mosques estan cap per avall, plourà. Si les serps s’assolellen, plourà. Si els ocells se banyen dins la pols, plourà. Si la xemeneia fa molt de sutge, xalocarà. Si els cans mengen herba, plourà. Si les ovelles boten i corren més de l’habitual, canvi de temps. Si els cucs de terra tresquen per damunt, plourà. I un etcètera molt llarg. Per fer ploure s’agafava un llagost, se li treia el cap d’una bocinada de viu en viu i s’enterrava enmig d’un sementer.
Llogar-se per pa i avarques, volia dir que cobrava menjar i calçat, sobretot referit a nins. A aquests se’ls feia una broma iniciàtica que era enviar-los a una possessió veïna a demanar el motle dels bunyols, allà li donaven un tronc o una cosa feixuga, i li deien que no podia tocar enterra o qualque dificultat afegida pel camí.
Senyar casera, era anunciar amb un pedaç que tu havies vist aquell eixam a un arbre i era teu.
Enterrar closques de caragol davall pedres fiteres per si se sospitava que el veïnat les havia mogut per fer-se el sementer més gros.
Quan se trobava un porc o una bístia aperduat, se duia al corral del rei, un espai de l’ajuntament, el propietari havia de pagar la corralada a qui havia trobat l’animal.
Quan se tornava una eina, hi havia la següent fórmula: per l’amor de deu sia, deia un, tot sigui per deu, contestava el propietari de l’eina.
